Barcelona + Sostenible

En un moment en què el canvi climàtic ja no és un debat científic sinó una realitat palpable, parlar-ne de manera clara i col·lectiva és més important que mai. Després de la seva ponència al Fem Xarxing 2025, parlem amb l’Andreu Escrivà, tècnic de projectes ambientals a València Clima i Energia, escriptor i divulgador científic, sobre com comunicar el canvi climàtic amb esperança, cooperació i compromís és clau per generar transformacions reals.

• Per què creus que és tan important parlar del canvi climàtic en el dia a dia i no deixar-ho només en mans dels científics o els governs?

Perquè crec que el canvi climàtic és una qüestió que ens interpel·la a totes i a tots i el que no podem fer és desentendre’ns d’aquesta qüestió pensant que hi ha altres esferes que ja ho faran per nosaltres. Perquè això el que fas és desvincular-nos d’una realitat que ens ha de preocupar i ens ha d’ocupar i per la qual hem de lluitar per transformar-la.

El millor indicador que a tu t’importa alguna cosa és que això estiga en la conversa realment. Per tant, jo crec que fa falta, encara que siga incòmode, animar la gent a parlar-ne. Això és tant o més important que moltes altres coses i hi ha suficients vessants de la qüestió climàtica per a trobar sempre un lligam amb el nostre dia a dia.

• Molts missatges apel·len a la responsabilitat individual —com reciclar o usar menys plàstic— però tu has dit que això pot generar frustració. Quin paper real té la ciutadania davant d’un problema estructural?

Jo crec que aquí rau un dels grans problemes de la comunicació climàtica, que és bàsicament com fer-ho entendre.

Per una banda, hem de transmetre la urgència sense caure en la desesperança i per l’altra hem de transmetre la necessitat de la transformació individual sense menystenir la transformació col·lectiva. I això és un problema, perquè el que s’ha demostrat amb la recerca experimental últimament és que hi ha certa evidència que quan actuem més individualment oblidem una mica la part col·lectiva.

Aquí la clau per a mi és combatre el marc que ens diu que l’acció individual és l’única via per a solucionar el canvi climàtic, perquè això és culpabilitzador, no empodera i no et fa assumir les teues responsabilitats.

No hem de pensar que allò que fem individualment és tota l’acció climàtica que podem fer, però sí que hem d’assumir que té un paper i que aquesta transformació col·lectiva no podrà tindre lloc si no hi ha també una transformació individual. Com exigim o fem pressió col·lectivament per a canviar una cosa si abans no l’hem canviada nosaltres, a casa.

• El decreixement o el “postcreixement” són conceptes que generen debat. Penses que la societat està preparada per a parlar d’una “vida bona” basada en la suficiència i no en el consum?

Jo crec que les persones estan preparades i la societat també, però també que hi ha unes forces estructurals que el que fan és impedir-nos tindre aquesta conversa. És a dir, com hem de tenir una conversa sobre la suficiència quan estem amb el periòdic que ens informa de la crisi climàtica i la següent pàgina la tenim plena d’ofertes low cost de viatges en avió o ofertes de roba.

No pot ser que lluitar per una vida bona o voler adoptar models de vida que tiren per la suficiència siga un acte constant de militància, perquè això erosiona moltíssim i desgasta.

Crec que hi ha molta gent que voldria parlar d’una vida més digna, més lenta, més suficient, d’una vida més plena, en el fons. Però no té els mitjans, primer, perquè li han venut que això no és una bona vida i després perquè no té la capacitat en el seu dia a dia de fer-ho. No té temps, no té energia, no sap per on tirar, se sent aïllada. Però jo sí que crec que hi ha certes coses que ens podrien fer caminar i transitar cap a aquest punt.

Si parlem tant de fer xarxing, d’unir-se, militar, associar-se…, que és fonamental per a combatre la crisi climàtica i per a esta transició ecosocial, això necessita temps.

• Quan pensem en el futur, sovint domina la por: crisi, escassetat, vigilància… Com podem recuperar una imaginació col·lectiva basada en l’esperança?

Bé, jo crec que primer cal assumir les victòries i celebrar-les. I aquí també hi ha una línia molt prima.

Per una banda, si enfoquem massa en missatges d’esperança, la gent es relaxa. Per una altra banda, si enfoquem massa en missatges catastròfics, la gent pensa que no hi ha res a fer. Transitar eixa línia intermèdia és molt complicat.

Però sí que crec que cal celebrar les victòries perquè aquesta cantarella de què no hi ha solució i tot va mal no és així del tot.

Durant la ponència, jo vaig mostrar l’exemple del llit del Túria, en el cas de València. La meua ciutat està millor que fa trenta anys, que fa quaranta anys i gràcies en part al riu. I pot estar encara molt millor. Que el riu del Túria, que és Gran Jardí, fos possible, ens ha demostrat que moltes més coses encara són possibles, fins i tot aquelles que creiem impensables.

En el cas de Barcelona, també. Si tu m’hagueres dit quan vaig començar a anar a Barcelona d’una forma més o menys habitual, fa uns deu anys, que les Superilles aconseguirien implantar-se d’aquesta forma, tot i els obstacles diversos, jo t’hauria dit que no ho veia.

L’altra cosa és que tarde més del que vulguem, però no hi ha marxa enrere. Hem millorat, el que passa és que no és suficient. Hem de deixar de veure això com una derrota, perquè no ho és, ho hem de veure com millores insuficients en alguns casos i en altres victòries totals.

Per tant, jo crec que sí, crec que cal bastir una narrativa no d’optimisme, però sí d’esperança. D’una esperança que es treballa cada dia, d’una esperança que és interior, però que el que s’ha de fer per créixer-la és compartir-la.

             Potser si la fita és més curta tindríem menys aquesta sensació de fracàs?

Sí, cal combinar una mirada llarga i un pas curt. És una qüestió de fixar-nos objectius a llarg termini, perquè són els que realment ens donaran un sentit, però sobretot entendre que l’emergència és aquí, avui, ara, i que hem de plantejar-nos objectius factibles. Hi ha punts intermedis. A mi també m’agradaria pensar que són factibles algunes transformacions brutals en qüestió de dos anys, però no ho són.

En el moment actual, s’ha de ser molt conscient de la correlació de forces, de quin és el context geopolític, socioeconòmic, ambiental del moment, i entendre que el que cal és fixar-nos en aquests objectius i fer aquestes passes, intentar que siguen irreversibles, com per exemple, en les ciutats la pacificació del trànsit, renaturalització, adaptació a temperatures extremes, etcètera. Hi ha moltes coses que podem fer en menys d’un any.

• Ens pots parlar sobre alguna iniciativa col·lectiva o comunitària que et semblin exemples inspiradors d’aquesta nova manera d’actuar?

Doncs, sense ficar un exemple concret, les comunitats energètiques locals em pareixen un exemple molt inspirador, perquè estem parlant de gent que s’ajunta per a produir la seua energia. Hem passat d’un esquema en el qual l’electricitat era una cosa mig màgica, opaca, fins al control directe. És a dir, que tu ara pots ajuntar-te amb altres persones per a produir energia renovable, neta i de proximitat i em pareix un canvi brutal que només és possible si t’ajuntes.

I, a més a més, il·lustra molt bé perquè les energies renovables són infinitament superiors a altres tipus d’energies. Per exemple, sentim molt que l’energia nuclear també és neta, però és lentíssima de construir i caríssima. Per tant, tu no et pots ajuntar amb els teus veïns per a fer una central nuclear, però sí que et pots ajuntar per emplenar la coberta d’un pàrquing de plaques solars i produir-hi energia. I això implica que és més democràtica, de proximitat, té més control, veuen millor els efectes i que la perceps com una cosa més teua, que t’acompanya en el teu dia.

En un vessant més tangible, físic i natural, per a mi els horts urbans són un espai a explorar. ‘Kois’ Casadevante, que ha escrit el llibre Huertopías, parla d’aquest poder de l’agricultura urbana, que sempre surt al rescat de les ciutats després d’una guerra, d’una depressió, en un moment difícil i que té totes les coses bones que estàvem parlant de la comunitat energètica local i, a més a més, té una qüestió molt visceral i molt tel·lúrica de veure créixer coses de la terra i compartir-ho amb altra gent.

Són espais que valen la pena en termes socials, nutricionals, de reconnexió amb la natura i per a la mateixa ciutat: per abaixar la temperatura, per augmentar la biodiversitat, etcètera.

Crec que són dos exemples genèrics, però també molt concrets, que mostren aquest poder.