Del seu primer espectacle, La filla del senyor Bianchi, una adaptació dels contes de Gianni Rodari, els ha quedat el nom: Les Bianchis. I amb el segon, Les supertietes -treballat a partir de textos de l’Empar Moliner- van aconseguir la fama. I ara es presenten al Barcelona Districte Cultural amb el tercer, Les Clinck, en el que per primera vegada no han partit de cap text previ. Així que Les Bianchis, per parir-lo, han hagut de fer-se moltes preguntes. Tantes com se’n fan Les Clinck

-Com va néixer la idea de Les Clinck?
- Després de Les Supertietes, vam tenir la temptació de fer-ne una segona part perquè havia funcionat molt bé. Però vam decidir que havíem d'arriscar una mica més. I la idea de Les Clinck va sortir de moltes reunions, de parlar del que ens inquietava i també d'un qüestionari que havíem passat feia temps als nostres amics amb fills perquè ens enviessin preguntes que els feien i poder veure més quin era el seu món. Finalment vam veure que la curiositat, que és un gran motor, ens interessava molt i sobretot el fet de fer-se preguntes.

-Per què buscar respostes a les preguntes?
-No ens interessaven tant les respostes com el fet de fer-se preguntes. I en el cas de les respostes, no és tant la resposta en si mateixa, sinó tot el procés de trobar-la o idear-la, fent servir enginy i creativitat (que són dues coses que també trobem imprescindibles).

-Com són els personatges que heu inventat?
-Els personatges són força diferents uns dels altres. La Rita és la més innocent i amb una energia de nena molt pura, diu i fa les coses com les sent. La Clotilde és molt treballadora i li agrada fer les coses bé, no li agraden les sorpreses, ni les coses inesperades, té un gran sentit de la responsabilitat. I la Lupe té molta energia, li agrada que les coses surtin com ella vol, és molt literal i és una gran amfitriona.

-I com són les preguntes a les quals busqueu resposta?
-Totes les preguntes que surten a l'espectacle són recollides de nens i nenes reals. Són preguntes que, com en algun conte de Gianni Rodari, donen la volta a la manera com nosaltres veiem la realitat i ens fan canviar el punt de vista. Posen el focus en un altre lloc. I això ens sembla molt interessant.

-Com és la vostra manera d'adreçar-vos als nens?
-Nosaltres sempre diem que fem teatre per a famílies i que els nens i les nenes són persones i que no cal que ens adrecem a ells de manera diferent. Per tant ens hi adrecem tal com ho faríem només amb adults, el que passa és que l'energia és molt més alta, i el ritme també.

-Quin tipus d'espectador creieu que és?
-Són espectadors molt crítics, perquè si no estàs allà o no els hi agrada, de seguida ho noten. No tenen filtre, i per tant tu has d'estar al 100%, no els en pots colar ni una!

-I com penseu que ha de ser el llenguatge per arribar-hi?
-No hi ha un llenguatge concret per arribar-hi. Amb els contes de Gianni Rodari, vam veure que encara que no entenguessin moltes de les paraules, allò que era visual els atrapava. Amb les Supertietes que era un llenguatge molt més gamberro i adult, també vam veure que funcionava. I amb les Clinck hem seguit una mica aquest camí.

-És molt diferent aquest als vostres espectacles anteriors?
-És diferent perquè no hi ha contes, però el to és molt semblant a les Supertietes. Així i tot aquí hi ha una voluntat d'explorar altres codis i el fet de treballar amb un altre director (en aquest cas el Ricard Soler), també fa que, ja d'entrada, canviï el color de l'espectacle.