Diuen que “la imaginació dels infants no té límits”. Per això van decidir posar tot el seu enginy i el dels seus titelles al seu servei. I per això també es van endinsar en el bosc on neix la música que ens fa diferents als uns dels altres, on trobem la cançó que ens pertany a cada un de nosaltres. Cal Teatre, que arriba al Barcelona Districte Cultural amb el seu primer espectacle, El bosc com balla, ens explica quins són els secrets que s’amaguen en aquest bosc tan màgic i musical.

- Com neix Cal Teatre?
-La companyia neix el 2015 a través del procés de creació i producció de l’espectacle El Bosc com balla. Jordi Font i Carlos Gallardo es van conèixer a l'Institut del Teatre. En aquell moment, en Jordi Font ja comptava amb creacions pròpies dins el teatre familiar i en Carlos Gallardo ja havia treballat en diferents companyies de titelles. Més tard van conèixer en Sergio Escalona, autor del conte El Bosc com Balla i així va començar tot. Ens va unir la passió pel teatre, per explicar històries i l'experimentació dins el món dels titelles.

-Com ha estat el procés de treball del conte El bosc com balla?
-El punt de partida va ser entendre el conte i com portar-lo a escena. Aquest va esdevenir l'eix vertebrador del procés creatiu, tot pensant en les possibilitats tècniques que ens havien d'ajudar més a transmetre allò que volíem. El primer que vam treballar va ser la dramatúrgia, després vam construir l'escenografia i els titelles. Un cop ho vam tenir tot, els tres elements van començar a dialogar entre ells. Aquest és un moment fascinant, ja que no tot el que tenies al teu cap és possible, però per altra banda descobreixes noves possibilitats escèniques que et sorprenen i et descobreixen un nou univers.

-Per què aquesta idea que tots els nens tenen una cançó?
-La idea que tots els nens tenen una cançó ens acosta a la idea d'identitat. Ens parla del fet particular i fonamental dins de cadascú de nosaltres que ens fa ser únics i diferents. Tots nosaltres, tard o d'hora, hem de donar veu al nostre propi jo, a la nostra essència, malgrat les dificultats que la vida et pugui posar al davant.

-Com arribeu a la idea de barrejar titelles, actors i música?
-Els titelles comparteixen una cosa molt especial amb els instruments musicals: són objectes inanimats que al ser manipulats creen universos màgics. En posar aquests dos elements en escena la simbiosi és perfecte. A més a més, l'espectacle ens parla d'un nen que no troba la seva cançó, i de què "la música va néixer als boscos". La història, doncs, demanava ser explicada amb música en directe i que aquesta tingués un paper protagonista. Tenim la gran sort de disposar de l'Aloma Ruiz, la violinista que va crear i interpreta en directe tot l'espai sonor de l'espectacle. Quan l'escoltes no pots evitar quedar-te atrapat, és per això que ens encanta treballa amb ella.

-Com definiríeu l'estètica dels vostres titelles?
- A l'hora de crear els nostres titelles buscàvem la màxima expressivitat amb el mínim possible. És per això que són aparentment tan senzills o esquemàtics en els seus trets facials. Això no obstant, ens permeten dues coses: en primer lloc que sigui l'espectador el que transmeti l'emoció al personatge, i en segon lloc poder jugar amb la il·luminació per potenciar la seva capacitat d'expressió. Un altre element que intervé en la seva expressivitat és el vestuari. Paulette San Martin va fer un treball fabulós amb el disseny del vestuari dels nostres titelles potenciant la seva personalitat. Per altra banda, les mans dels titelles són les nostres mans, és a dir, els titelles utilitzen les nostres mans per esdevenir encara més vius i multiplicar així la seva capacitat per transmetre emocions. Després de cada funció, parlem amb les nenes i nens, les mares i pares que els acompanyen, i és increïble escoltar totes les sensacions que reben des d'uns rostres aparentment inexpressius. Una vegada un nen ens va comentar "M'ha agradat molt el cavall, sobretot quan treia la llengua!" i el titella no té llengua ni boca!

-Per què preferiu treballar per a infants?
-La imaginació dels infants no té límits. Ells viatgen i nosaltres amb ells i això és un autèntic plaer. A més a més, són molt sincers, o atrapes la seva atenció des del principi o difícilment et donaran una segona oportunitat. Una de les coses de les quals estem més contents, funció rere funció, és el silenci que es crea a platea des de quan comença l'espectacle fins que s'acaba, i això parlant de públic infantil i familiar és molt complicat d'aconseguir.