“L’Endrapasomnis és un joc constant”, ens expliquen des de la companyia Teatre al detall aquest espectacle que porta a l’escenari una història màgica que va escriure el Micahel Ende, una història amb la quals tots els nens connecten perquè tots coneixen molt bé de què parla: de les pors que ens assalten quan, ja al llit, estem esperant que arribi la son. I és un joc perquè a l’escenari actors, titelles i objectes juguen i jugant ens expliquen la seva història, la de la princesa Dormissona que al país de la Bona Son no pot dormir.

-Per què vau decidir adaptar al teatre el relat de Michael Ende?
-Era un conte que coneixíem i que sempre ens voltava pel cap. És una bona història amb una estructura de viatge iniciàtic, d'aprenentatge, i a més ens permetia trobar moments plens de comicitat i d'altres molt més tendres. I com que té una mica de tot, de seguida vam veure que li podríem treure suc.

-Què té aquesta història que la fa màgica? I què aporta a l'univers imaginatiu dels més petits?
-La història parla de les pors i això és quelcom que ens toca a tots, perquè tots tenim pors i tots els nens passen per una etapa on pateixen pors: a la foscor, a la nit, a estar sols, als malsons.... I a més connecta molt amb la canalla perquè no fem res més que el que fan ells: jugar. L'espectacle és un joc constant. És una història màgica perquè parla dels somnis i dels malsons, del món de la nit i a més hi apareix un personatge màgic i misteriós: l'Endrapasomnis.

-Com feu conviure titelles i actors? I com aneu creant tota la feina de teatre d'objectes i de transformacions per fer avançar la història?
-A l'espectacle hi surten dos titelles: la Dormissona (la princesa que no pot dormir) i l'Endrapasomnis (l´ésser màgic). Nosaltres no fem espectacles "de titelles", sinó espectacles on hi surten titelles, són un element més que ens permet explicar la història, així com ho és el llit (que gairebé és un altre personatge) i com ho són la resta d'elements i d'objectes (llençols, vànoves, coixins...) que ens ajuden a crear els personatges i els espais d'aquest món on es desenvolupa la història. Com ho fem? Doncs bàsicament ho fem jugant, imaginant, inventant, provant... i en aquest cas, com que tot passa en un llit, el mateix llit ens oferia els elements de joc i observar als nens ens aprovava al llenguatge que havíem d'utilitzar.

-Feu petits picades d'ull als nostres dies, com parlar del doctor Estivill. Per què vau decidir fer-ho? És necessari mantenir també l'atenció dels pares?
-Per a nosaltres fer conyes és inevitable i fer petits "guiyos" als pares són llicències que ens permetem... nosaltres som adults, venim del teatre per a adults i a més fem teatre per a tothom perquè els nens no venen sols al teatre.... hi ha coses per als nens i d'altres per als acompanyants.... i és clar, el doctor Estivill és el doctor de la son... no ho vam poder evitar.

-Per què banda sonora amb Tresca i Verdesca? Com és la música de l'espectacle?
-La banda sonora a vegades la fem en directe però en aquest cas, per les característiques tècniques dels espais, és enregistrada. Igualment sonarà la preciosa música de la Tresca. Els ho vam encarregar a ells perquè ens enamora la seva música i treballar amb ells està essent un privilegi, són un referent musical. La música té el component oníric i de joc que té tot l'espectacle i alhora és tendra i melancòlica o èpica quan cal.

-Vosaltres que heu tingut tants premis, creieu que en els últims anys s'està dignificant el teatre familiar?
-Hi ha moltes companyies que fa anys i panys que dignifiquen aquesta feina, potser el que caldria pensar és perquè cal dignificar-la, i potser cal dignificar-la perquè no s'ha sabut programar, o s'ha programat el més econòmic perquè "per als nens tot s'hi val" i això ha fet que molt teatre de baixa qualitat circulés pel territori i crees una imatge de "teatre de segona". Però aquí, a Catalunya, hi ha molt bon teatre familiar, de moltíssima qualitat, només cal saber escollir.

-Per què és necessari que els nens es familiaritzin amb les arts escèniques?
-Les arts escèniques són emocions, com totes les arts, i les emocions són molt important: riure, plorar, empatitzar, patir, divertir-se, imaginar, tenir por... i a més poder-ho compartir amb els pares... és molt bonic. A més el teatre és un estímul brutal per a la seva imaginació i els nens entren en els codis teatrals molt ràpidament: entenen que si et poses un barret ets un personatge i si te'l treus n'ets un altre. No cal que ningú els hi expliqui, tenen una capacitat d'abstracció més gran de què ens pensem.