Prepareu-vos perquè estan disposades a donar "un cop de puny al mirall distorsionat que és la realitat i mostrar entre cotonets aquest vitrall ensangonat". Un dur "cop de puny" perquè The Feliuettes parlen sense embuts, però que arriba suaument i "entre cotonets" perquè ho fan des de l'humor. Un humor que Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau defineixen com, de vegades, blanc i, d'altres, irreverent; a estones, absurd i, altres, punyent. Un humor que parla sobre què significa ser dona i que no s'està de riure-se'n d'elles.

-Com neix la vostra admiració per la Núria Feliu?
Les tres vam coincidir fa uns anys en un musical al Teatre Grec i, en una conversa postfunció, vam començar a parlar de Núria Feliu. I aquí un incís: Si no heu vist els seus videoclips, els hauríeu de veure. El nostre sentit de l'humor i el nostre amor a la música ens va fer coincidir que podria tenir molt de sentit fer un musical sobre ella. I com que ens agraden els reptes, va néixer el nostre primer espectacle, apte per a fans de la Núria, i per aquells que mai s'hi havien acostat.

No vau tenir cap dubte de posar-vos com a nom artístic The Feliuettes?
No ho vam dubtar, el nostre espectacle no parlava d'ella, no era un biopic, ni un homenatge, era una història basada en les seves cançons, però al més pur estil Monty Python, carregada d'humor absurd i de bogeria. Escrita per Xavi Morató i dirigida per Martí Torras, i les seves cançons passades pels arranjaments musicals de Gerard Sesé. Però ella hi era present en molts aspectes, fins i tot en la veu en off.
Recordem que la Feliu va ser una de les primeres a traduir al català els grans estàndards de jazz, els boleros, cuplets, els grans musicals de Broadway. Una dona que cantava sola, i en català, en un temps en el qual cap de les dues coses era fàcil. Una cantatriu que no podia sortir a l'escenari sense les seves hombreres, (o muscleres, que també tenien un moment de glòria a l'espectacle), unes lletres que avui dia ens poden sonar gracioses, amb mitges brillants, i molta, moltíssima laca. Com podíem dubtar?

Té res a veure la vostra manera d'entendre els escenaris amb la de la Núria Feliu?
La veritat és que ella ens va recolzar des del principi, i recordem que també havia estat actriu, més enllà de la nostra admiració per la seva feina, nosaltres hem seguit desenvolupant la nostra carrera, segurament cap a altres indrets.

-És Akelarre un espectacle feminista?
Sens dubte, però quin espectacle pot no ser-ho actualment? (Seguim!)

- Música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia..., com ho feu per reunir-ho tot a sobre de l'escenari?
L'esperit punk i el gamberrisme ja el portem incorporat de fàbrica, és la nostra manera d'entendre l'humor. La música sempre ens ha acompanyat, ens vam conèixer cantant! I a més a Akelarre hem tingut la sort de comptar amb grans compositores com Clara Peya, Ariadna Cabiró, Gerard Sesé i Arnau Tordera, tot un luxe. L'autoparòdia també és un recurs que fem servir molt i més en un espectacle que parla de feminisme. De les primeres que ens riem és de nosaltres mateixes, les nostres contradiccions i incoherències... D'aquesta manera el públic també es relaxa i es diverteix des del primer segon i a nosaltres ens permet ser encara més crítiques amb tot plegat.

-Vau demanar textos a Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Xavi Morató, Mireia Giró o Gerard Sesé i músiques a la Clara Peya o l'Ariadna Cabiró... Us agrada estar molt ben abrigades, no? Com vau triar la gent amb què volíeu treballar i què us han aportat?
Vam fer pluja d'idees i de noms, nosaltres teníem definits els temes que volíem tocar i inclús alguna escena concreta. A partir d'aquí vam posar aquest material a disposició de les col·laboradores i cadascú va triar desenvolupar el que li venia més de gust. La Míriam també ens va animar a escriure nosaltres el nostre propi material i va ser fantàstic poder afegir-hi el nostre granet de sorra.

-Com ha estat la feina amb la vostra directora, la Míriam Escurriola?
Amb la Míriam ens hem entès des del primer moment, ella ens ha aportat tot el seu bagatge com a creadora i com a feminista i ens ha portat a llocs diferents dels que havíem trepitjat fins aleshores. Hem treballat també escenes més fosques i més viscerals i ens hem apropat a moments més performàtics.

-Com definiu l'humor d'Akelarre?
Passem per molts tipus diferents d'humor, des del més blanc fins al més irreverent, passant per moments més absurds i d'altres de més punyents.

-Què té de cabaret?, i què hi ha d'esperit punk i gamberro?
És cabaret perquè la dramatúrgia està fragmentada, no és lineal i a més interpel·lem el públic constantment, des dels números musicals o des de les escenes/monòlegs. L'esperit punk i gamberro hi és perquè no som amables, ni amb nosaltres ni amb el que ens envolta, però la major part del temps queda disfressat sota una capa d'humor que fa que vagis rient de la cruesa. És com donar un cop de puny al mirall distorsionat que és la realitat i mostrar entre cotonets aquest vitrall ensangonat.