Diu la Mar Monegal, autora, directora, que mai s’ho havia passat tan bé com escrivint aquest monòleg que havia d’interpretar l’actor Francesc Ferrer. Un monòleg que parteix d’una situació massa freqüent en aquests temps: després d’una separació, un home de 40 anys ha de tornar a casa de la mare buscant una joventut que es fa difícil de trobar.

Viure en el passat o oblidar-lo, d'això parla Ramon?
No és el tema central de l'obra però sí.
A Ramon es recorda. I s'oblida.
El meu motor a l'hora d'escriure el text va ser explorar els conceptes de pèrdua i de memòria. Així com la barreja d'aquests dos conceptes: La pèrdua de memòria. A partir d'aquí l'obra parla de moltes altres coses...
El Ramon, a la seva habitació d'adolescent, fa memòria de la seva infantesa i la seva adolescència i, en aquest cas, els records li permeten trobar refugi per escapar d'un present on la vida fa pujada.
I mentre ell recorda, la seva mare oblida.
Mentre escrivia el text, vaig llegir una idea que em va fer pensar. Vaig llegir que metafòricament, l'Alzheimer es pot interpretar com la necessitat de desconnectar-se per deixar de patir, i per deixar de cuidar i passar a ser cuidat. Evidentment és una lectura poètica.
Viure en el passat o oblidar-lo?
Curiosament... les dues són maneres de fugir d'un present que ens fa patir. Són les dues maneres oposades de fugir.

Tan dur és fer-se gran?
Més que fer-se gran en si, el que és dur a Ramon és el context socioeconòmic que ens acompanya en aquest "fer-nos grans".
En el cas de moltes persones de la nostra generació és dur fer-se gran i haver de tornar a casa els pares (perquè tu sol no et pots pagar un lloguer).
És dur arribar a l'edat adulta amb feines intermitents i precàries sovint poc relacionades amb allò que has estudiat.
Saltar d'etapa comporta guanys i pèrdues.
Pel que fa als quaranta, es perd joventut però es guanya maduresa
Ell no vol madurar però, el context vital no li donarà alternativa.
Perquè en realitat madurar és inevitable.

Parla Ramon de la necessitat de responsabilitzar-nos de la nostra vida i de la vida dels que estimem?
Sí. En el cas del Ramon, fer-se gran (madurar), significarà deixar de mirar-se el melic i començar a pensar en els altres.
Deixar d'esperar que tothom "el cuidi" i esdevenir ell també "cuidador".
Al començament de l'espectacle, el Ramon viu la vida com un adolescent, un Peter Pan que defuig les responsabilitats i va a la seva sense comprometre's amb res. S'aferra al seu discurs idealista sobre la llibertat.
És el petit de tres germans i el consentit de la mama. No vol canviar el rol que ocupa perquè ja li està bé i no vol perdre els privilegis.
Si pogués, el Ramon congelaria el temps.
A l'espai escènic hi ha una bicicleta estàtica com a símbol d'algú que pedala sense moure's. Està atrapat a l'eterna adolescència perquè no vol fer el salt a la vida adulta... no vol fer-se gran.
Però arriba un moment en què la vida li planta un seguit de situacions que aconsegueixen que el seu món trontolli, i no li queda més remei que assumir responsabilitats.

Voleu reivindicar la gent que té cura dels malalts d'Alzheimer?
Per nosaltres, l'espectacle és un retrat dels nascuts als 80's i, sobretot, un homenatge a les mares. És àcid, és irònic i és emotiu.
A l'obra tractem el tema de l'Alzheimer des del punt de vista d'un fill que veu com la figura materna es desdibuixa, s'esvaeix.
Les malalties degeneratives són malalties que afecten qui les pateix i a tot el nucli familiar. Són malalties sistèmiques. I quan la persona afectada és el pal de paller de la família, la sotragada familiar encara és més forta perquè tot es col·lapsa, i el sistema s'ha de reinventar. Ja no funciona. I hem de redescobrir els nostres rols.

Com va ser l'escriptura del text?
Per a mi ha sigut una experiència preciosa i, probablement, el text amb el qual millor m'ho he passat escrivint.
És el primer monòleg que escric i he descobert que és un format amb el qual em sento molt còmode.
Com que tenia molt clar el contingut i la veu narrativa, l'escriptura va ser fluida. Vaig generar pàgines i pàgines de material però vaig descartar moltes escenes per concentrar l'obra a 90 minuts.
El material que no surt a la funció el vaig compartir amb el Francesc i, ens va permetre visualitzar l'univers del Ramon amb més precisió i construir un background del personatge més ric i complet.

I per què vas decidir també dirigir-lo?
La direcció d'actors és la part del procés que més m'agrada.
M'agrada molt que l'espectacle es vertebri a partir del treball actoral, de l'energia, del ritme i l'emoció.
Per a mi, escriure és el prerequisit (un lloc pel qual he de passar) per després poder fer la part que em fa vibrar del procés: els assajos i la direcció d'actors.
Per a mi el teatre és energia i escric sempre pensant en la posada en escena. Quan escric teatre visualitzo el to energètic de l'espectacle i m'agrada generar contrastos, salts temporals i ruptures. No escric acotacions perquè ja penso a dirigir-lo.
Els textos que escric porten implícit un rellotge intern i el ritme i l'energia de la posada en escena és clau.

És un text escrit per al Francesc?
Absolutament. Va ser ell qui em va proposar que li escrivís un monòleg.
He escrit el text sabent que l'interpretaria ell i he jugat tan a favor com he pogut perquè pogués desplegar les seves habilitats interpretatives i musicals. El meu objectiu era crear una peça que barregés comèdia i drama, on l'arc evolutiu del personatge fos potent i veiéssim madurar al Ramon en escena.

Com vau treballar el tema musical? Estava des del principi? Va créixer durant el procés d'assajos?
Com que el Francesc, a part d'actor és músic i compositor, ens va semblar interessant que a l'espectacle hi hagués cançons i música en directe. Així que vaig plantejar una dramatúrgia on la presència de la música quedés justificada.
El Francesc és boníssim inventant melodies amb la guitarra i, per crear moments poètics, durant els assajos vam provar de musicar alguns fragments del text.
A part d'això, ens va fer gràcia que el Francesc posés una cançó pròpia a l'espectacle, no sona sencera però, qui vulgui, la podrà escoltar, d'aquí a poc temps, al seu pròxim disc.

Heu volgut que al final se'ns glaci el somriure... per què aquest ús de l'humor per parlar d'una situació tan tràgica?
A Ramon, expliquem un fragment de vida.
I a la vida, el drama i la comèdia, es barregen constantment.
M'agrada que a l'escenari passi el mateix.
I el Francesc és l'actor ideal per aquest gènere. És molt còmic i alhora té molta sensibilitat així com un accés net i directe a les emocions.
És capaç de fer-te riure i emocionar-te a parts iguals.