A quina edat un es fa gran? A quina edat s'arriba a ser adult?

En Ramon està a punt de fer 40 anys, que poden semblar-ne molts... però potser no ho són. O potser sí. El cert és que ell encara no ha arribat a esbrinar qui és perquè no sap on vol estar i perquè allò que havia construït, encara poc i petit, se li ha desmuntat perquè no ho ha sabut cuidar.

El Ramon no és adult i no ho vol ser. No vol tenir responsabilitats perquè no vol haver de tenir cura de res ni de ningú. El Ramon el que vol és ser cuidat. i que sa mare li continuï planxant les camises per poder renyar-la quan se les crema. El Ramon no vol créixer perquè només de petit un pot somiar com serà tot sense por a haver de despertar-se.

Però a en Ramon, quan li falta molt poc pels 40, de sobte, li sona el despertador. I s'ha de despertar. I el malson comença, o ell creu que comença, només obrir els ulls. Però de vegades és quan despertem, quan deixem de fugir, que ens trobem i  ens fem grans i som capaços no només de cuidar algú sinó de gaudir d'ell mentre el cuidem.

I és d'això i de moltes altres coses que parla Ramon, un text de Mar Monegal que interpreta -i canta- Francesc Ferrer. Una obra que va i ve, que sembla passejar per un món d'intranscendències i somriures fins que dispara i la bala arriba al cor. I allà es queda. Rosegant-nos el cor, fent-nos una mica de mal a l'ànima, per ajudar-nos a créixer una mica.