És difícil fer-se un nom en el nom de la dansa contemporània. Però en això està Aina Lamas qui, gràcies a un premi, el que li va atorgar La Llotja, ha pogut somiar amb la deessa Mawu a sobre dels escenaris. Ella és el motiu de la primera peça que presenta amb la seva companyia, una coreografia que només és ballada per dones i que beu dels ritmes africans.

-Per què aquest viatge cap a terres africanes? I per què us heu fixat en la deessa Mawu?
Després d'un llarg estudi de les danses urbanes vaig arribar a la conclusió que tot allò que m'agradava d'elles tard o d'hora venia del continent africà i que el ritual social que caracteritza les danses de carrer prové de les danses tradicionals africanes. La figura de Mawu ha anat apareixent al llarg dels anys en el tarot, viatges astrals i rituals regressius que he practicat.

-Com és la dona que voleu dibuixar en Mawu?
És una dona que està viva, que és lliure, que celebra el seu cos i que pren les regnes dels seus propis conflictes. S'enfronta al col·lectiu per la seva identitat i coopera amb els altres éssers que viuen en cos de dona per transcendir els estereotips i patrons socials que sovint les enfronten.

-Com explicaries el teu estil de dansa?
Una barreja d'estils urbans amb enteniment de cos contemporani, que pot mutar i estar al servei d'idees més teatrals o poètiques.

-T'agrada més coreografiar per a dones que per a homes?
Sí.

-Explica'ns la teva trajectòria com a coreògrafa?
Vaig començar molt aviat presentant projectes coreogràfics a la companyia juvenil on ballava des dels 13 anys i més tard, en passar-me a les danses urbanes, vaig començar a coreografiar per a competicions, esdeveniments, marques i vídeo-dansa. Amb DBlock, la meva primera companyia de dansa urbana, organitzàvem cada any una producció de dansa-teatre on tots participàvem coreografiant. Després que es dissolgués aquest projecte he seguit coreografiant, tant per a peces en format de solo com duets o trios que han girat per festivals arreu d'Espanya i Centreamèrica. A més de Mawu, segueixo coreografiant i dirigint espectacles corporatius, tant per a marques com en festivals de música o acompanyaments d'artistes musicals.

-Com us va ajudar el premi La Llotja per poder fer aquesta coreografia?
El premi  va ser el trampolí per a la creació de Mawu. Ells van donar-me espai i diners per presentar el que volgués. Els hi estic molt agraïda.

-És molt difícil obrir-se camí en el món de la dansa a Barcelona?
Jo no puc dir que hagi estat molt difícil per a mi en comparació a altres. M'ha anat relativament bé. Però res m'ha caigut del cel, sempre he treballat duríssim en cada projecte. El que si que penso és que les condicions que se'ns donen no són les que mereixem. És difícil sentir que tens un treball i una situació digna si et dediques a la dansa a Espanya.