Són pallassos. I només els pallassos són capaços de fer-nos riure amb la més trista de les històries: la d'algú que ho perd tot i ha d'emprendre un llarg viatge per aconseguir trobar un altre aixopluc, un altre arbre, un altre bosc o una altra casa on viure i provar de ser feliç.

Són pallassos. I només els pallassos poden fer-nos creure que un baobab està fet d'escombres, una pastera és un d'aquells sacs grans i blancs que trobem pel carrer per deixar la runa de les obres i un bolet és un con vermell de trànsit amb un cabàs de palla com a cap.

Són pallassos i només els pallassos aconsegueixen que tots, grans i petits, riguin cada cop que un li planta a l'altre un sonor bolet en tota la cara o diu pastissera en lloc de pastera o diu que un cactus 'punxa perquè té molta punxeria'.

Són pallassos. Pallassos dels bons, dels que traspuen tendresa. I són uns pallassos, a més, que no només ens volen fer riure sinó que també ens volen fer pensar, reflexionar i comprendre que qui arriba al nostre país després d'haver patit i patit, després d'haver-ho perdut tot i haver-se quedat sense res, es mereix ser benvingut, es mereix que el tractem com un igual, com un amic.

Són pallassos. I són La Pera Llimonera. I amb ells i el seu Baobab, el seu esquirol i el seu bolet hem apujat el teló de la setena edició del circuit Barcelona Districte Cultural. Ho hem fet a l'escenari del CC Parc Sandaru. I ha estat una festa. Perquè una tarda, qualsevol tarda, amb uns pallassos sempre es converteix en una festa.