Les declaracions oficials i els mitjans de comunicació ens els presenten només com a unes inicials. Detinguts sense rostre. Sense passat. Sense futur. Sense vida. Ens diuen que són culpables i ens ho creiem perquè només són això, inicials.

Però tot canvia quan ells t'expliquen qui són i què somien. Quan et diuen que els han robat l'oportunitat de poder mirar l'horitzó. Quan dibuixen el seu món somiat i és un món quasi tan petit com la cel·la en la qual els tenen tancats. Quan recorden el dia que els van detenir i et confessen que la policia els va confiscar una carta d'amor que no havien deixat mai que ningú llegís. Quan t'expliquen tot això i ho fan a un pam de distància i estàs sentint la seva respiració i t'estan mirant als ulls, és quan els perceps com a una persona que està patint una injustícia, una grossa, molt grossa, i llavors l'única cosa que vols és abraçar-los i plorar amb ells.

Això és el que fa Barcelona (contra la paret): humanitzar a aquells que altres ens han presentat com a culpables ense rostre, convertir-los en els nostres veïns, en els veïns d'una Barcelona que pot ser la més dolça de les ciutats per a alguns i la més terrible per a uns altres. Barcelona (contra la paret), l'obra de LaPùblica amb dramatúrgia i direcció de Lali Álvarez que ahir es va estrenar en el circuit del Barcelona Districte Cultural des de l'escenari del Centre Cívic Vil·la Urània, ens fa compartir moments de vida (i de mort) de tres persones que han estat sotmeses a la violència de l'Estat i ens els presenta com els nostres iguals, algú amb els que estem compartint unes cerveses i una festa. I per això aconsegueix emocionar-nos i per això aconsegueix que les dades i les estadístiques que també ens ofereix (dades i estadístiques del que ha passat els últims anys a la nostra ciutat, igual que els casos que inspiren als protagonistes del muntatge) no siguin només unes xifres. Aconsegueix que siguin, sobretot, unes persones.