No necessiten butaques. Alguns ho van viure en els braços dels pares o dels avis. Altres, a gates. I, els més crescuts, dempeus, vacil·lants, però seguint el ritme. Suaument. Flexionant els genolls. A poc a poc. Agitant les mans.

El públic que es va apropar al CC La Sedeta no era l'habitual de les sales de teatre. No per res, només que no donaven l'edat habitual. N'hi havia que encara no havien bufat una espelma; amb sort alguns n'haurien apagat dues o tres. Però és que és a ells, als més petits entre els petits, a qui s'adreça la companyia Viu el Teatre amb el seu espectacle Cinemúsica... Un espectacle dolç i suau com ho poden ser els núvols de cotó de sucre. Una llaminadura que endolceix els més petits i els ensenya a degustar amb golafreria els escenaris, perquè han de saber que allà sempre trobaran tresors, com les panderetes i els estels que els van repartir a l'entrada i amb els que després els van convidar a jugar.

Tuc-tuc... arriba el tren. Tuc-tuc ... ja marxa de l'estació. I s'obre una finestra. I s'escolten els ocells. I torna a obrir-se la finestra però aquesta vegada entren fums i sorolls de clàxons. I es fa de nit i veiem els estels i algú se'n va a dormir i acluca els ulls. Però més tard, s'encén la pantalla i ens trobem amb un vell conegut, un paio amb bombí negre, cabells enrinxolats i un curiós bigoti. "Qui és?" s'escolta una veueta que pregunta. És clar, Charles Chaplin.

I és que Cinemúsica, el nom no enganya, juga amb el cinema (el mut, el dels pioners, el fet en blanc i negre) i les bandes sonores que l'ajudaven a cobrar vida... Però tot suau i lleu i dolç, com necessita la mirada d'un nadó.