Aina Nuñez les va reunir fa dos anys. I els va proposar el que avui dia és Laboratoria: quatre dones que volen parlar de dones i fer-ho a través de l'art que més s'estimen: el flamenc. Una mujer fue la causa ha reunit la balladora Aina Nuñez, les cantaoras Cristina López i Ana Brenes i la guitarra d'Isabelle Laudenbach en un projecte que busca els límits del flamenc.

-Més que un concert dieu que feu una performance, per què?
-Perquè, a part de música pròpiament dita (guitarra i canti), Una mujer fue la causa ofereix ball i altres moments que potser podríem denominar interpretació, encara que nosaltres no siguem actrius ni dramaturgues. Però no només es tracta d'un espectacle multidisciplinari sinó que a més pretén aportar un espai de reflexió motivant al públic a qüestionar-se diversos aspectes de la societat en la qual viu, en aquest cas sobre la situació de la dona artista/creadora o sobre el masclisme en el flamenc. Un altre aspecte que situa aquest espectacle prop de la performance és el seu caràcter de laboratori, en el sentit que valorem molt el procés creatiu, fins i tot per sobre del resultat final.

-Quina mirada de dona voleu oferir sobre el flamenc?, per què reivindicar a la dona des del flamenc?
La reivindiquem des del flamenc perquè és, sens dubte, el nostre llenguatge comú, des del qual hem triat expressar-nos. Perquè és l'ambient en el qual ens desenvolupem professionalment amb tot el que això implica. I perquè és la dona flamenca, sobretot, de qui volem parlar. La nostra mirada sobre el flamenc és amorosa perquè és l'art amb el qual més ens identifiquem, musicalment, artísticament. Però hi ha certs aspectes del seu món que ens resulten desagradables i difícils per bregar-hi. I llavors aquesta mirada es torna crítica.

-És el flamenc una música que parla de dona?, des de la dona?, és una música masclista?
-El flamenc és un art, una música i les músiques no són masclistes per si mateixes. En absolut. Però el flamenc és una representació del context a on es crea i es desenvolupa. I en aquesta Espanya del segle passat i d'aquest segle, existeix el masclisme. I el flamenc no queda fora d'aquesta influència. Una mostra clara d'això són lletres que existeixen -i que es continuen cantant- en les que es parla de la dona com a pecadora, objecte sexual o súbdita de l'home. Per descomptat no sempre es parla de la dona amb aquesta connotació. Hi ha moltíssimes lletres on apareix la dona com a mare (que és el ser més estimat) o simplement com a ésser humà i com a protagonista de la seva vida. Però trobem a faltar lletres de dones en primera persona.

-Busqueu noves sonoritats, cap a on voleu portar el flamenc?
No pretenem portar-ho a cap lloc en concret. Volem explorar les seves capacitats creatives i les nostres. Els seus límits, si és que n'hi ha. Des de fa bastants anys hi ha gran quantitat d'artistes que ja han experimentat amb el flamenc, fusionant-lo amb altres músiques o simplement modificant les seves bases pròpies i la seva estructura tradicional.