Qui no viuria en un Zaquizamí com el de la companyia Roberto G Alonso? Un Zaquizamí a on, quan es tanca la porta i s'encén la llum, la imaginació desperta i la màgia aconsegueix que tot sigui possible, que tots els somnis s'acompleixin i tothom faci realitat allò que en la foscor no semblava possible.

Per què una ballarina coixa no ha de poder ballar? Per què una funambulista cega no ha de poder mantenir l'equilibri a sobre del fil? Per què un goril·la i una mussol no han de poder festejar si s'estimen?

A l'espectacle de la companyia Roberto G Alonso no existeix res impossible... Un només ho ha d'intentar.  Amb ganes. Més d'una vegada si fa falta. I sempre acaba sortint.

I ells, els tres ballarins (Laia Vancells, Borja Fernández i Laura Marsal) i el coreògraf (Roberto G. Alonso), ho han intentat i ho han aconseguit: han arrodonit un espectacle que atrapa a menuts i a grans, que captura la seva atenció (cosa difícil, de vegades, en el cas dels infants) i no la deixa escapar durant els seixanta minuts de representació. El secret? Que no parin de passar coses, que se succeeixin les sorpreses, que aparegui ara un personatge i un moment després un altre diferent, que es canviïn una vegada i una altra de vestits, que ara es disfressin de cocodril i només un moment després entrin i surtin per portes i baguls. Una vegada; i una altra; i una altra.

Els espectadors (els grans i els petits) que va acudir al centre cívic Tomasa Cuevas ho van agrair. Com abans ho havien fet els de Lluïsos d'Horta, Baró de Viver, Zona Nord, Barceloneta i Auditori Sant Martí. I van saludar amb un gran aplaudiment la feina dels tres ballarins. Va ser l'última ovació per a la companyia al Barcelona Districte Cultural. Al nostre circuit ja no es tornarà a fer la llum ni el seu Zaquizamí tornarà a omplir-se demàgia i imaginació.