Barcelona cultura

Blog

De Bartís a Weerasethakul... L'ABC dels espectacles que han marcat el segle XXI

dg. 26/12/2021 | 00:45 H

Per Andreu Gomila

“Quin és el millor espectacle que heu vist, més o menys, en l'última dècada?” Aquesta és la pregunta que li hem fet a diferents artistes i programadors amb càrrecs de responsabilitat en els últims quinze anys a Catalunya. La idea era dibuixar un mapa de les arts escèniques europees del segle XXI des de la perspectiva catalana de cara al futur i mirar què ha passat per aquí i què no. Han fet les seves apostes Àngels Margarit (directora del Mercat de les Flors), Carme Portaceli (directora del TNC i exdirectora del Teatro Español), Marion Betriu (directora del TNT), Salvador Sunyer (director de Temporada Alta), Juan Carlos Martel Bayod (director del Teatre Lliure), Xavier Albertí (exdirector del TNC i del Grec), Sergi Belbel (exdirector del TNC), Àlex Rigola (exdirector del Teatre Lliure, dels Teatros del Canal i de la Biennal de Venècia). L'italià Romeo Castellucci i el portuguès Tiago Rodrigues són els únics que repeteixen.

Any Attempt Will End in Crushed Bodies and Shattered Bones, de Jan Martens / Grip & Dance On (Àngels Margarit)
Festival d'Avinyó, 2021 – Dansa Metropolitana 2022
Aquest espectacle de Jan Martens estrenat al Festival d'Avinyó 2021 i que podrem veure al Dansa Metropolitana del març que ve és la primera creació del coreògraf d'Anvers per a gran escenari. Compta amb disset intèrprets de personalitats úniques, un heterogeni grup de ballarins que abraça diverses generacions: els més joves de 16 anys i els més grans de 69, amb diferències significatives entre ells pel que fa a la trajectòria i la formació tècnica, però on cadascú troba el seu lloc dins la peça. La seva actuació es recolza en una banda sonora formada per cançons protesta de diferents edats.

Aria da capo, de Séverine Chavrier (Carme Portaceli)
Théâtre National d'Estrasburg, 2020 -
Es diuen Adèle, Areski, Guilain i Victor. L'un toca el violí, l'altre el trombó, un tercer el fagot, ella canta i toca el piano. Tenen tots uns 15-16 anys i s'aguanten a l'escenari sense perdre força durant dues hores d'actuació amb total confiança i fins i tot una certa incandescència. Treballen dur amb una passió irreductible i molta abnegació. Però també desitgen viure, construir-se, senzillament i plenament com altres joves de la seva edat. Això és el que li van dir a Séverine Chavrier. La dramaturga i directora francesa els va escoltar i va recollir les seves paraules perquè eren espontànies, desinhibides aparentment inútils i, en definitiva, molt més profundes.

By Heart, de Tiago Rodrigues (Marion Betriu)
Teatro Nacional de D. Maria II (Lisboa), 2014 – Grec 2019
La paraula com a força motriu de la vida. La literatura com a vivència. La memòria com a salvació. Perquè ningú, ni la CIA, ni el KGB, ni la Gestapo, com afirma George Steiner, no pot treure'ns el que portem a dins, el que hem après de cor. Tot això ens ho explica el director, actor i dramaturg portuguès Tiago Rodrigues en un espectacle senzill, d'una simplicitat màxima, en el qual a partir d'una anècdota personal desplega davant nostre, hipnotitzats, la potència dels mots. Comença fent baixar a escena deu espectadors, als quals amenaça d'haver-se d'aprendre un text de memòria. Un acte que sembla irrellevant, però que aviat sabrem que és una acció subversiva major. Perquè ens parlarà de Boris Pasternak i la seva traducció del sonet XXX de Shakespeare, que li va salvar la vida i que serà el poema que hauran de memoritzar els espectadors.

Das Weisse vom Ei (Une île flottante), de Christophe Marthaler (Xavier Albertí)
Theater Basel, 2013 -
El suís Christoph Marthaler escenifica la seva visió estesa de 'Pols als ulls', una obra en dos actes d'Eugène Labiche, representada per primera vegada l'any 1861. La sinopsi és molt senzilla: Emmeline Malingear i Frédéric Ratinois s'estimen, les seves famílies es troben. Per impressionar l'altra part, cadascuna de les dues parelles de pares exagera els seus propis estàndards. A casa de Christoph Marthaler, els Malingear parlen francès, els Ratinois alemany. A 'Une île flottante', només l'obertura se sacrifica a la velocitat dels malentesos i descarrilaments propis del vodevil: es tracta de certificar l'encreuament de llengües, alemany i francès, així com una mena de resum incomprensible i hilarant dels lligams familiars entre els uns i altres. Però, tan bon punt els personatges entren en la història, s'alenteixen: les línies, la dicció, els moviments, tot s'aplana, es buida de vida i queda tot com envernissat per l'avorriment.

El curiós incident del gos a mitjanit, de Simon Stephens/Mark Haddon (Sergi Belbel)
National Theatre (Londres), 2012 – Teatre Lliure 2015
L'adaptació teatral de Simon Stephens de la popular novel·la homònima del britànic Mark Haddon va guanyar tres Premis Butaca 2015, quatre Premis de la Crítica 2015 (inclòs el de millor espectacle), i el Premi Ciutat de Barcelona de Teatre per a l'actor Pol López, que encarna magistralment a Christopher Boone, un jove amb síndrome d'Asperger que descobreix una mitjanit el cadàver de Wellington, el gos de la seva veïna. Tot i que el seu pare li demana que no s'hi obsessioni, en Christopher decideix investigar qui és l'assassí. El viatge que emprendrà per descobrir què va passar la mitjanit de l'assassinat li revelarà molts misteris de la seva vida, i també el farà redescobrir el seu món interior. Julio Manrique va dirigir el muntatge del Lliure.

El principi d'Arquimedes, de Josep Maria Miró (Sergi Belbel)
Sala Beckett (Barcelona), 2012 - Grec 2012
Aquesta obra de Josep Maria Miró, estrenada a la Beckett al Grec 2012, és un dels grans èxits de la dramatúrgia catalana del segle XXI, ja que ha passat amb nota per l'Argentina, el Brasil, Grècia i Itàlia, entre d'altres. És una obra que obre interrogants sobre les pors contemporànies, les relacions humanes, els prejudicis i la confiança, aixecada a partir de la relació d'un professor de natació infantil amb els seus aprenents. El conflicte esclatarà quan l'Anna, la directora del club esportiu, demana explicacions a en Jordi, l'entrenador, després que alguns pares s'hagin queixat de com el noi ha gestionat la negativa a llançar-se a l'aigua d'un dels nens. En Jordi assegura que ha actuat amb tacte i que no l'ha renyat ni espantat. El problema, però, és un altre: els pares veuen amb inquietud i preocupació que, per tranquil·litzar-lo, l'hagi abraçat i li hagi fet un petó.

Fever Room, d'Apichatpong Weerasethakul (Marion Betriu)
Asian Arts Theatre (Gwangju, Corea del Sud), 2015 -
'Fever Room' compta amb Jenjira (Jen) i Banlop (Itt), dos dels actors habituals d'Apichatpong Weerasethakul que també apareixen a la seva pel·lícula 'Cemetery of Splendour'. Com al film, aquesta projecció-performance presenta capes de realitat i fantasia. Apichatpong fusiona els seus records amb els dels actors i ficcionalitza la narració. Aquí la gent es refugia en els somnis mentre la seva terra està a punt de col·lapsar. Jen està sotmesa a un tractament mèdic que inclou cirurgies per equilibrar la longitud de la cama. Mentre és a l'hospital, fa ganxet i somia. Itt, que està dormint a un altre lloc, s'uneix a ella en els somnis. Ella li explica els seus llocs preferits. Li parla de la terra d'on és, la terra que no té llum. Fins i tot en el seu somni no hi ha llum. Ell està collint les il·luminacions dels seus somnis per obtenir energia. A 'Fever Room', Apichatpong documenta la història personal i regional com si aviat haguessin de desaparèixer. Encara no hem vist cap espectacle seu a casa nostra.

Fúria, de Lia Rodrigues (Àngels Margarit)
Chaillot, Théâtre National de la Danse (París), 2018 - Mercat de les Flors 2020
Treballant el que és més proper al cos, la ballarina i coreògrafa brasilera Lia Rodrigues reivindica en tot moment el seu compromís, des d'un treball en una favela a espectacles que qüestionen l'ecologia o l'apropiació cultural. Sempre amb un enfocament de l'escenografia molt fort. 'Fúria' aborda la qüestió de l'alteritat i la coreografia n'amplia el propòsit. “Si som el món, ens posem en moviment gràcies a un radar delicat que ens guia”, escriu l'autora brasilera Clarice Lispector. Lia Rodrigues es proposa interrogar-se sobre aquest estat, amb la imatge d'un món devastat per una multitud de preguntes sense resposta, ple d'imatges ombrívoles i fulgurants, de contrastos i paradoxes.

Isabella's room, de Needcompany (Salvador Sunyer)
Festival d'Avinyó, 2004 – Teatre Lliure, 2005
'Isabella’s room' és, des de la seva estrena, un dels espectacles més celebrats de Jan Lauwers i la Needcompany. Una fita teatral que va revolucionar l'escena del segle XXI, que narra la història d'Isabella, una dona cega de 94 anys que viu retirada en una habitació que amaga un secret. Un indret on passat i present emergeixen i la realitat es converteix en un record distant. Com és habitual en les peces de Lauwers, text, música i dansa es barregen per explicar-nos una història d’amor que travessa tot el segle XX. Història protagonitzada per la monumental actriu Viviane De Muynck, col·laboradora habitual de Lauwers. Va ser dels primers espectacles de la Needcompany que vam veure a Catalunya. El 2019 va tornar, a Temporada Alta.

La máquina idiota, de Ricardo Bartís (Xavier Albertí)
El Sportivo Teatral (Buenos Aires, 2013) -
L'obra de l'autor i director argentí Ricardo Bartís explica la història d'un grup d'actors de baixa categoria que són morts, però continuen assajant per actuar. Però aquests actors, encara que no van aconseguir transcendir en vida, no actuen per assolir la glòria o el  reconeixement ara morts. Així Bartís ens condueix a mirar dins l'ànima dels actors i del fet teatral. Una oda a l'ofici del teatre. La posada en escena ens sorprèn des que entrem al fòrum, ja que immediatament ens condueix a una altra realitat. Sensació que es manté tota l'obra gràcies a la precisió dels actors i la direcció escènica. La intertextualitat amb fragments d'obres de Shakespeare és exquisida. Bartís ha portat a Catalunya 'La pesca' (2008) i 'El box' (2011), tots dos a Temporada Alta.

Maison Mère - Partie 1 de la Trologie des Contes Immoraux, de Phia Ménard (Marion Betriu)
Documenta 14 (Kassel), 2016 -
Hi havia una vegada un guerrer emmascarat. Una Atenea punk, constructora de l'extrem, en contacte amb el material. Cartró, rotlles adhesius, llances, xoc metàl·lic. Traçar, muntar, solidificar, corregir, repetir. Una lluita de Sísif contra els elements, un difícil equilibri de poder. Així comença la primera part dels 'Contes immorals' de Phia Ménard, impulsora de la companyia Non Nova, de qui vam veure al Mercat de les Flors 'L'après-midi d'un foehn' (2014). Convidada per la Documenta de Kassel a reflexionar sobre temes tan oberts com "Aprendre d'Atenes" i "Per un Parlament de cossos", Phia Ménard va optar per anar al país d'Europa i després a la terra dels germans Grimm que van guiar les seves actuacions cap a la forma dels contes. Xocant amb les múltiples velocitats i arranjaments de l'ultraliberalisme, amb les diferents vivències dels inclosos, exclosos i turistes, decideix construir, amb ràbia i malenconia, una trilogia formada per denúncia, insubordinació i pas a l'acte. La primera part és 'Casa Mare'.

Moses und Aaron, de Romeo Castellucci (Xavier Albertí)
Opéra Bastille (París), 2015 -
'Moses und Aaron' és una monumental òpera inacabada d'Arnold Schönberg, nascuda com un crit contra la persecució antisemita, que van coproduir la Bastilla parisenca i el Real madrileny, en una impressionant posada en escena de Romeo Castellucci, que en aquesta producció signa la direcció d'escena, escenografia, vestuari i il·luminació. Una gran producció en què participen prop de 400 persones entre artistes i tècnics. I fins i tot un toro.

Mount Olympus, de Jan Fabre (Àlex Rigola)
Berliner Festpiele, 2015 -
Les acusacions d'assetjament sexual contra el director belga Jan Fabre van fer que el Lliure cancel·lés, el 2019, aquesta obra de 24 hores. Segons Luk Van den Dries, el projecte de Fabre “és un atac al temps”. L'acció passa entre el sempre i el mai, entre el passat i el futur. Quatre generacions sobre l'escenari. Fabre va construint les seves imatges a partir de somnis robats, un paisatge temporal que s'infla i s'encongeix. Inspirat a la cara més fosca de la tragèdia grega (Antígona, Prometeu, Èdip, Electra), després de 30 anys d'experiència Fabre observa des d'una nova perspectiva els límits del que es pot dir i mostrar a escena. Una experiència teatral en el sentit més estricte de la paraula.

Odyssey, de Bob Wilson (Juan Carlos Martel)
Teatre Nacional de Grècia (Atenes), 2012 -
La gran obra èpica de la poesia grega antiga explica la història del viatge d'Odisseu a casa després de la guerra de Troia i el que passa quan l'heroi arriba a Ítaca. És un conte transcendental que sempre ha estat el text simbòlic per excel·lència sobre l'aventura humana i les errades de l'existència en un món dur però apassionant. La trobada de Robert Wilson amb Homer va ser explosiva. La sensibilitat, la inventiva i la imaginació del gran director nord-americà ressonen amb l'esperit homèric, creant un nou llenguatge teatral fascinant, amb divuit intèrprets escollits amb cura i col·laboradors de renom internacional de Wilson. L'última peça de Wilson que van veure a casa nostra va ser 'Mary Said What She Said' al Grec 2019.

Outwitting the Devil, d'Akram Khan (Carme Portaceli)
Colours Dance Festival (Stuttgart), 2019 -
Akram Khan explora els nostres rituals més antics enmig d'un nostre planeta en constant canvi. Inspirada en el fragment fa poc descobert de l'èpica babilònica de Guilgameix, una de les primeres obres de la literatura del món, la peça del ballarí i coreògraf anglès és una èpica concentrada sobre el ritual i el record. En un paisatge de tauletes trencades i ídols caiguts, els seus sis personatges intercanvien les seves riqueses i històries restants, buscant construir els fragments de coneixements antics perduts i oblidats amb el pas del temps.

Requiem pour L., d'Alain Platel (Salvador Sunyer)
Berliner Festipiele, 2018 - Temporada Alta 2018
En el moment de la mort de Mozart l'any 1791, el seu famós 'Rèquiem' era només un fragment, que després un alumne seu va completar. Per a la seva nova producció amb Alain Platel, el compositor Fabrizio Cassol va descobrir les parts originals i, col·laborant amb músics d'Àfrica i Europa, va desenvolupar una cerimònia musical que obre noves vies per afrontar la mort. Va sorgir un nou tipus de missa de rèquiem, que es movia entre cultures diferents i, tanmateix, convertia la música encara més en una comunicació personal entre persones i, per tant, en una mena d'acompanyament musical espiritual i animat al viatge al final de cada vida. Catorze instrumentistes i cantants d’arreu del món, reunits per a una celebració, musical, física i visual, de la fusió i el mestissatge cultural.

Sopro, de Tiago Rodrigues (Salvador Sunyer)
Teatro Nacional de D. Maria II (Lisboa), 2018 – Temporada Alta 2019
Tiago Rodrigues es fixa en els homes i dones que invisibles murmuren paraules des d'una discreta caixa enmig de la boca de l’escenari: els apuntadors. Homenatge a un dels oficis més bells i antics del teatre. Sense ells i elles, allunyats dels focus de la popularitat, anònims i desconeguts, no es pot entendre la màgia de l'espectacle, la versemblança de perfecció d’actors i actrius. Rodrigues en treu una del seu refugi (l’apuntadora històrica del teatre que dirigia aleshores, el Teatro Nacional de D. Maria II de Lisboa) i la converteix en la protagonista absoluta de 'Sopro'.

Sul concetto di volto nel figlio di Dio, de Romeo Castellucci (Àlex Rigola)
Theater der Welt 2010 (Essen), 2010 -
Sota un gran retrat de Crist, es desenvolupa una escena trivial i dolorosa: un fill que cuida el seu pare molt vell enmig d'un atac de disenteria. Una prova impressionant de compassió, amor i solitud. Romeo Castellucci treballa aquí al cor de la imatge, que considera menys inequívoca i perillosa que el verb. I és quasi com a pintor que treballa l'escena, oferint un rostre que acompanya durant molt de temps l'espectador, com una persistència retiniana. L'italià manté distància del misticisme i la desacreditació perquè, al cap i a la fi, es tracta simplement de la imatge d'un home. Un home que s'exposa nu davant d'altres homes, que són despullats per a aquest home.

Sun & Sea, de Rugilė Barzdžiukaitė, Vaiva Grainytė i Lina Lapelytė (Juan Carlos Martel)
Biennal de Venècia, 2019 -
Aquesta peça teixida pels artistes lituans Rugilė Barzdžiukaitė, Vaiva Grainytė i Lina Lapelytė ens permet entrar en un dia assolellat al costat del mar. La instal·lació teatral va sorprendre el públic de la Biennal de Venècia del 2019, i va permetre que el seu equip creatiu, totalment femení, s'emportés el cobejat Lleó d'Or. Són tretze vocalistes i deu tones de sorra. Els personatges que prenen el sol ofereixen una varietat d'harmonies seductores i històries melòdiques que llisquen entre el mundà, el sinistre i el surrealista. Del tapís extens de les seves vides emergeix una penetrant exploració de la relació entre les persones i el nostre planeta, captada en una tarda en una platja concorreguda.

Transverse orientation, de Dimitris Papaioannou (Àngels Margarit)
Onassis Cultural Centre (Atenes), 2021 – Grec 2021
Del ballarí i coreògraf grec Dimitris Papaioannou, hem vist en els últims anys, gràcies al Grec, 'The Great Tamer' (2017) i 'Transverse Orientation' (2021). Papaioannou procedeix del camp de les arts plàstiques, però es va endinsar d'una manera especialment intensa en el món de l'escena no només fent de director sinó també de coreògraf, intèrpret, creador de decorats, dissenyador de vestuari i dissenyador d'il·luminació.  A 'Transverse Orientation' l'artista converteix la llum en protagonista i recupera la claror de treballs anteriors, com a 'Primal Matter' (2012). A partir d’aquí, aixeca un espectacle que explora la destrucció dels vells models, la creació de nous i la redescoberta posterior dels valors originals, i així ens convida a examinar la relació amb els nostres avantpassats.

Trilogía del infinito, d'Angelica Liddell (Àlex Rigola)
La Bâtie, Festival de Genève, 2015 – Temporada Alta 2018
Angelica Liddell és, sens dubte, l'artista espanyola de més projecció mundial. La 'Trilogía del infinito' està formada per 'Esta breve tragedia de la carne' (2015), '¿Qué haré yo con esta espada?' (2016) i 'Génesis 6, 6-7' (2017). Tres obres que són una rebel·lió contra el racionalisme i neixen de l'enfrontament entre la prosa de l'Estat i el rampell de l'Esperit. Si haguéssim d'establir una línia argumental clàssica, estaríem parlant de la història d'una dona que, de la mà de les poetes Emily Dickinson i Sylvia Plath, o el caníbal i escriptor Issei Sagawa, es vol matar i matar des del seu naixement; i allibera les seves tendències homicides, els seus autèntics desitjos, a la ficció.

Triptych, de Peeping Tom (Carme Portaceli)
Nederlands Dans Theater, 2013-2017 – Grec 2020
A 'Triptych: The Missing Door, The Lost Room and The Hidden Floor' diversos personatges evolucionen en espais dels quals no poden escapar. Es van posar a buscar un ideal, van marxar amb un somni i amb esperança. Ara, segueixen vagant per un misteriós i macabre laberint en el qual es perden. Els personatges viuen entre la realitat i el que imaginen, guiats per forces naturals que els porten a un destí incert. Gabriela Carrizo i Franck Chartier creen un món inquietant, fosc i tancat, típic de l'obra de Peeping Tom, alhora que posen un llenguatge únic i extrem de moviment i performance al centre de les peces. Al Grec 2020, vam poder veure 'The Missing Door' i 'The Lost Room'.

Una hora en la vida de Stefan Zweig, d'Antonio Tabares (Sergi Belbel)
Teatro Rosalía (La Corunya), 2011 – Sala Beckett, 2015
L'autor canari recrea, en clau de ficció, els últims moments de l'autor de 'Carta d'una desconeguda'. Mentre el matrimoni Zweig prepara, amb calculada meticulositat, tots els detalls del seu suïcidi, un jueu exiliat, nouvingut d'Europa, es presenta a casa seva, al Brasil. Qui és aquest estrany i inoportú visitant? Quin n'és el secret? És realment jueu o un agent al servei dels nazis? I, sobretot, per què mostra aquest indissimulat interès per una làmina de William Blake que durant anys va pertànyer a Stefan Zweig?

Virgine Suicides, de Susanne Kennedy (Juan Carlos Martel)
Münchner Kammerspiele, 2017 -
Susanne Kennedy, una de les principals veus emergents del teatre alemany, adapta a l'escenari la popular novel·la de Jeffrey Eugenides (també convertida en una pel·lícula de Sophia Coppola). Kennedy utilitza la tècnica de la veu en off per reconstruir la història de la majoria d'edat de les cinc germanes condemnades des de la perspectiva dels homes ja adults que tamisen els seus records i lluiten per recompondre els detalls que van portar les Lisbon a la mort. El públic comparteix la mirada voyeurista dels homes i s'embarca mentalment en el seu viatge pel camí de la memòria. Aquesta coproducció de Volksbühne i Münchner Kammerspiele segueix l'estructura del 'Llibre tibetà dels morts' i incorpora textos del psicòleg nord-americà i guru de l'LSD Timothy Leary.

SEGUEIX LLEGINT: Herois i heroïnes dels festivals europeus. Els 10 artistes del moment

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades