Des dels anys setanta, el moviment feminista ha repetit un lema que avui es presenta més vigent que mai: Les dones sostenim el món!

Amb claredat i senzillesa, aquesta consigna recull algunes de les idees i conceptes clau de l’economia feminista: reivindica la relació existent i fonamental entre els àmbits productius i reproductius de l’economia, defensa les aportacions realitzades des dels treballs domèstics, reproductius i de cures per al sosteniment de la vida i de la societat en el seu conjunt, i denuncia la situació de desigualtat i discriminació que viuen les dones pel fet d’haver d’assumir les tasques de reproducció social, un conjunt de treballs que es produeixen majoritàriament en condicions de gratuïtat, precarietat i manca de drets socials.

Les dades que trobareu en aquest apartat donen testimoni de les condicions d’injustícia en què es produeix la provisió de cures a la nostra societat. Són la constatació que evidencia que, veritablement, les dones sostenim el món. La diagnosi que presentem parteix del treball de recerca Economia de les cures i política municipal: cap a una democratització de la cura a la ciutat de Barcelona, dut a terme entre els mesos de setembre del 2015 i desembre del 2016. Un informe elaborat a partir de l’anàlisi de fonts i documentació diversa sobre economia de les cures, així com de la realització d’entrevistes en profunditat a persones receptores i proveïdores de cura, vinculades a espais comunitaris, equipament i projectes de titularitat municipal, i a treballadores —professionals o no— de l’àmbit familiar.

Podem afirmar que la responsabilitat de les cures a la nostra societat recau en un nombre molt reduït de persones, fonamentalment de l’entorn familiar, que en la majoria de casos són dones: mullers, nores, mares, germanes i filles. Un model de provisió de cures absolutament insuficient i insatisfactori, en què el rol de cuidadora principal no és escollit lliurement per les persones que l’ocupen i en què les aportacions fetes des de l’Administració pública i els espais comunitaris encara són poc significatives. Un sistema que té un impacte molt negatiu en la trajectòria personal de les persones cuidadores, les quals, a conseqüència de les sobrecàrregues de treball, veuen afectada la seva salut física i mental, la seva trajectòria personal i professional i la seva situació econòmica present i futura.

La cura en titulars

La identificació de la cura com a responsabilitat inherentment femenina té impactes negatius sobre la salut, les condicions, la trajectòria i la qualitat de vida de les dones.

Les dones dediquen el doble d’hores setmanals que els homes a la llar i la família

Font: Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població (2011)

De mitjana diària, les dones dediquen 3 h 54 min a tasques relacionades amb la cura de la família, davant de les 2 h i 2 min que hi dediquen els homes. Una situació que es veu agreujada en el cas de les parelles heterosexuals amb fills a càrrec, en què la diferència entre el temps que hi dediquen elles i ells arriba a les 2 h. La feminització de la responsabilitat de cures fa que moltes dones treballin a casa, tinguin contractes laborals a temps parcial i siguin les principals sol·licitants de drets de conciliació.

Elles són les cuidadores principals en tots els moments del cicle vital

Font: Enquesta de salut de Catalunya (2015)

Les dones no només són les principals responsables de fer les tasques domèstiques de manera quotidiana (en el 70,36% dels casos), sinó que també són les cuidadores principals d’infants i gent gran, així com d’atendre les situacions específiques de cura per malaltia, discapacitat i autonomia funcional restringida (47,27%).

Les dones treballen a temps parcial tres vegades més que els homes

Font: IDESCAT, Enquesta de població activa

Només el 7,3% dels homes ocupats treballen en jornada parcial, enfront del 22,2% de dones. Aquest tipus de contractació, a més de representar una remuneració més baixa durant la relació laboral, també té implicacions a mitjà i llarg termini: es tradueix en prestacions d’atur i pensions de jubilació de menys quantia. Les desigualtats per raó de sexe en les jornades laborals pot ser deguda tant als prejudicis sexistes en la contractació, com al fet que moltes dones renuncien a una participació laboral més gran per dedicar-se a la cura de tercers.

La bretxa salarial de gènere a Catalunya és del 23,9%

Font: Enquesta anual d'estructura salarial (INE)

A Barcelona, la diferència del ingressos percebuts pels homes i les dones s’enfila fins als 7.000 €. La desigualtat salarial la trobem en tots els trams d’edat, nacionalitats, nivells educatius i grups professionals, i en gairebé tots els sectors econòmics. Aquestes desigualtats es manifesten tant en el salari base, on trobem una bretxa del 18,6%, com en els complements i la percepció d’incentius (36,4%), en els plusos per nocturnitat o cap de setmana (gairebé el 40%) i en els pagaments d’hores extraordinàries (75%).

La cura professional a Catalunya està feminitzada i racialitzada

Font: CCOO, a partir de dades d'EPA. Catalunya, quart trimestre del 2017

La feminització de les branques d’activitat laboral relacionades amb la sanitat i l’atenció a les persones és superior al 70%; la xifra s’enfila fins al 92,5% pel que fa al treball de la llar. A més, de totes les treballadores en aquest sector, el 43,5% són d’origen extracomunitari. El treball de la llar es distingeix pels baixos ingressos i alts índexs d’informalitat i precarietat. Fins i tot quan hi ha contracte mitjançant el sistema especial de treball de la llar, no dona dret a l'atur ni al permís de maternitat.

Les dones tenen pitjor percepció de la seva salut que els homes

Font: Enquesta de salut de Barcelona (ASB, 2016)

L’estat de salut percebuda és un indicador que relaciona el benestar de les persones amb factors socials com l’habitatge, les condicions de treball o la situació econòmica. Les dones acostumen a percebre un estat de salut general pitjor, tot i que les que pertanyen a les classes socials menys afavorides consideren tenir mala salut en el 41,7% dels casos, mentre que les de classe social més benestant ho fan en el 10,6%.

Comparteix aquest contingut