El suïcidi és la causa de mort natural més comuna a l’estat espanyol. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, cada dia moren 10 persones per suïcidi a Espanya. En motiu del Dia Internacional de Prevenció del Suïcidi conversem amb Clara Rubio, presidenta i confundadora de l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi.
Quina és la tasca que desenvolupeu des de l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi?
L’associació va néixer al 2012 però des de fa 5 anys ens centrem en dos objectius. D’una banda, tenim l’objectiu de conscienciació, és a dir, que la societat conegui la mort per suïcidi i poder fer desaparèixer els tabús que hi ha al voltant d’aquesta mort. Això és molt important perquè trencar amb el tabú ens permet parlar de la problemàtica quan ens trobem amb un cas de risc. Mentre existeixi el tabú, la prevenció i l’acompanyament que fem a els persones sempre serà més complicat perquè l’entorn no entendrà que pot ser una situació que els afecti de manera directa.
D’altra banda, un cop per setmana atenem a l’Espai Barcelona Cuida a familiars i amics de persones en risc. Aquesta especialització que hem agafat amb els anys ens ha donat la possibilitat d’acostar-nos a un col·lectiu especialment desatès. La persona que té una parella, fill, pare o amic que ha fet temptativa o està verbalitzant una possible conducta suïcida no té un espai de confiança on poder demanar més recursos especialitzats.
El suïcidi és la primera causa de mort no natural a l’estat espanyol. Per què no parlem de suïcidi?
Tenim una herència catòlica molt forta que ens ha filtrat, castigat i jutjat aquest tipus de mort. En el nostre subconscient i en la nostra herència cultural, la culpa i la responsabilitat de la mort per suïcidi està molt present en la societat de cara a l’entorn. Quan una persona comet una mort per suïcidi o fa una temptativa la culpa recau en l’entorn i per això hi ha tantes limitacions per parlar-ne de manera oberta i natural. Un altre motiu és la desconeixença de la problemàtica. Nosaltres volem trencar-la i donar a conèixer que és quelcom totalment multifactorial, que no recau en la responsabilitat d’una sola persona del teu entorn i que depèn de diferents factors de risc. Cal estar preparats per afrontar-ho, buscar ajuda professional i sortir de la situació.
Com afecta aquest tabú a la gestió emocional dels familiars de persones que s’han suïcidat?
Té afectacions molt importants pels familiars. Si jo convisc amb una persona que està en risc, és complicat de gestionar emocionalment perquè aquest tabú és precisament el que no em permet parlar de forma oberta i clara sobre la situació. Els familiars i amics no saben amb qui parlar i això els afecta a l’hora de trobar solucions i eines per superar la situació. Un altre moment complicat és en el moment del dol. La culpa i el tabú fa que es tapi i no s’accepti la causa de la mort per no ser assenyalat com un possible responsable.
Moltes vegades associem el suïcidi a persones que «no eren prou fortes» o «no era prou valenta». Què implica a nivell social reproduir aquest tipus d’estereotips?
Aquest és un dels mites més associats al suïcidi: la persona que ha mort per suïcida no és prou valenta per afrontar la vida o té un nivell econòmic determinat o té problemes molt greus. Però no podem oblidar que el suïcidi és multicausal i que el benestar econòmic o social no és exclusivament el que pot portar una persona a prendre aquesta decisió.
És cert que hi ha determinades tendències. Els estudis indiquen que hi ha més homes que moren per suïcidi, que hi ha més persones majors de 45 anys que moren per suïcidi o que el 90% dels casos hi ha una malaltia mental greu diagnosticada. Hi ha factors que ens permeten anticipar i treballar la mort per suïcidi però no podem limitar-ho a un efecte específic. Hem de tenir molta empatia amb les persones que cometen suïcidi o que tenen conductes suïcides perquè poden estar al nostre entorn, la nostra família, amistats o companys de feina.
Com es pot prevenir un suïcidi? Què puc fer per ajudar algú en situació de risc?
Existeixen plans de prevenció de suïcidi a nivell nacional, local, als centres de salut… però a nivell micro i com a persones individuals també hi ha moltes maneres de prevenir el suïcidi. Per començar, el fet de normalitzar-ho i parlar-ho obertament és fonamental. Si no podem palar-ne no podem facilitar recursos ni ajuda professional.
Si vivim d’una manera directa i propera una conducta suïcida, el que hem de fer és una derivació correcta i assegurar-nos que la persona està dins del circuit de salut mental. A partir d’aquí, poder ser una persona de proximitat i referència sense jutjar, escoltar de forma oberta i acompanyar-la en aquest procés; més enllà del seu terapeuta o d’altres mesures.
Quines són les senyals d’alarma més habituals a les que hem d’estar atents davant d’un possible cas de suïcidi?
Les senyals d’alarma variaran molt en funció de cada persona però hi ha algunes més comunes. Bàsicament, poden ser verbals o no verbals. Les verbals estan relacionades amb, evidentment, la verbalització de la desesperança, de la pèrdua d’il·lusió pel futur, la falta de ganes de viure… O si la persona està pensant en tancar processos o fer un acomiadament. Sobre les no verbals, hi hauria els canvis de comportament, canvis d’humor no esperats, consum excessiu de substàncies… hi ha molts components diferents. En qualsevol cas, cal traslladar la importància que 9 de cada 10 persones que fan una temptativa han donat una senyal d’alarma o indicador que anticipava la seva acció. Així que hem d’estar molt atentes a aquestes senyals d’alarma.
Si coneixeu alguna persona en risc podeu adreçar-vos a l’associació a través del correu eletrònic o del whatsapp.