Cia La Férrea: A mi que me entierren contigo. Si respires tan ràpid, no t’entenc. Baixa una mica les revolucions. No em dones temps de mirar on vols que miri. Intento seguir-te perquè m’encanta córrer darrere teu, però podries donar-me una mica de treva. Saps fer el pallasso? M’ho passo bé amb tu, de veritat. Ets molt especial. Focs artificials. A la de 3 ho llancem tot pels aires. 1, 2 i 3. Hi havia una vegada un circ. Pengem un cartell: Tancat per vacances. El canviem: Tancat perquè ens dona la gana. És igual de vàlid, encara que ningú ho cregui. A l’atzar. Ei, Siri, destinació més barata per viatjar aquest mes? Fem un pols? L’estela del mite. Jo voldria enamorar-me, però no puc. Tens desitjos, tu? Em sento abduïda. Ple de color, món d’il·lusió. Si tinc por del futur és per la mort, està implícita. “Fins que la mort ens separi.” Què recordes de tots els teus anys viscuts? I què no recordes? En el moviment hi ha la benedicció. El temps és de les estrelles. Ple d’alegria i emoció. Ei, que crec que hi ha una manera perquè ni la mort ens pugui separar. Et preguntaràs quina.

Que m’enterrin amb tu.

Carns Soltes: Sólo vine a ver el jardín. Instal·lació immersiva i interactiva que a través de l’art sonor, les arts visuals i la poesia explora l’emblema filosòfic del jardí.

Un jardí deshabitat, en el qual es percep el rastre d’una vida antiga, la presència fantasmagòrica d’una vida que l’habita, o el presagi d’una vida que encara ha d’arribar. Des d’aquesta ambigüitat temporal Sólo vine a ver el jardín explora com ens relacionem amb la memòria i la petja que causem en el món quan som travessats pel desig, el dolor, el confort i la incomoditat, i presenta la necessitat i la voluntat de construir noves utopies, generant espais efímers i espectrals que uneixen passat, present i futur.

Moderat per Consol Sáenz.