Barcelona cultura

Blog

Àfrica, la seva diàspora i la Barcelona transcultural

dt. 28/09/2021 | 23:30 H

Per Tania Adam. Periodista i productora cultural, fundadora de Ràdio Àfrica Magazine. Comissària del cicle "Colonialitat, Racisme i Creació" i de "Africa On Air" al Grec 2021

Últimament em costa desprendre'm de la idea de transculturalitat, un concepte a què he arribat després de l'atzucac de la multiculturalitat i de la interculturalitat concebuda com un procés d'aculturació encoberta. Estic cada vegada més interessada a enunciar la urgència de pensar-nos com a societat transcultural perquè vivim un procés de transculturització constant en què els nostres bagatges culturals s'expandeixen, incorporen i rebutgen elements mentre es creen identitats culturals complexes i híbrides. Encara que no escric aquestes línies per aprofundir en aquests conceptes, sinó que ho faig per reflexionar entorn la meva participació al Grec i la seva incursió a l'Àfrica i a les diàspores, per mi és important recordar que Barcelona, lluny de ser multicultural o intercultural com anuncien els que governen la diversitat, és transcultural. També vull mostrar la meva incomoditat sobre com aquesta gestió de la diversitat que es redueix a la comesa de l'"ells" i del "nosaltres", ¿qui determina les fronteres entre els uns i els altres i quines variables fan servir per fer-ho? Potser caldria assumir que la diversitat no és governable com ens pretenen inculcar les polítiques d'interculturalitat. La diversitat és inherent a la noció de ciutat i, si no hi ha hagut experiències traumàtiques de segregació, la convivència es produeix amb certa naturalitat tot i que hi hagi desigualtats i la conflictes en termes de raça, religió, sexe, edat... I, al meu entendre, la clau està en com interseccionar aquests elements per donar cabuda a un espai de desenvolupament ciutadà; o, dit d'una altra manera, per generar oportunitats, reduir les disparitats entre barris, classes socials i reduir els sostres de vidre. Per tant,  més que gestionar la diversitat, les ciutats actuals requereixen d'una reconfiguració radical en termes de percepció de la ciutadania. Caldria, a més,  deixar enrere els anacronismes de l'"ells" i del "nosaltres", les concessions epidèrmiques, els gestos simbòlics i les dreceres sense recorregut per donar pas a una consciència comuna que abraci la crítica social i l'exèrcit invisible del coneixement que precedeix les transformacions.

Crec que cal situar aquesta última edició del Grec com un espai en trànsit on hi ha hagut accions que segur precedeixen una transformació real, d'altres que han estat pur soroll, dreceres sense sortida; i per últim, actuacions que senzillament  perpetuen un present obsolet que representa la disfuncionalitat del sector cultural de la nostra ciutat. És interessant visualitzar-lo des de diferents prismes, sense atorgar al festival tota responsabilitat per les mancances en termes de pluralitat que operen en el sector. En tot cas el festival, és un reflex d'aquestes disfuncionalitats alhora que intenta transgredir-les. Encara és arriscat discernir i saber on ubicar les activitats, els gestos i les accions que han ocorregut al llarg dels gairebé dos mesos de festival. No és fàcil reconèixer els camins mentre camines, però sí que és important la intencionalitat, saber d'on se surt. Des del primer instant vaig concebre la meva participació al Grec com un experiment, un gest cap a la consciència comuna, com una oportunitat per avançar cap a la transformació real i especular sobre aquest "no" lloc cultural que ocupa una part molt important de la ciutadania de Barcelona; entre ells, els africans i l'afrodescendència, centrals en la proposta curatorial d'aquesta edició del Grec que pivotava sobre el continent africà. Per transcendir els gestos simbòlics vaig entendre que la meva proposta havia d'adquirir dimensions del pensament negre. Per aquesta raó,  plantejo les activitats sota un marc conceptual; esbosso un recorregut per la idea d'Àfrica, les cultures africanes i l'imaginari de les músiques africanes. M'aproximo a una sèrie de variables recurrents en la musicalitat i la dansa: el ritme, la improvisació i l'oralitat. També abordo, encara que de manera epidèrmica, com l'esclavitud, les migracions globals o el colonialisme han deixat un llegat en les arts africanes fins als nostres dies. Finalment, hi introdueixo l'element de la discriminació racial, sense el qual no es podria comprendre el lloc que ocupen les diàspores africanes a Occident ni gran part de la seva creació contemporània. Aquest recorregut marca el full de ruta de les activitats proposades.

És aviat per saber si aquest experiment ha estat fructífer. Però almenys que quedi palès que hi havia una línia de pensament del totconscient darrere de moltes de les accions que es van dur a terme. Suposo que algunes amb més fortuna que d'altres. Admeto els possibles errors, però com a part del procés especulatiu, perquè per mi la cultura sempre és experimental, assumir-la com absoluta i racional és emmarcar-la en la ciència, i la cultura no és ciència, és senzillament cultura. Reitero que el que caldria tenir en compte és el punt de partida per posar-lo en relació amb el d'arribada. On som i cap on anem? Què volem ser a partir d'ara? Són algunes de les preguntes bàsiques que pocs es fan o si se les fan posen el pes de la identitat en la cultura. I està comprovat que aquest model en ciutats tan complexes com la nostra ja no funciona. Potser ha arribat el moment de començar a despullar la cultura del llast de l'Estat-nació i de les polítiques identitàries.

LA INVENCIÓ DE L'ÀFRICA
L'Àfrica cobreix al voltant d'una cinquena part de la superfície terrestre del món i al voltant d'una vuitena part de la població. Està dividida en 54 països independents i dos no reconeguts: el Sàhara Occidental i Somamilàndia. Els pobles africans pertanyen a diversos grups de població amb idiomes, religions i formes de vida molt diverses. Les seves realitats són molt lluny de l'imaginari homogeni i monolític sota el qual són observades. Tal com assenyalava el filòsof Valentí Y. Mudimbe (R.D. Congo, 1941) en el seu llibre 'La invenció de l'Àfrica. Gnosis, filosofia i ordre del coneixement' (1988), "L'Àfrica, així com el negre, és un invent artificial construït pels europeus durant el període colonial". Mudimbe, a més, és escriptor, poeta i crític literari, i és per a l'africanisme el que Edward Said va ser per a l'orientalisme: crític amb el paper dels missioners, etnòlegs i antropòlegs, ja que els acusa d'introduir l'imaginari uniformador i reduccionista amb el qual es mira l'Àfrica; distorsions sobre la seva percepció que han influït no només fora del continent sinó en la identitat de mateixes persones africanes.

Aquestes distorsions situen les cultures africanes en el tradicional i folklòric, i en contraposició constant a la modernitat. Aquesta mentalitat no ha contribuït gaire a l'apreciació de les cultures africanes del passat, del present i diria que tampoc del futur. Perquè ignoren que les maneres d'expressió popular africanes són híbrides, estan creuades amb els models europeus, americans, asiàtics... Per aquesta raó, les músiques urbanes, les arts gràfiques, la dansa contemporània i altres "arts del poble" fins fa poc es consideraven poc africanes, i per tant estaven fora de l'òrbita de les cultures anomenades africanes. Fins i tot hi ha confusions amb la mateixa idea de música negra, que és arrabassada dels africans per situar-la als Estats Units, però tal com afirma el poeta i novel·lista Amiri Baraka, "la música és una de les expressions per excel·lència de l'ànima negra però també una de les poques àrees d'expressió que s'ha reservat als negres".

La música al continent és un fenomen popular i ho és des dels temps ancestrals, ja que forma part integral de l'existència: del bressol a la tomba. Les músiques africanes abracen una gamma àmplia d'expressions, incloent-hi el llenguatge parlat, el cos, els instruments o les danses. Aquestes són, sens dubte, algunes de les expressions més reveladores de "l'ànima negra" que es manifesta amb caràcter comunitari on els participants són tan importants com els músics, ja que intervenen amb el cos o la veu, tots dos concebuts com a instruments importants de les peces musicals. Aquesta combinació d'elements fa que es concebi la música africana com una forma d'art "impura" perquè gairebé sempre va acompanyada d'algun altre art com la poesia o la dansa. En les concepcions tradicionals de la música no hi ha la idea d'escenari, ningú està elevat, tots estan situats en un mateix pla. Per aquesta raó, és normal que molts rituals musicals fora del seu context i sense els seus components nadius resultin ortopèdics. Per l'escriptor, periodista i cantautor camerunès Francis Bebey (1929-2001), "la música africana gairebé sempre es combina amb alguna altra forma d'art, expressa els sentiments i la vida de tota la comunitat. El so dels peus picant a terra es converteix en el ritme de la música les notes de la qual es transformen al seu torn en passos de ball".

En aquesta representació àmplia de la música, la dansa africana ocupa un lloc central ja que ha estat un mitjà per marcar les experiències de la vida. Es pot dir que a l'Àfrica no és realista separar la música de la dansa o del moviment corporal, perquè tenen un paper primordial en els rituals religiosos; marquen els ritus de pas, les iniciacions a l'edat adulta i els casaments; formen part de les cerimònies comunals, incloses les celebracions de la collita, els funerals i les coronacions; i ofereixen entreteniment i recreació. Tots aquests components són els que integren la idea de "música negra" i no hem d'obviar-los quan estem davant de qualsevol tipus de creació musical ja que d'elles n'emergeix una mena de filosofia sociocultural de la música.

Una altra idea que m'interessava ressaltar en la programació és que l'Àfrica és un continent en moviment: les migracions forçades fruit de l'esclavitud, les mateixes dinàmiques de migracions intracontinentals, les colonitzacions, els exilis i actualment les migracions globals han marcat una relació de diàleg cultural constant amb la seva diàspora global. El comerç triangular d'esclaus és qui més han influït en la dispersió de les músiques africanes pel món i el mar Atlàntic ocupa un lloc particular en la seva disposició cartogràfica. L'Atlàntic Negre és un espai de confluències i cruïlles, ple de processos de mestissatge, sincretisme i transculturació complexos que han afectat a banda i banda de l'oceà. Les colonitzacions també han marcat la direcció de les migracions globals, ja que els països amb més excolònies al continent són els més receptors de població de l'Àfrica negra, generant diàspores en aquests respectius territoris, aportant una gran riquesa, però també enormes reptes i complexitats.

En l'actualitat es calcula que aproximadament un terç de la població de Llatinoamèrica i el Carib són afrodescendents, és a dir descendents d'africans. I tenen una major presència en països com Colòmbia, Brasil, Haití o Belize, precisament on les manifestacions culturals afro estan més presents. A Amèrica del Nord, es calcula que van arribar-hi uns 600.000 esclaus precedents d'Àfrica. Aquí, a l'igual que a la part sud del continent americà, s'ha gestat una pluralitat de músiques "afro"; així ens trobem amb músiques afrocubanes, afrocolombianes, afrobrasileres, el blues, el jazz... Sons que més tard van tornar a l'Àfrica per influir en les músiques populars com el Soukous, el Marabi, el Highlife, el Palwine... produint els anomenats sons "d'anada i tornada".

No es pot ignorar com, en tot just mig segle, el colonialisme va intervenir en absolutament totes les dimensions socioculturals; va penetrar en els hàbits quotidians de les poblacions africanes i va modificar tantes pràctiques socials que les seqüeles perduren fins avui. La intrusió en les músiques es va donar sobretot per part dels missioners i de les forces de seguretat. Ells van ser els responsables d'introduir els instruments moderns que van modificar el so i la forma de tocar, també van alterar les melodies i l'harmonia, ja que el cant en llengua estrangera va transformar la sonoritat. En general, els efectes materials no van ser tan significatius com la transformació del llenguatge en si mateix. Tal com afirma el musicòleg ghanès Kofi Agawu: "La música europea va colonitzar parts força significatives del panorama musical africà, li van treure el cos i li deixaren el vestit, en modificava la  forma mentre respectava algunes característiques que li permetien seguir sent anomenades músiques africanes".

El ritme, una altra característica comuna a tots els tipus de música negra, no es va veure tan afectat. El ritme, diuen, és "fàcil de reconèixer, però difícil de definir". N'hi ha que el consideren una cosa purament mecànica per la repetició periòdica dels tempos baixos i alts que marquen determinades frases musicals,  i els que creuen que és un tipus de màgia exclusiva que s'empra per fer la seva música "embruixadora" o "satànica". "El ritme és una coberta invisible que envolta cada nota o frase melòdica que està destinada a parlar de l'ànima o a l'ànima; és el reflex de la presència constant de la música. És l'element que infon a la música una força biològica que produeix un fruit psicològic", diu Francis Bebey.

Els patrons rítmics han estat àmpliament estudiats en els tambors, els palmells o les veus. Aquestes són pautes d'elaboració col·lectiva i organitzada, en la qual els intèrprets contribueixen amb elements complementaris que introdueixen patrons polimètrics de melodies repetitives que es compensen amb una relació antifonal de "crida i resposta". El musicòleg ghanès J. H. Kwabena Nketia va assenyalar aquesta forma africana com la manera d'"aconseguir efectes generals de continuïtat per construir estructures entrellaçades, i de vegades complexes, a partir d'elements relativament senzills".

Una cosa semblant a aquesta màgia també passa amb la improvisació: es creen de manera  espontània melodies i harmonies al mateix moment que s' interpreten interpretació. Aquesta és una altra característica important de molts estils africans, fins al punt que en algunes cultures africanes consideren la capacitat d'improvisació com a prova de la destresa musical, un talent de la creativitat i un regal de Déu. Kwabena Nketia considera que per ser músic "has de ser capaç d'improvisar textos, adaptar melodies a paraules noves i recordar versos de les cançons". La improvisació té a veure amb la mateixa naturalesa del patró musical i amb la condició de crida i resposta on una veu o instrument toca una frase melòdica curta i aquesta frase es fa ressò d'una altra veu o instrument. Dit d'una altra manera, un tambor tocarà un patró rítmic central i els tabalers improvisen mentre interpreten nous patrons sobre els patrons estàtics originals.

Finalment, caldria remarcar que la tradició oral opera al nucli de la comunicació dels pobles africans i en la majoria de les societats no alfabetitzades, en què l'oralitat impera en la transmissió d'informació. Aquesta pràctica és visible en les cançons, els proverbis, al teatre o a la dansa. Per Amadou Hampâté Bâ, escriptor i etnòleg de Mali, defensor devot de la tradició oral, sobretot 'peule': "La tradició oral és incorpora tots els àmbits i engloba la moral, la filosofia, la matemàtica, la cultura, la geometria... tot el que tingui a veure amb el coneixement. Implica tota la vida i tota la naturalesa". Aquest coneixement és transmès i requereix d'un temps d'iniciació en el qual el mestre transmet. Però no és una qüestió d'edat sinó de saber; ensenya qui sap, encara que el normal és que s'estableixi la jerarquia d'edat. La identitat cultural i memòria col·lectiva formen part de la transmissió oral, la música és un vehicle i la llengua és un element primordial en els fluxos de transmissió. Avui dia, la creativitat africana i de la diàspora encara tenen una relació particular amb la transmissió oral, ja que moltes cultures estan preocupades per la preservació de les tradicions o maneres de fer "ancestrals". Així doncs, les tradicions orals al continent (inclosa la música) han prosperat al llarg dels segles per gestar una meravellosa constel·lació artística vigent fins als nostres dies.

LA CREATIVITAT AFRICANA A BARCELONA
A ningú se li passa per alt que les ciutats europees són cada vegada més plurals; els seus ciutadans fa temps que no responen a l'homogeneïtat tradicionalment assignada a l'Estat-nació, sinó que són una amalgama producte de les migracions contemporànies, moltes encara subjectes al passat colonial. Així, l'antiga relació entre la Metròpoli i els països africans segueix marcant la geografia política, social i cultural de la negritud i de l'africanitat europea. De tal manera, la negritud de Bèlgica està relacionada amb el Congo, la de Portugal amb Angola, Moçambic o Cap Verd; la d'Espanya amb Guinea Equatorial; la de França... Per anomenar a aquestes poblacions negres s'encunyen termes com Black European, African European o Afropean, que podríem traduir com a africans europeus

Tot i l'encaix complex i els problemes de racisme que susciten en territori europeu els Afropeans protagonitzen transformacions interessants en els països europeus, no només en aquelles dimensions visibles com poden ser el comerç, sinó que s'estan introduint, no sense certes dificultats, en els escenaris culturals amb aportacions estimulants. Aquests obstacles d'interacció no són excepcionals; si mirem al llarg de l'Atlàntic Negre, allà on hi ha una cultura "afro", hi ha hagut problemes de racisme, representació, discriminació... En certa manera, els africans europeus juguen amb avantatge, ja que poden sostreure certs aprenentatges de les experiències de les poblacions negres de les Amèriques. No obstant això, les fronteres de color encara persisteixen; les relacions entre les races humanes més fosques i les més clares a Àsia, Àfrica, les Amèriques i Europa continuen alimentant la llarga història de discriminació racial i polítiques segregacionistes que, tot i que no resulten fàcils de subvertir, sempre han trobat resistència. Les lluites per l'alliberament i l'emancipació dels pobles negres han estat constants des de l'època de l'esclavitud: la revolució d'Haití, les lluites abolicionistes, el panafricanisme cultural, el Renaixement de Harlem, el moviment de la 'Negritude', el jazz durant l'apartheid, el Black Arts Movement o els Black Arts Festivals a l'Àfrica, per dir-ne alguns, han estat moviments de resistència cultural compromesos amb la transformació de la realitat de l'existència negra. Molts d'aquests espais van sorgir sota el paraigua del panafricanisme i tenien com a eines l'art polític expressat mitjançant la música, el teatre, la dansa i la poesia. Espais d'enunciació i d'expressió, però també de denúncia de les opressions i les dificultats amb què s'han trobat les diàspores africanes en la vida quotidiana a Occident.

Barcelona no és excepcional ni tampoc és aliena als processos globals. En tot just 25 anys, la nostra ciutat ha transformat el seu ecosistema social; una mutaciió accelerada en la qual s'han anat incorporant cada vegada més africans europeus travessats d'imaginaris, per les herències colonials, els prejudicis racials i de classe. Aquest fet, barrejat amb la història pròpia del territori, causa tensions i lluites identitàries que fan complexa la convivència alhora que l'enriqueixen. A la nostra ciutat li costa tenir en compte els artistes negres africans residents i amb prou feines ha abordat les expressions culturals africanes i de la diàspora amb serietat. Hi ha una certa tendència a fer exòtic i a inferioritzar allò que prové del continent. Vull entendre que aquestes pràctiques estan canviant amb l'eclosió i emancipació de la negritud en diverses disciplines artístiques, i a l'igual que va passar a Anglaterra en els anys vuitanta, els fills de les migracions i els afrodescendents col·loquen la negritud al centre, incorporant diversos debats i propostes creatives en l'esfera pública. Creen d'aquesta manera, un lloc propi i situat que ningú s'atreveix a preveure cap on va.

Una de les línies discursives més preponderants sorgeix dels activismes antiracistes, que copen les exigències de transformació de les institucions socials i culturals en el seu tracte amb l'"alteritat". Demandes molt necessàries però que curiosament invisibilitzen antigues lluites i altres pràctiques culturals que es desmarquen del seu radar. És cert que estan introduint narratives indispensables en l'esfera pública, però, no som una societat neòfita i el moment present és fruit del passat i les seves demandes no disten molt de les dels seus predecessors, el que canvia és la gramàtica del present i una diàspora cada vegada més nombrosa que se suma a la lluita.

A tall d'exemple, l'escenari de les músiques africanes porta anys dibuixant des de la marginalitat i amb moments i iniciatives puntuals de visibilitat. Així doncs, hi ha una genealogia de les arts escèniques africanes de la nostra ciutat. Tot i que precària, ha tingut capacitat d'anar gestant diferents projectes culturals o bé proposades per les poblacions africanes, o per les institucions sempre paternalistes i disposades a atribuir la precarietat artística a la mala qualitat de "l'africà". No obstant això, ja és hora de reconèixer que aquesta situació prové de la manca de democràcia cultural a l'hora de incloure'ls en l'escenari cultural; les qüestions lingüístiques, la formació, el coneixement del mitjà, el difícil accés a les ajudes o la deficiència d'espais per a la creació i l'intercanvi han estat en part culpables d'aquesta precarietat que s'ha anat traduint en traves per formar part de les programacions existents. En altres paraules, el racisme i la discriminació per la condició de forans (o fills de forans) no ha fet més que endinsar-nos en una espiral alienant de manca d'oportunitats.

GREC 2021: UNA MIRADA CAP AL PASSAT, EL PRESENT I EL FUTUR
El diàleg entre generacions de creadors africans, entre afrodescendents i africans, i entre aquests i la ciutat s'ha trencat. S'han de restablir els fluxos d'intercanvi, coneixement i reconeixement a més de la negociació com una clara aposta de convivència futura. Aquest espai del Grec era l'oportunitat per reiniciar una conversa inacabada, per això calia recuperar, entre d'altres, el llegat cultural per tal de despullar de la creació el pes del present crispat. Les propostes d'activitats paral·leles s'encaminaven en aquesta direcció, ja que pretenien amplificar la curiositat i aportar coneixement i experiències transformadores tant per als creadors de diferents generacions com per als públics. Les activitats, a més, tenien una clara pretensió de ser un aglutinador d'iniciatives i projectes que han tingut lloc a la nostra ciutat en els últims temps. D'altra banda, en un moment travessat per una pandèmia global i una crisi en el sector artístic unida a una crisi social, econòmica i de valors de les societats, resultava interessant transcendir l'àmbit purament celebratiu per aprofundir en certes reflexions inherents a la "creativitat negra".

Amb tot, la proposta d'aquesta programació per al Grec'21 era un clar reflex que el passat no es tanca mai, que el present és crític i que, encara que el futur deixi de ser esperançador, en els moments d'emergència com l'actual, les arts escèniques s' estableixen com el lloc on reposa tota l'energia que ens conforma en el present. Per tot això sempre he concebut aquestes activitats com una continuïtat, una aposta cap a la interacció amb més naturalitat, un espai per conèixer els actors africans i de la diàspora i tot el bagatge que manegen amb la finalitat última d'incorporar aquesta idea de ciutadania transcultural.

Encara és massa aviat per saber si les propostes culturals de les poblacions africanes i afrodescendents s'assentaran en el sector, tot i que molts d'aquests actors exigeixen a les institucions un canvi de paradigma perquè les formes actuals d'interacció resulten discriminatòries i obsoletes. No obstant això, tal com he esmentat anteriorment, el que he trobat a faltar en moltes d'aquestes demandes és la negació de la genealogia de la creació negroafricana a la ciutat i un reconeixement de les lluites del passat. L'actual generació ha assetjat l'escenari cultural com si res existís i res hagués passat prèviament a la seva existència. En qualsevol cas, tots som responsables d'això, tot i que les relacions de poder estiguin absolutament desequilibrades. És a dir, el pes de la transformació no només recau en la institució tal com demanen, sinó també en ells mateixos, ja que les seves aportacions requereixen de més serietat, coneixement i epistemologies radicals.

Moltes d'aquestes reflexions es van poder escoltar en les activitats que van tenir lloc durant el Grec. Es tractava d'una sèrie de trobades de diferent tipologia. Així dins del cicle "Colonialitat, Racisme i Creació" es van crear espais per a deliberar i dialogar al voltant del racisme i l'alteritat en l'escenari cultural de la nostra ciutat, i sobre com evolucionen certs paradigmes amb l'adhesió de la població africana i afrodescendent en les arts escèniques i en el panorama musical.

En aquestes trobades es van reflexionar sobre les dificultats i els reptes relacionats amb els bagatges culturals, amb el cos negre: el color de pell, els cabells són els trets físics distintius que marquen i estableixen les fronteres de color per les quals es regeixen les relacions de la nostra societat. També es va polemitzar sobre el llegat colonial i la importància de treballar des d'altres paradigmes; es va debatre sobre les arts escèniques com a mitjà de resistència i denúncia de les discriminacions que suporten molts creadors negres africans i afrodescendents.

L'esdevenir negre del món
En el marc de 'Combat de negre i de gossos' al Teatre Tantarantana
"L'Àfrica és aquí i l'Àfrica som nosaltres. Els culpables que l'Àfrica sigui com és avui, amb totes les seves crisis i misèries, som nosaltres. Nosaltres som els gossos que borden i que hi són per protegir l'Edèn occidental, l'illa de seguretat representada en aquesta peça per una obra en construcció. Representar aquest text és posar en evidència les dinàmiques d'opressió, estupidesa, mesquinesa que governen el nostre món, que han estat els motors de el colonialisme i que continuen sent els motors de totes les opressions presents, nacionals i mundials". Ho diu Roberto Romei, director d'aquesta posada en escena de l'obra de Bernard-Marie Koltès al Teatre Tantarantana. Ell parla amb Juan Tomás d'Àvila i Manel Dueso sobre les formes de perpetuació del poder més enllà de l'episodi colonial que recrea la peça. Recuperarem els pensaments de l'historiador i teòric polític camerunès Achille Mbembe, com els que feien referència al que ell anomenava "l'esdevenir negre de l'món" per reflexionar sobre l'alienació delproletariat negre.
Amb Juan Tomás d'Àvila Llorer, Roberto Romei i Manel Dueso.

Què és ser afroespañola?
Després de la representació de 'No es país per a negres', al SAT! Sant Andreu Teatre
Jo sóc negra o afro? Què és ser afroespañola? "Vaig néixer i vaig créixer en un país on no es reconeix la meva nacionalitat perquè tinc un to de pell diferent. Vaig créixer amb el sentiment de no pertànyer enlloc", afirma Silvia Albert Sopale, intèrpret i autora d'un muntatge que reflexiona sobre com la societat veu (o no veu) als afrodescendents i com aquesta mirada ens pot afectar en el nostre fur intern i en la construcció de la nostra identitat. 'No és país per a negres' és una obra que mostra els microrracismes, les formes més subtils que adopta el racisme.
Amb Silvia Albert i Carolina Torres.

Cossos i moviment: alliberar el cos de la pressió social
Després de la representació de 'FAM', al Mercat de les Flors
El cos, el color de pell o el cabell són els trets físics distintius que marquen les fronteres de color per les quals es regeixen les relacions en la nostra societat. Les integrants rescataran algunes reflexions que ens portaran a analitzar de forma crítica i humil, a través de la mirada i del cos, el món en què vivim.
Amb Kathy Sey, Clara Peya, Adriana Peya, Laia White.

Teatre català: privilegi blanc i representacions colonials
Sala Beckett
Des de fa temps, el col·lectiu d'actrius, actors i creadorxs escènicxs negres de Catalunya Tinta Negra observa i denuncia certes pràctiques racistes a les arts escèniques. En aquest espai es va reflexionar sobre les dificultats que tenen pel seu color de pell dins de l'escena del teatre català. I es va debatre sobre el llegat colonial i la importància de treballar des d'altres paradigmes, però també sobre les arts escèniques com a mitjà de resistència i denúncia de les discriminacions que suporten molts creadors negres africans i afrodescendents.
En col·laboració amb Tinta Negra: Denise Duncan, Vicenta Ndongo i Adeline Flaun.

El llegat de les músiques negres de Barcelona
Centre Cívic Albareda. En col·laboració amb l'Espai Avinyó i Ràdio Àfrica Magazine
Les veus d'artistes de la diàspora africana són un dels vehicles que connecten el continent amb Barcelona. I és per això que es va proposar aquest espai de diàleg per donar resposta a la qüestió: quin és el llegat de les músiques negres a Barcelona? De la mà d'algunes cares conegudes de l'escena musical de la ciutat, coneixerem les diverses genealogies i com, a través d'aquestes, s'ha transmès aquest llegat. També descobrirem quines han estat les lògiques de resignificació musical que s'han dut a terme, i, sobretot, se'ns convidarà a reflexionar sobre quins tipus de futurs podem imaginar col·lectivament per a la creació d'espais de musicalitat vius que amplifiquin aquest llegat i ens portin a altres llocs.
Actuació i diàleg amb Madjody, Crochet Fiona, Marc Ayza, Fanta Cissoko, Arema Arega i Joe Psalmist.

Flamenc i negritud, més enllà dels sons
En col·laboració amb El Dorado - Societat Flamenca Barcelonina.
"Buika, la veu negra més flamenca" o "Yinka, negra i flamenca" són alguns dels titulars que solen acompanyar la 'cantaora' Buika i la 'bailaora' Yinka Esi Graves. Les dues han arribat al flamenc de formes dispars: l'una, des de les seves arrels guineanes a Mallorca, i l'altra, des de la seva experiència afrojamaicana. No obstant això, la seva negritud està embolicada de negacions que transcendeixen el color i que tenen implicacions polítiques, socials i estètiques que s'expandeixen en el temps i l'espai de les cultures andaluses, i transita pel flamenc a través de mites i certeses. El Dorado - Societat Flamenca Barcelonina porta més de dos anys explorant l'empremta de la negritud en el flamenc a través del so. En aquest diàleg, es proposa anar més enllà de les anàlisis etnomusicològiques o historicistes per explorar el flamenc a través dels cossos de Buika i Graves. I és que l'experiència del cos negre en aquesta cultura pot fer una aportació particular que val la pena analitzar i visibilitzar. La conversa ens ha ajudat a entendre com s'enfronta un cos a la recerca d'una memòria encarnada, a tots aquests espais que li neguen la seva  història.

Un altre bloc proposat va ser el de les activitats centrades en les músiques africanes i el continent en moviment. Les migracions forçades fruit de l'esclavitud, les  dinàmiques de migracions intracontinentals, les colonitzacions i actualment les migracions globals han marcat el destí de les músiques africanes. La millor manera d'entendre aquest rumb era parlar i escoltar música, per això durant els dijous del mes de juny vam impulsar "Africa On Air", des del quiosc de Ràdio Rambles instal·lat en un antiga parada de flors davant del Palau de la Virreina. Aquesta iniciativa impulsada conjuntament amb La Xarxa de ràdios Comunitàries de Barcelona (XRCB) i Ràdio Àfrica, ha estat invitació per entendre millor la relació entre tradició i modernitat i com la música està marcada pel moviment de les persones. A través de sessions de DJ i tertúlies ens vam apropar a les sonoritats de les independències africanes, als sons de les urbs africanes o a l'electrònica més futurista.

La memòria dels sons
Parlem sobre la importància de crear i recuperar els arxius visuals i sonors de música tradicional de l'Àfrica, de la memòria rítmica, a través dels sons que van crear estils com el blues, el jazz i de tot el llegat africà a l'altra riba de l'Atlàntic.
Amb Jules Isaac Bikoko bi Njami, Papa Orbe.

El viatge de les músiques africanes
Una cruïlla de camins, un espai en què les sonoritats d'arrel negra es troben i s'interrelacionen, un lloc on es fan visibles les línies de connexió entre diferents estils, corrents, artistes, escenes i tendències a través de versions i 'samplers', mostrant la influència d'uns artistes sobre altres o les formes en què una cançó es transforma al creuar fronteres o amb el pas del temps. Les empremtes de la llavor negra a la diàspora planetària.
Amb Dr Decker.

Barcelona meets Lagos
Voodoo Club va irrompre a l'escena barcelonina com una alenada d'aire fresc per a les noves generacions. Aquestes sessions constitueixen un acostament a les músiques que s'escolten en qualsevol discoteca de Lagos, Abidjan, Jo'burg (la denominació informal de Johannesburg), Luanda o Kinsasa, amb una estètica atrevida i, sobretot, amb una actitud sense complexos.
Amb Uncle Yems i Voodoo Club.

African Soundsystem
Un viatge musical en l'espai i en el temps pel continent africà amb les sessions de Diego Armando DJ, que ens va portar fins a les ciutats i deserts africans, mentre que DJ Golf de Guinea ens va teletransportar a l'època de les independències a força de 'soukous', 'highlife' i 'afrobeat'. I, finalment, el col·lectiu Jokkoo ens va apropar els sons més electrònics del Magrib i de l'Àfrica negra.
Amb Diego Armando DJ, Golfo de Guinea, Jokkoo Colectivo (Ikram, Mbodj).

SEGUEIX LLEGINT: Ngũgĩ wa Thiong’o: “La universalitat prové de la particularitat”

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades