Entrevista a Begoña Román, filòsofa

El Grec 2025 vol convertir-se en el canal perquè artistes i públic aportin conjuntament significat als espectacles. Amb la societat contemporània com a protagonista i les inquietuds que la travessen com a trames argumentals, el festival interpel·larà els espectadors al voltant de temes com la identitat, les relacions humanes o la vida en comunitat. Entrevistem la professora de filosofia Begoña Román per reflexionar sobre la funció de l’art i com l’escena pot ajudar-nos a entendre una mica més el món i a nosaltres mateixos. 

Les arts escèniques poden esdevenir un mirall del món actual?
Hi ha una enorme discussió entre l’art compromès i l’art per l’art, i em sembla una polarització excessiva, perquè en tot art hi ha un desig de comunicar. El creador té un “desig de dir” als altres i aquesta necessitat, encara que es remunti a temps passats, està situada en alguna cosa que l’ocupa i el preocupa de la realitat. Per la seva banda, l’espectador també ve amb el seu món i li ressonarà allò que veu a l’escenari. El contacte entre tots dos sempre està parlant de la vida i de com avui, en l’actualitat, ens ressona allò que estem veient, escolant i vivint.

Fins i tot en l’art per l’art —que no és el compromès no té moralina o consell, sinó que vol entretenir—, si és art no pot ser frívol; té un component d’esforç, hi ha igualment un acte de comunicació i parla d’un temps que és l’actualitat.

En aquesta edició, el festival defuig d’una línia temàtica i se centra en “la societat dels nostres dies” abordant qüestions que abracen des de la introspecció entorn del jo a les estructures familiars. Creus que es tracta dels grans temes de la nostra època?
Són clarament problemàtiques d’actualitat i el creador té coses a aportar diferents d’altres discursos com ara un assaig literari o els mitjans de comunicació.

La societat del segle XXI —sobretot amb la pandèmia, les xarxes socials, la por a totes aquestes pujades dels feixismes i a determinats presidents conservadors que trenquen estats de drets— fa que la vida quotidiana que importa a qualsevol persona prengui notorietat, perquè es troba descontrolada. Un virus ens pot tancar a casa, no sabem del cert la veritat dels mitjans o de la IA... i recuperem els temes clàssics de tota la vida. Primer pa i, després, filosofia. És llavors quan comencem a pensar necessàriament en qui som i és una recerca que sempre es fa en l’entorn social.

“Te’n vas a casa amb un aprofundiment. No només amb idees, sinó tocat i trastocat d’alguna manera” 

L’humà es fa en la relació. El subjecte en tot moment sap qui és i té clar el que vol. Ara, però, amb tots aquests malestars, una societat excessivament tecnificada, etc. el jo es torna a qüestionar qui és, com es fa, quins factors li generen serenor i estabilitat... Ens obliga a pensar en les estructures socials i familiars, que també es veuen abocades a molts canvis, com pot ser destruir-les, què significa una bona criança (no només a mans dels pares i l’escola, també d’influenciadors, sèries...). 

Ens ho estem replantejant tot.
És difícil comunicar-nos en una societat en què no compartim codis morals. Tot això ho podem veure reflectit en una tertúlia, una columna d’opinió o en les arts escèniques, que tenen l’avantatge de no ser tan racionals; encara que hi hagi un missatge, es fa una immersió. El subjecte entra i s’hi endinsa. Té una doble agència: no és només un espectador, és a dins compartint amb una comunitat d’espectadors que li reflecteix alguna cosa. Com un mirall. Es fa per a ell i per al que significa per al públic. I no està sol, se sent interpel·lat per l’espectacle i per les reaccions del públic, que riu o plora. Hi ha racionalitat i, també, emoció. I no s’adreça només a la racionalitat i l’emoció d’un, sinó a la totalitat dels subjectes relacionats; és a nivell individual i comunitari. 

Tot això fa que la comunicació d’aquests temes sigui original de l’espectacle i no es comparteixi amb altres canals com una tertúlia o la televisió. Te’n vas a casa amb un aprofundiment. No només amb idees, sinó tocat i trastocat d’alguna manera. Al teatre no pots apartar la mirada, només pots marxar.

“No podem ser condescendents a la submissió del mercat i a la clicada d’ull per preguntar-me si m’estàs seguint. És una ofensa a la intel·ligència”

Les persones que creen transmeten una idea subjectiva del món que pot incidir en l’imaginari col·lectiu. Quin poder transformador tenen aquestes mirades? Què ha de passar perquè premin i no es quedin a la superfície?
Tota la discussió dels drets d’autor el que comporta és que l’autor es manifesti. Tot autor desitja ser comprès. Compartir. Si no, no ho faria; s’ho quedaria per a ell. Fins i tot en la creació més original i personal, fins i tot el més narcisista dels autors. Entre altres coses, perquè li cal certa corroboració: “Té sentit el que dic?” No només busca la qualitat del seu missatge i del seu discurs, sinó la dosi de raó del que ha volgut manifestar. 

També pot ser que un text estigui avançat al seu temps. Hi ha autors de forma pòstuma. Potser tens alguna cosa a dir, i ho has fet bé, però el públic no està preparat. No cal fustigar-se. Són persones que han fet un tipus d’espectacles per als quals ha de passar molt de temps perquè els admirem. Això pot ocórrer en moments de facilitar-ho tot al públic. No és que sigui esnob o autoexigent, simplement vol comunicar una cosa que requereix un tipus de llenguatge.

En tercer lloc, determinats espectacles reclamen certa pedagogia, algunes concessions del tipus: “Fixeu-vos en això, en allò altre...” Com a espectador demanes una mica d’ajuda per creure i comprendre. Són espectacles que impliquen un risc, un llenguatge personal de l’autor, i cal ajudar-nos, però sense paternalisme. A vegades es fan massa concessions. No podem ser condescendents a la submissió del mercat i a la clicada d’ull per preguntar-me si m’estàs seguint. És una ofensa a la intel·ligència, sense que això impliqui caure en l’elitisme. És important que totes les edats puguin accedir al contingut, com ja fan als museus, per exemple, amb l’accessibilitat cognitiva.

Tenim la mania de voler entendre-ho sempre tot, oi?
Quan ens diuen: “Mireu, trencarem la trama” és que hi ha trama. Volen que la muntem els espectadors. Sovint una petita frase ja ens ajuda. A mi, a vegades m’agrada llegir el que m’han dit [a l’espectacle] abans, i a vegades no. Penso: “Millor fer-ho després”, perquè no em condicionin gaire, i després me’n penedeixo.

“El directe, el live, és pura vida. Si no t’ha interpel·lat, en canvi, no te’n recordes”

Com es descodifiquen aquest tipus d’espectacles més abstractes, sense text. És pràctica?
Tot art és pràctica, tant pel qui el fa com pel qui participa rebent-lo. L’espectador no és en absolut passiu, és activíssim per com està pensant i sentint. Requereix un entrenament per fer salts qualitatius. 

Tornant al missatge, qui crea acostuma a afirmar que “llança preguntes, no dona respostes”, però qualsevol acte artístic porta implícit un posicionament o una idea...
Sí, però donar la resposta és la moral, és tancar-ho i que l’espectador no hagi de fer res. Tampoc és cert, ja que si el creador fa la pregunta és que hi ha insatisfacció en les respostes precedents i busca les respostes dels altres. A banda, crec que és molt més fàcil fer una crítica demolidora, consensuar el no, que obrir preguntes.

Davant d’un final obert poden passar dues coses: o no ho sabies tancar o no has volgut fer-ho perquè l’espectador ho tanqui a la seva manera. Però llavors t’ha d’estar bé el que digui l’espectador.

Les arts són vives. El seu llegat, fins quan perdura?
Depèn molt de les persones. Si has anat a un espectacle en què has tingut ressonància o èxtasi, tota la vida. Un moment, només pel qual haurà valgut la pena viure. La gran satisfacció. Tot crida a buscar instants inoblidables, i com que la memòria emocional no es perd tan ràpidament com la lògica racional... pot durar molt de temps. Per això el directe, el live, és pura vida. Si no t’ha interpel·lat, en canvi, no te’n recordes. En arts escèniques tots tenim aquella obra que, si la tornen a fer, repetirem.

“Un món sense arts escèniques és un món més pobre humanament parlant”

Què mou el públic a asseure’s en una butaca?
Normalment anem acompanyats de qui ho volem compartir. Triem. A mi em molesta que qui està al costat no estigui amb mi sentint el que estic sentint, i quan ha acabat l’espectacle, i independentment de l’opinió que tingui, m’agrada parlar-ne. Prefereixo anar-hi acompanyada, no només perquè ho allargo, també perquè et fa veure coses que no has vist i la postfunció és meravellosa. M’agrada molt llegir les crítiques l’endemà... i anar-me dient: “Jo això no ho vaig veure”, “Jo li critico això altre”, “Vostè i jo no hem vist el mateix!” (riu).

Què suposa l’art en el món d’avui? És un refugi? Una forma de denúncia? Un ritual modern? Una eina política? Una evasió? Potser tot alhora?
És tot això. No m’atreviria a resumir en una sola frase la funció que fa l’art a les nostres vides. Les fa humanes. Només la capacitat de crear i gaudir és específicament humana, és cabdal per a una vida bona. Una vida sense art és una vida pobra. I el pitjor que li pot passar a una persona és no tenir-hi accés, per una qüestió econòmica, política —llavors no hi ha art, sinó pamflet— o per manca d’educació estètica (cal una preparació estètica). Un món sense arts escèniques és un món més pobre humanament parlant.

Per què la vida és millor si hi ha art?
Et dona la possibilitat de pensar la vida bona deixant de banda la intendència. Per un moment prens distància de la vida quotidiana, et descol·loques del que és ordinari i et poses en una posició privilegiada dins d’una ficció que és real i que crea la possibilitat de reflexionar sobre la vida, la pròpia i la dels personatges.