Barcelona cultura

Blog

Gabriel Calderón. Ricard III, tradició i interpretació

ds. 07/11/2020 | 00:45 H

Per Andreu Gomila

Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) admira Bernhard i Shakespeare. No sabem per quin ordre. El vam descobrir el 2008 quan va portar a Temporada Alta 'Mi muñequita' i fa dos anys ens va sorprendre amb 'Que rebentin a els actors' al TNC. Ara, al De Grec a Grec, estrena 'Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)' a Temporada Alta, un monòleg interpretat per Joan Carreras en el qual dona nova vida al personatge de Ricard III, el dolent de manual creat per Shakespeare. Si la pandèmia ho permet, l'obra farà temporada a Madrid i Barcelona.

RICARD III, UNA ICONA
"L'origen d'aquest text no neix d'un interès particular, sinó que va ser un encàrrec. Tenia un actor a qui jo apreciava molt i a qui volia fer-li un monòleg. I ell volia fer de Ricard III. I aquesta és la idea original, la de l'actor buscant el seu projecte. Podia entendre això, que Ricard III fos un personatge de Shakespeare que els actors volen fer. És clar que Shakespeare és molt ric en això: Macbeth, Hamlet, el rei Lear... Fins i tot Caliban, Pròsper, Puck... Però Ricard III és una icona i un lloc comú, del dolent, del dolent intel·ligent, seductor".

L'OPORTUNITAT
"Per a un actor, aquesta obra vol dir tot això. No és fer només un personatge, que és algú que no existeix, de qui no podem veure una foto. És una oportunitat, una responsabilitat".

"L'autor ha de posar alguna cosa o molt de si mateix quan fa un clàssic. Per ser redundant, fins i tot parasitari de la tradició, no té gaire sentit enfrontar-se a un clàssic"

EL SENGLAR
"El senglar, al principi, estava insinuat, perquè és l'animal heràldic de la casa dels York: un senglar blanc. És un animal que no és molt bell, que és salvatge i perillós. Hi havien diverses analogies molt properes que em permetien treballar amb el senglar. També hi era aquesta tradició, l''animal impression', a partir de la qual alguns actors trien un animal per treballar els seus personatges... Jo no anava a explicar la història de Ricard III, que ja està explicada, sinó la d'aquest animal, que vol ser rei, i la de l'actor, que és el rei de l'escena i que té alguna cosa de salvatge, de lleig, que quan és ferit es torna perillós".

L'ORIGINAL
"És una reelaboració. Així és com crec que s'han d'agafar els clàssics. Els clàssics ja estan fets i s'han fet moltes vegades. L'autor ha de posar alguna cosa o molt de si mateix quan fa un clàssic. Per ser redundant, fins i tot parasitari de la tradició, no té gaire sentit enfrontar-se a un clàssic. Estàs obligat a elaborar. La meva té diversos eixos. L'un és la contenció, assumir que un actor pot fer-ho tot, pot contenir en la seva ànima tot el poder de l'obra de shakespeariana. Una altra és que nosaltres podem entendre perfectament tots els llaços de poder que estan en l'obra, traduint les morts, els enganys, les traïcions, a les jerarquies de l'escena, que n'hi ha. El director té una jerarquia, i l'actriu, les productores... Jo podia reelaborar una mena de palimpsest, reescriure, sobre l'obra de Shakespeare, la història de l'actor que fa de Ricard III".

DE SHAKESPEARE A BERNHARD
"Soc un gran admirador dels textos de Bernhard. Són textos que respiren un ritme i una intensitat que m'agraden molt. A les 'Tres dramolettes', Peymann li diu a Bernhard: 'Per una vegada, posi tot el seu fàstic en el text, no només la meitat'. Aquest eco em turmenta i em sedueix".

"En escriure l'obra en primera persona, com un actor que és la metàfora o la analogia de Ricard III, havia de treure la foscor, havia de ser verí, havia de transformar-se a poc a poc en el fang del ressentiment"

L'ACTOR
"Dirigeixo aquesta obra com en dirigeixo d'altres, amb molta alegria, amb l'alegria de compartir un projecte. Sobretot en aquests temps que no ens permeten estar junts gaire estona. Estar en una sala d'assaig hores amb un actor tractant de descobrir els mecanismes misteriosos de l'escena, per a mi és un honor i un privilegi. Són coses que es diuen així com així, però no es viuen així com així. Qui les viu, les comprèn. Hi ha molta contundència... Abans de treballar amb en Joan em vaig entrevistar amb ell, ja que era important caure'ns bé, ja que havíem de a passar molt de temps junts. Ens divertim molt: és molt divertit, molt talentós i té una energia descomunal".

EN CONTRA DE L'ACTOR
"Tinc molt més en contra de la resta dels rols. Desitjo que es quedi un actor en escena i que els foti fora tots. No tinc res en contra dels dramaturgs i en l'obra els dic "monjos foscos de la paraula", "mercaders de l'aire". No tinc res en contra dels directors i les directores i els dic "ximples i estúpids". No tinc res en contra dels grans actors i els dic que simplement tenen una carrera per haver romàs temps en un sistema que no els fa fora. Ni contra els productors, de qui depenc, fins i tot emocionalment, i en l'obra els dic "ploramiques"... No és que sigui jo, però en escriure l'obra en primera persona, com un actor que és la metàfora o la analogia de Ricard III, havia de treure la foscor, havia de ser verí, havia de transformar-se a poc a poc en el fang del ressentiment. Margarida Xirgu parlava de les mirades obliqües de teatre".

SHAKESPEARE AVUI
"Shakespeare és un alliberament. Veure com Shakespeare escrivia, els mecanismes que oferia per fer poesia. I veure que la poesia hi és per moure el drama. Són grans lliçons... Avui un no s'enfronta a aquell Ricard III del First Folio del 1600, s'enfronta a quatre segles de cultura, a diverses tradicions teatrals que l'han representat. Al cinema, a la literatura, a l'acadèmia. És riquesa. Com a creador, veus que Shakespeare és molt solidari".

SEGUEIX LLEGINT: Sergio Blanco. Covid, teatre i el jo

Comparteix aquest contingut