Gemma Ventura Farré, periodista cultural i escriptora

Dijous vam estrenar el Grec 2025 amb un espectacle rodó (Le Petit Cirque, de Yoann & Marie Bourgeois i Pomme), que combinava màgia, circ, música i dansa i girava (literalment) al voltant de les estacions de l’any. La periodista cultural i escriptora Gemma Ventura Farré n’ha fet aquesta crònica, que copsa l’aroma de la primera nit d’estiu del festival i transmet el viatge vivencial com a espectadora.

Fa olor d’estiu, penso mentre faig cua. Al meu costat, un noi amb camisa hawaiana i una noia amb un vestit llarg i blau tenen el posat que es té quan es queda per fer un pla a finals de juny: alegre, expectant, fresc. Si em fixo en això és perquè no soc gaire conscient que ja estiguem en aquesta estació. De fet, tinc un problema amb el temps, em fa la sensació que va tan de pressa que és com si corregués més ràpid que jo. I els mesos, gener-febrer-març-abril-maig, volessin, així, pim-pam-pum, i apa, ja ha passat un altre curs i tornem a ser al juny. Com pot ser? Més val no pensar-hi. Passo pel petit laberint enjardinat, d’un petit llac en sonen granotes, i vaig allà on va la gent —costa entendre quin tipus de públic hi ha perquè és ben variat: grups de senyores, guiris, amigues de 16 anys. Agafo el programa, però me n’estic de llegir-lo, vull descobrir Le Petit Cirque sense que cap relat previ em digui on he de mirar. Ens reparteixen ventalls, i, asseguts a les grades del Teatre Grec, fa gràcia veure que la primera coreografia la fa el públic: tothom belluga els ventalls perquè sospirin un mínim d’aire.

A l’escenari hi ha un petit teatre, que vist des de lluny podria semblar de joguina. Al capdamunt hi ha un quartet de corda. Just davant, una plataforma en forma de roda de fusta on els ballarins van prenent lloc. Apareix un ou: l’inici d’una vida. I també l’inici d’allò que aquesta obra anirà simbolitzant, la natura. La cantautora francesa Pomme entona les cançons del disc Saisons, que fan de fil narratiu. La veu, tan dolça, et va embolcallant, hipnotitzant. Les lletres es projecten al terra de l’escenari, arrugo els ulls per intentar-les llegir, i apunto el que puc en una llibreta que no veig: “Tot aquest temps he caigut en un son profund.” I és que aquest viatge comença a l’estació on tot reneix, la primavera. Tres ballarines ocupen el cercle de fusta, que comença a rodar, i una acròbata baixa del cel, d’on cauen una mena de puntets que podrien ser neu. Sota del cos que balla a l’aire, des de terra, un altre cos l’intenta tocar. “Encara no soc on m’esperes”, canta Pomme. M’adono que el llenguatge d’aquesta obra és el de la subtilesa: el fil són metàfores que tant et poden fer pensar en la natura, com, en el meu cas, a mesura que aquesta roda de fusta gira i gira, en aquest temps accelerat en què vivim —potser la trampa és que pensem massa en el futur?

El vespre es fa nit, i m’agrada veure com els pins de la muntanya de Montjuïc es perfilen de blau marí. Si m’hi fixo és perquè aquest espectacle desperta una mirada: té un perfum de màgia, et fa sensible als detalls. I això és marca de la casa: l’imaginari de Yoann Bourgeois, un dels grans artistes de circ europeu, ja havia presentat Minuit el 2018, i Celui qui tombe, el 2023. I ara ha assumit el repte d’inaugurar el Festival Grec amb aquesta obra que ha fet amb la seva germana Marie.

I arriba l’estiu: “Tu vas saber endevinar els meus desitjos, així vaig néixer de nou, aquesta vegada sense esforç.” És aquest, el secret?, penso, que les relacions llisquin així, sense que s’encallin? Si aquesta obra parla dels cicles de la natura, de com mor tot el que neix, també, almenys a mi, em fa pensar que dins d’una vida hi ha moltíssimes vides, i que a vegades sembla que no pugui ser, però se t’acaba la veu, la il·lusió, et fas de cendra, i, d’un dia per l’altre, no saps com, revifes. “Havia somiat tornar a començar aquí”, canta. “Així vaig néixer de nou, durant l’estiu que et vaig explicar la meva vida.” Ara, les dues ballarines, una flotant en l’aire i l’altra amb els peus a terra, sembla que estiguin dins d’una peixera. No hi som, tots, en el fons? Cadascú amb els seus amors, il·lusions, pors? No fem coreografies, també, nosaltres, amb els qui estimem o amb els qui enyorem?

L’estiu, com passarà d’aquí a uns mesos, encara que ara sembli que el setembre és llunyíssim, s’acaba. I es presenta la tardor, amb totes les fulles que es rendeixen, cauen, s’escombren. “És preciós quan les coses comencen a tremolar.” “Tot tornarà a començar, tot desapareixerà, tot sobreviurà.” Les dues ballarines, amb una porta entremig, s’amaguen l’una de l’altra. “Tinc tantes estrelles per mostrar-te a fora, tinc tantes paraules per dir-te, encara.” Aquesta obra desprèn un aire sensorial, també: “Si tens la sort de recordar la fragància del bosc.” Al costat d’una canya de pescar, una de les ballarines posa la cara en un petit llac i surt la imatge reflectida en una pantalla. Ara corren sobre el cercle, atabalades, desorientades, i l’únic moment de connexió el tenen quan a la pantalla apareix una flor i s’aturen i la contemplen. Jo, justament, l’altre dia vaig anar a passejar per un bosc de Solsona i vaig notar que era molt sensible als colors: a la verdor que la pluja havia afavorit, al vermell de les roselles, als blaus i violetes i grocs de tantes flors de les quals desconec el nom. Em va sorprendre: em passava perquè feia massa que no trepitjava la natura. I el meu cos era com si hagués obert tots els porus per omplir-se’n. De fet, si val la pena recordar el sentit de les estacions és perquè a cadascuna hi ha un ordre; ho sap el bosc, ho sap el mar, ho saben els animals, ho sap el cel. Quin ritme seguim, aquí, a Barcelona? A on se’ns manifesta la primavera, l’hivern? On és el rastre dels cicles? I fins i tot interiorment: si anem com bojos per la vida, entre tant de soroll, com podem desxifrar què ens passa i què no?

La tardor de mica en mica es transforma en l’hivern. “Prefereixo no saber per què penso en tu. No t’amoïnis, arribarà un dia en què això se n’anirà. Oblido la teva veu.” La nit blava es fa negra i acaba d’esborrar els pins del capdamunt de la muntanya. A l’escenari hi ha unes llums blanques flotants i m’agrada imaginar que cadascun dels ballarins corre sota la seva lluna. Com ho devem fer cada persona del públic. Aquesta delicadesa fa pensar en El petit príncep, ara que justament fa 125 anys que Antoine de Saint-Exupéry va néixer.

El llenguatge d’aquest espectacle és subtil, fi. No hi ha la transcendència eloqüent, ni les frases grosses, ni els discursos filosòfics. Està escrit en lletra petita, de cançó en cançó. Ha durat una hora, ha estat com un sospir. Com un conte d’estiu. Però que les coses siguin lleugeres i volàtils, que tinguin l’aparença d’efímeres, no vol dir que siguin insubstancials. Com si la vida estigués feta de capes, aquest conte bufa a la superfície per fer-nos recordatoris en el dedins. L’efecte que ha tingut en mi ha estat el mateix que quan de petita m’explicaven una història i jo em deixava endur. En sortir, en comptes d’anar ràpidament a buscar el metro, he tornat a casa xino-xano, sense pressa, sota la lluna.