Per Andreu Gomila

El teatre d'Europa de l'Est és molt més que el polonès Kyrstian Lupa, l'hongarès Kornél Mundruczó i el lituà Oskaras Koršunovas. Del primer, entre el Lliure i Temporada Alta, n'hem vist un bon grapat de muntatges, des del que va fer amb repartiment català, 'Davant la jubilació', fins a 'Kalwerk' o 'Persona. Marilyn'. És un clàssic del teatre europeu. Mundruczó s'ha fet esperar, però aquesta primavera el tindrem, per fi, al Lliure amb 'Imitation of life'. I de Koršunovas, també un clàssic de Temporada Alta, on ha estrenat una desena de muntatges, n'acabem de veure una versió d''Oncle Vània' al Lliure amb càsting local. I no ens oblidem de Krystof Warlikowski, que va visitar-nos a Temporada Alta 2008 amb 'Dybbuk'. A banda d'aquest pòquer d'asos, quins són els noms que hauríem de seguir?

Jana Svobodová
(República Txeca, 1962)
Directora artística del Teatre Archa de Praga i de l'Akcent International Festival of Documentary Theatre, està molt compromesa amb projectes teatrals d'alt contingut polític i social, cosa que l'ha portada arreu d'Europa, Sud-àfrica, el Japó i els Estats Units. El 2019, va presentar al Festival d'Avinyó, per exemple, 'Ordinary People', un projecte desenvolupat a quatre mans amb la coreògrafa xinesa Wen Hui, en el qual combinaven teatre documental i dansa, paraules i gestos que eren testimoni de vides que havien viscut els totalitarismes txec i xinès.

Kirill Serebrennikov
(Rússia, 1969)
El rus és, segurament, el director d'escena d'Europa oriental de més pes específic en l'actualitat, tant per les seves propostes artístiques com per qüestions polítiques. El 10 de gener es va plantar per sorpresa a Hamburg per dirigir un Txékhov al teatre Thalia, quan té prohibit sortir del país, on ha estat sota arrest domiciliari del 2017 al 2021 per la seva posició crítica amb l'Església ortodoxa i el govern de Vladímir Putin. A Avinyó 2019, va presentar un treball excel·lent, 'Outside', a partir de la seva relació amb el fotògraf xinès Ren Hang. L'obra ha visitat els principals teatres europeus, dels quals fa anys que és assidu. Gran intèrpret del llegat rus (Gógol, Puixkin, Txékhov), també ha adaptat Lars von Trier i ha muntat òperes de Wagner, Strauss i Mozart. Com Mundruczó és, alhora, un prestigiós director de cinema, amb una dotzena de pel·lícules damunt les espatlles.

Marta Gornicka
(Polònia, 1975)
El febrer del 2020, va passar pel Teatro del Canal de Madrid el 'Magnificat' de la directora polonesa, una peça polifònica amb cites de la Bíblia, receptes de cuina, textos d'Elfriede Jelinek o del gran poeta polonès Adam Mickiewicz, a més dels fragments de 'Les Bacants', d'Eurípides. Fa més d'una dècada que va crear la seva pròpia companyia, The Chorus of Women, i és un dels fenòmens a l'alça al continent. Fa cinc anys que treballa sovint a Alemanya, amb èxits esclatants a la Kammerspiele de Munic i al Maxim Gorki de Berlín, del qual és membre del consell assessor. La seva obra és molt política, amb el feminisme i la lluita contra el neofeixisme com a puntes de llança.

Oliver Frljić
(Bòsnia i Hercegovina, 1976)
El 2019, el director bosnià es va embarcar en la recerca d'una utopia teatral amb 'Imaginary Europe'. Arran de l'enfortiment dels moviments populistes de dreta a Europa, es va plantejar preguntes sobre les responsabilitats dels intel·lectuals i dels artistes, amb un repartiment multinacional i textos de Heiner Müller, Peter Weiss, Walter Benjamin, J.B. Savigny i Alexandre Corréard. Aquest ha estat un dels últims grans projectes de Frljić, exdirector del Teatre Nacional de Croàcia i artista molt vinculat a Alemanya i a Europa de l'Est, ja que, a banda dels Balcans, és un director convidat habitual a Stuttgart, Berlín i Varsòvia. Ha adaptat Tolstoi i ja el 2010, amb 'Mrzim istinu!' (Odio la veritat) va sorprendre al Festwochen de Viena amb el seu intent de “convidar la gent a sortir al carrer per millorar una mica la societat”. Les seves produccions, que tracten fets reals del nostre temps, són sempre sorprenents, radicals i no exemptes de polèmica.

Sanja Mitrović
(Sèrbia, 1978)
Sèrbia de naixement però instal·lada entre Amsterdam i Brussel·les des de fa més d'una dècada, Sanja Mitrović va debutar amb una peça autobiogràfica titulada 'Will You Ever Be Happy Again?', en la qual es posava cara a cara amb el performer d'Alemanya de l'Est Jochen Stechmann per dialogar sobre com era ser d'un país condemnat a l'ostracisme. Va fer més de 150 funcions. El 2009 va fundar la companyia Stand Up Tall Productions. Del 2017 al 2019 va ser l'artista resident del Centre Dramatique National Orléans i el 2019 va estrenar el seu primer espectacle a la Schaubühne berlinesa, 'Danke Deutschland', en el qual feia conversar vietnamites emigrats a Berlín i alemanys de l'est i de l'oest. Les seves produccions més recents són 'Demeter Calling' (KVS, Brussel·les, 2021), 'My Revolution Is Better Than Yours' (Centre Dramatique National Nanterre-Amandiers, 2018) i 'I Am Not Shamed Of My Communist Past' (BITEF Theatre, Belgrad, 2016). Com a actriu, ha treballat, entre altres, per a Milo Rau. Amb la seva companyia, està centrada en el teatre compromès socialment i políticament (en col·laboració amb altres disciplines) que reflecteix els processos de canvi de la societat europea.

Demeter Calling (2021)_Teaser from Stand Up Tall Productions on Vimeo.

Alexandra Badea
(Romania, 1980)
La dramaturga i directora romanesa és, avui dia, un dels noms importants del teatre francès, gràcies, sobretot, a 'Pulverisés' (2012), que va guanyar el gran premi de literatura dramàtica francès i ha estat muntada a França, el Regne Unit, Bèlgica, Alemanya, Grècia, Àustria i Suïssa. Hem pogut veure tres dels seus textos al OUI, Festival de Teatre en Francès de Barcelona: 'Je ne marcherai plus dans les traces de tes pas', 'Europe connexion' i el mateix 'Pulverisés'. És habitual del La Colline de Wajdi Mouawad, on s'han estrenat 'Points de non-retour', 'Transfuges' i 'À la trace'. I ha dirigit obres de Frédéric Fisbach, Jonathan Michel, Cyril Teste i Anne Théron, entre altres. La seva escriptura està vinculada a l'actualitat i a la realitat del món, amb una presència important del seu passat romanès. Els seus personatges són éssers humans, perseguidors i víctimes d'una mena d'esclavitud moderna. Relaciona amb gràcia la intimitat, el socialisme i la política. A Timbre 4 de Buenos Aires l'any passat van programar 'Conexión Europa'.

SEGUEIX LLEGINT: Una mirada al nou teatre alemany