ARTICLE

Què era el Teatre Grec abans de ser un teatre? Us han explicat mai que va ser seu de la primera retransmissió radiofònica a la ciutat? Sabíeu que Montjuïc era una illa i que la festa i la música són part de la història de la muntanya? El periodista Xavier Muniesa ens descobreix algunes curiositats del festival.

Per Xavier Muniesa

S’estén per tota la ciutat, però el Grec Festival de Barcelona té un clar epicentre en la muntanya de Montjuïc, on hi ha el teatre que no només va ser el bressol del festival, sinó que encara li dona nom gairebé mig segle després. Avui hi anem amb metro, però fa uns anys ens hauríem trobat un Montjuïc... envoltat de mar, ja que, a finals del període terciari (fa aproximadament 1,6 milions d’anys), era un illot, un gran promontori que sorgia del mar. Gràcies a aquella illa, els sediments de les rieres i dels rius Llobregat i Besòs van anar omplint el fons marí fins a formar el que acabaria sent el pla de Barcelona.

La muntanya va deixar clara ben aviat la vocació de servei a la ciutat i, des de l’època dels romans i fins que els anys cinquanta del segle passat es va tancar l’última pedrera, va cedir la seva essència per a la construcció de bona part dels principals edificis de la ciutat. Aneu al número 10 de la plaça de Catalunya i mireu-vos l’edifici del Banco Español de Crédito, perquè va ser l’últim construït a la ciutat amb pedra de la muntanya.

Però a més de pedreres, Montjuïc tenia moltes fonts al voltant de les quals es berenava, es jugava a les cartes, es ballava i es feia música. Hi havia berenadors prop de fonts com les d’en Conna, la Font Trobada, la de la Guatlla, la Satalia i fins i tot una Font de la Mina que l’actriu Sarah Bernhardt va visitar el 1882, quan va passar per la ciutat per actuar al Teatre Líric del passeig de Gràcia... Sí, la muntanya era un espai propici a la festa, el lleure i l’espectacle.

Igual que faria l’any següent amb la finca de l’advocat i director del diari El Diluvio Josep Laribal, l’any 1908, l’Ajuntament va adquirir l’antiga finca Pubill de Montjuïc, propietat de Pablo i Ramón Duval. En un extrem de la finca hi havia la pedrera Machinet, que a finals del segle XIX proporcionava una pedra de gran duresa que s’utilitzava per fer carreus i empedrats. Ja estava abandonada quan, l’any 1917, l’enginyer forestal i conservador del Bois de Bologne Jean-Claude Forestier va estar a Barcelona, convidat per Francesc Cambó. En passejar a tocar de l’antiga pedrera Machinet, Forestier va proposar crear en el forat deixat per les extraccions un d’aquells “teatres de natura” o teatre a l’aire lliure que tan de moda estaven a principis segle XX.

El construiria l’arquitecte Ramon Reventós, que ja havia estat implicat en la construcció del recinte del Poble Espanyol (un èxit espectacular entre la ciutadania) i que, aquest cop, va viatjar a Grècia per observar els teatres de l’antiguitat clàssica. El Teatre d’Epidaure d’Atenes va ser, de fet, model d’aquell nou teatre barceloní.

L’any 1923 el teatre ja estava gairebé construït i, de fet, va servir d’escenari d’una pionera i molt revolucionària emissió de ràdio que va permetre que en el recinte de Montjuïc s’escoltés, per primera vegada en la història de la ciutat, el so de la música interpretada al Palau de la Música i transportada per les ones.

El Teatre Grec no es va inaugurar oficialment fins uns anys més tard, durant l’Exposició Internacional del 1929. Una actriu de teatre i cinema, Josefina Tàpies, va ser la primera actriu a pujar a l’escenari un vespre de juny del 1929. L’any 1936 hi hauria d’haver actuat Pau Casals dirigint el concert inaugural de l’Olimpíada Popular el 19 de juliol, però les circumstàncies polítiques ho van fer impossible.

Sotmès a la climatologia, de vegades incòmode, difícil d’utilitzar, massa gran per a segons quins espectacles, el Teatre Grec va quedar orfe d’activitat durant molts anys, però la decisió i empenta d’alguns programadors i programadores anava recuperant l’activitat al recinte i recordaven als barcelonins que aquell era un escenari singular.

Ho van veure de seguida els actors i actrius de la ciutat, que en aquell temps tenien poca feina, i veien amb poc interès un teatre “oficial” de poquíssima qualitat i reivindicaven un teatre lliure i independent amb contacte directe amb la ciutadania. Allò va ser una petita revolució escènica que va començar quan tot just s’havien produït les primeres eleccions municipals democràtiques. L’1 de juliol del 1976, bona part dels noms més coneguts de l’escena actual es manifestaven, aplegats en l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD) per la Rambla de Barcelona demanant treballar i una altra manera de fer teatre. Convidaven la ciutadania a acostar-se a Montjuïc on, aquell vespre, iniciaven la primera edició del Festival Grec. Tenia l’epicentre al Teatre Grec, però muntava un off a la plaça de la Virreina, on hi havia companyies independents com Roba Estesa, entre d’altres.

La democràcia feia les primeres passes aquells dies, però l’any 1976 les condicions no eren fàcils, precisament: diversos membres de l’Assemblea van ser detinguts la nit inaugural per la Brigada d’Investigació Social, només pel fet de tenir un paquet d’exemplars de la revista Ajoblanco a l’oficina. A més, algú s’havia dedicat a cobrir amb pintura blanca les obres que artistes com Guinovart o Ràfols Casamada havien pintat a les tanques publicitàries per anunciar la temporada popular, perquè consideraven que contenien eslògans subversius. En un caldejat clima de polarització, dos actors van ser agredits aquell any per alguns espectadors, alguns van rebre pedrades i hi va haver espectacles que van ser sabotejats provocant avaries elèctriques. Per descomptat, l’AAD va ser multada pel govern civil per alterar l’ordre públic arran del concert que va oferir Lluís Llach en l’edició d’aquell primer any.

Què valia anar al Festival Grec l’any 1981? 350 pessetes per espectacle i 150 pessetes els espectacles infantils. Els concerts de la Banda Municipal costaven 100 pessetes i, en canvi, els de la Cobla Municipal eren gratuïts. Els anys vuitanta, els escenaris es van diversificar notablement. El Born, Els Quatre Gats, el Park Güell i molts altres espais urbans eren escenari del Festival Grec. Fins i tot una tanca publicitària del carrer Pelai acollia, l’any 1986, un artista de carn i ossos amb sofà i tot (Albert Vidal) en la intervenció L’Aparició. Marta Tatjer n’era la directora aquell any, en què va fer la seva primera aparició al programa del festival el famós faune que en seria la imatge durant moltes edicions.

Per l’escenari del Teatre Grec han passat tota mena de grans estrelles, però una d’inesperada va ser l’actor nord-americà Morgan Freeman. Actuava a The Gospel at Colonus, l’espectacle que va obrir el Grec del 1987. El dirigia un dels grans noms del teatre d’avantguarda dels anys setanta, Lee Breuer, que convidava els espectadors del Teatre Grec a alçar-se i ballar. El públic no ho devia dubtar, perquè els seients de pedra del Teatre Grec no eren especialment còmodes. Per sort, l’any 1988, amb Elena Posa com a directora del festival, es van posar les primeres butaques de plàstic, que es munten i es desmunten (van ser renovades fa poc). Devia ser tot un alleujament... De fet, en els primers anys de vida del Teatre Grec es llogaven coixins per fer més còmoda l’experiència.

Entre les curiositats de la història del Grec, descobrim que en edicions com la del 1989 l’art no només pujava a escena, sinó que prenia també forma plàstica en un seguit d’exposicions: de dibuixos del ja desaparegut John Lennon o de les obres d’un Javier Mariscal que encara no havia creat el seu Cobi, però que convertia un vell vaixell de càrrega ancorat al Port Vell en escenari de la mostra antològica Cent anys a Barcelona. En aquells anys, el circ era, encara, una disciplina molt poc freqüent al festival. La va introduir Elena Posa, i durant algunes edicions la programació de circ va tenir com a epicentre el parc de la Ciutadella.

L’any 2016, el Festival Grec de Barcelona va celebrar el 40è aniversari i antics membres de l’Assemblea d’Actors i Directors van pujar a l’escenari per recordar aquell moment. Mario Gas, Carme Sansa, Lluís Pasqual, Joan Maria Gual, Joan Ollé, Xus Estruch, la cantant Marina Rossell o l’actor (i aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona) Juanjo Puigcorbé, van tancar així el cercle quatre decennis després.