Per Juan Carlos Olivares, periodista i crític de teatre

Res més difícil que anticipar el futur. De vegades ajuda que s’assentin iniciatives per a l’exploració i la interacció inusual de les arts, com el programa “Creació i Museus”, que forma part del programa del Grec des del 2018. De vegades cal conformar-se amb l’accident de trobar-se amb singularitats que tenen un potencial inequívoc per ser assenyalades com un descobriment. I altres vegades només cal estar atent als canvis en els centres de gravetat de la creació, com el que s’albira en la dramatúrgia que neix des de la saviesa de l’espai. El periodista i crític teatral Juan Carlos Olivares es llança al repte d’aventurar quines noves figures que hem vist al Grec ressonaran fort.

En un festival obert a tot el ventall de llenguatges i estils de les arts vives (des d’un clàssic en vers a una performance que porta al límit la mateixa idea del teatre), la quota de l’emergent pot quedar desdibuixada. Una simple qüestió de massa crítica. Una oferta minoritària en relació amb altres propostes que apel·len al gran públic; subjecta a la disponibilitat d’espais oberts a l’experimentació (la mateixa ciutat incapaç de fer créixer, o com a mínim de salvaguardar, les iniciatives dedicades als marges, com la Sala Hiroshima). Tot això sense entrar en el debat sobre la vida natural del que es pot considerar emergent, innovador, rupturista. No són poques les trajectòries que queden atrapades en aquesta etiqueta de la “nova tendència”. I potser aquest no és el moment d’obrir el meló entre edat i risc sense ofendre la memòria de Carles Santos.

Construint nous horitzons

Malgrat tots aquests condicionants, el Festival Grec Barcelona troba la manera que la seva programació també posi el focus sobre projectes en construcció o que obren nous imaginaris escènics. Potser és “Creació i Museus” l’espai conceptual del Grec més potent creat en els darrers anys —des del 2018— per presentar aquest tipus d’oferta, amb la complicitat dels agents culturals de la ciutat que habitualment no participen del circuit escènic. Potser cal allunyar-se dels teatres per trobar nous horitzons en els quals la hibridació i l’experimentació s’assumeixin amb més naturalitat. També per un públic sense la càrrega dels perjudicis, tant a favor com en contra, de les arts escèniques.

El 2025, aquest programa es va agermanar amb el DHUB amb una proposta de la Cia Pagans (Dissenyar Connexions), que interactuava amb l’exposició Matter Matters. Dissenyar amb el món; la Fabra i Coats, amb una performance col·lectiva (Assemblea coral ocellaire), de l’artista multidisciplinària Elena Maravillas; amb la reflexió sobre el temps (Doble Beat) del músic i performer Rubén Ramos Nogueira, que va jugar amb els fons del Museu de la Música; l’enciclopèdia visual (PICASSa), que la ballarina i coreògrafa Lorena Nogal (La Veronal) va obrir entre les obres de la col·lecció del Museu Picasso, i la relació entre música i escultura que Luis Tabueca, Les Percussions de Strasbourg i Volavérunt Ensemble van iniciar amb les escultures sonores dels germans Baschet (Naturstadium III) i van fer vibrar a l’Espai Oliva Artés. Projectes tots basats en les interseccions heterodoxes entre les arts, però no sempre activats per joves creadors.

Abans d’obrir-se aquest marc d’oportunitat entre arts vives i espais museístics, ja treballaven en aquest terreny creadores com Irene Vicente Salas. En la seva obra —amb el cos com a leitmotiv—, la tensió entre llenguatges ha anat fluctuant. Si a Corpus —presentat el 2020 al Museu Marés i el 2023 estès al MNAC— juxtaposava el cos viu amb el cos sense ànima, a Oasi (2025) crea un espai de retir de la voràgine urbana que es transforma amb les irrupcions de “cossos escènics”. Pensada per ser una invitació que et trobes al carrer, aquesta vegada es va allotjar al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa. Un escenari que, des de l’arribada de Georgina Oliva, ha trobat la seva raó de ser en qüestionar-se la pròpia naturalesa de la teatralitat. Un espai propici per a escodrinyar tendències i talents en potència.

A la recerca de la singularitat

Però el més estimulant continua sent trobar-se en la programació amb aquells espectacles i els seus artífexs que posseeixen el marxant de la singularitat. Projectes incipients —o no tant— amb el secret que els fa únics i prometedors. Entre aquests noms excel·lents destaca La Mula, la companyia formada per Magda Puig Torres i Manuel Martínez Costa. Amb només dos espectacles (Thauma i Manual per a éssers vius) han cridat l’atenció amb la seva reivindicació del teatre com un espai per a la fascinació i el joc. Sense que els seus mons siguin paral·lels, posseeixen aquesta dimensió de la innocència i l’absurd, que apel·la transversalment a un públic sense edat, que també explotava amb orgull Miet Warlop en els seus primers muntatges. Un teatre que estimula els sentits, barroc en la seva reinterpretació de la maquinària escènica, artesanal en la seva concepció —la imperfecció és bella—, alhora modest i sofisticat.

Únic també l’univers del malagueny Alberto Cortés, amb cert recorregut professional, però que fins a l’estrena d’El ardor (2021) no ens descobreix tot el potencial de la seva excepcionalitat dramàtica. Quan ell es col·loca al centre de l’escenari i comparteix el seu arravatament queer, gairebé tan al·lucinat com la pel·lícula d’Iván Zulueta, genera una comunió emocional molt particular i, en alguns casos, fins i tot addictiva. Una combinació de fragilitat, romanticisme i poètica de l’esquinçament del desamor —entre la cobla i Verlaine—, que va multiplicar després a One Night at the Golden Bar (2022) i Analphabet, vist en aquest últim Grec.

Sobre els mateixos anys, atès que són de la mateixa generació del mil·lenni, explota la carrera de Carolina Bianchi. Pot semblar petulant incloure en aquest grup la performer brasilera —com qualsevol altre artista internacional de la programació d’un festival—, però estem davant d’una creadora que inicia la seva col·laboració amb el col·lectiu de Sao Paulo Cara de Cavalo el 2015 i fa només dos anys va entrar en gran al circuit europeu amb la primera part de la trilogia Cadela Força, estrenada amb un èxit aclaparador a Avinyó. Un any més tard es presentava al Grec, i aquest 2025 tornava amb la segona part: The Brotherhood. El mateix any que rebia el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia. Només cal celebrar que un festival, que tendeix per la seva pròpia inèrcia de compromisos, estètiques i responsabilitat econòmica a administrar amb cautela els riscos, sobretot els internacionals, tingui l’olfacte prou afinat per actualitzar la seva nòmina d’artistes iconoclastes. Algú que projecti el futur de la performance revolucionària més enllà de Marina Abramović o Angélica Liddell. I hauria d’haver-hi més renovació en aquesta nòmina de l’audàcia.

Complicitats fructíferes

També s’agraeix que es col·labori estretament amb els còmplices locals. Llocs de pedigrí alternatiu com l’Antic Teatre, una sala bregada des del seu naixement en la incertesa del descobriment. De tant en tant, aquest reducte de l’off-off barceloní traspassa les seves pròpies barreres invisibles i llança noms a l’èter de l’èxit. Com el petit fenomen que va generar aquest estiu Fuerte esperpento, de la drag punk Kika Super Puta. Alter ego de l’artista multidisciplinari —una característica inherent a aquesta tipologia de creadors— i arquitecte Enric Pulido. Un exemple del transformisme activista, que utilitza la hipèrbole de la cultura drag per llançar missatges polítics en el seu espectre de protesta més ampli. Versió intencionadament trash de l’aparell estètic del drag, amb el col·lectiu Sisters of Perpetual Indulgence com a possible referència, per maximitzar el cos dissident com a instrument polític.

Una altra mirada escènica que caldria observar i seguir amb atenció és la dramatúrgia que parteix de l’espai. Seria el cas de Marc Salicrú, reconegut escenògraf i dissenyador d’il·luminació, que el 2024 va fundar Teatres de Campanya per aixecar accions i instal·lacions a gran escala. Aquesta ambició s’ha plasmat fins ara en les tres versions d’Interferència, presentades successivament a la Mercè del 2024, el Grec del 2025 i la Fira de Tàrrega del mateix any. Per simplificar: un caos orquestrat, la celebració de la suma i el col·lectiu, una cercavila postdramàtica o potser la trobada impossible entre Comediants i La Fura dels Baus. Més que un espectacle concret, el que és interessant és com els pensadors de l’espai traslladen el seu coneixement a la dramatúrgia. És coneguda la simbiòtica relació entre Christoph Marthaler i Anna Viebröck, però ella, encara que aportés l’espurna creativa per a un nou espectacle, mai va exercir aquest poder sense la tutela del director. Amb Salicrú o Sílvia Delagneau, el seu saber adquireix un caràcter independent que caldria fomentar per veure fins a on podria arribar. Aquí hi ha un futur que ve de gust explorar.