Lluís Calduch és el director i coreògraf de ‘Eulàlia’, l’espectacle de l’Esbart Ciutat Comtal que ja s’ha convertit en una tradició de la festa major d’hivern de la ciutat. D’ençà del 2013 que es representa a la Catedral de Barcelona i va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona en l’àmbit de la cultura popular i tradicional. Calduch, un apassionat de la dansa catalana, ha estat director de l’Esbart Ciutat Comtal durant més de trenta anys.

• Com neix ‘Eulàlia’?
• ‘Eulàlia’ neix de la voluntat del creador i de l’entitat, l’Esbart Ciutat Comtal, de fer una moixiganga, una mena de dansa catalana que s’inspira en la passió de Crist. Es parteix dels meus treballs com a dansaire de la Moixiganga de Lleida i com a director del Retaule de Santa Tecla de Tarragona, a més de la meva amistat amb el director de l’Esbart Santa Tecla. Volíem crear un espectacle amb rigor i dignitat. A vegades, la cultura popular se’n va cap a camins de poca dignitat i això ens perjudica, però cadascú que faci com li sembli bé. Nosaltres creiem que fem país a partir de la cultura i, per tant, hi ha d’haver un cert rigor. No parlo de l’aspecte econòmic, sinó que allò que fem ha de tenir una mica de dignitat. Amb aquesta premissa, l’any 2007 comencem a fer un estudi que es resumeix en una idea molt maca: ‘Del sofà blau a la Catedral de Barcelona.’ És un projecte que neix en un sofà de Tarragona i acaba a la Catedral de Barcelona. Aquell mateix any ja comencem a fer el projecte a partir d’un treball de la gent de l’esbart. Hi ha una part que és històrica i una altra que beu de la tradició, allò que la població s’ha anat inventant.

• Com es va passar del projecte a l’escenificació?
• A partir d’aquest estudi, primer es va treballar la part històrica: una noia de Sarrià que tenia tretze anys i va defensar les seves creences davant del pretor Dacià. I després es va procurar d’explicar alguns dels martiris que va patir fins a la seva glorificació. D’aquí en va sortir un guió. Vam anar darrere del projecte cinc anys, treballant per escenificar-ho dins la Catedral. Volíem fer un espectacle per a la ciutat des del vessant popular, social i religiós. Les primeres trobades no van anar bé: jo volia tapar la cripta de la catedral i em van dir que no podia ser. El gran encert va ser del canonge de la Catedral, el doctor Martí Bonet, que va idear un escenari en forma d’U, de manera que la cripta estava despullada. És important, perquè aquí és on neix l’espectacle ‘Eulàlia’ i els seus deu quadres. Després de la sortida de la cripta, s’expliquen els martiris i la seva història fins a la glorificació. És un espectacle de dansa amb moltes característiques especials que vol honorar la nostra patrona, que no és la Mercè sinó que és Santa Eulàlia. 

• En què s’inspira l’obra?
• En la història de la santa. La filosofia de l’espectacle es podria definir com ‘la poesia de la història’. Per fer-ho, es va fer servir la documentació existent i la tradició oral, que narra com la llançaven dins d’una bóta per la baixada de Santa Eulàlia, les fuetades, el foc… I tot això s’ha de tractar bé, perquè si no pot acabar essent una cultura popular mal feta. El projecte final integra dissenyadors, músics, escenògrafs i coreògrafs. La part més difícil de treballar però alhora la més divertida va ser el lligam entre la música i la dansa. Aquesta feina la vam fer amb en Francesc Cassú, actual director de la Principal de la Bisbal. Li vaig dir que volíem fer una moixiganga, que es basa en un quadre i una música que uneix els quadres. Ell em va dir que no, que hauríem de separar-nos d’això i fer una cosa diferent, una òpera. Em va trencar les estructures. Aleshores, des que comença la pujada de l’Eulàlia des de la cripta fins que acaba la glorificació, tot va lligat. I va ser un gran encert. És un exemple del treball que sempre he fet, escoltant la gent que en sap més. 

• Ha canviat gaire, ‘Eulàlia’, en aquests set anys?
• S’hi poden fer canvis, però és una obra tan estructurada que sempre es repeteix. És com la Patum de Berga: poden canviar les persones, alguns moviments… però difícilment canviarà del tot. Sí que vam incorporar-hi la neu en el moment del trasllat de la santa, quan la tradició diu que Déu va fer aturar el Seguici i va tapar la santa, que anava nua, amb un mantó de neu. Per fer-ho possible, hem creat uns elements que fan que a la Catedral hi nevi. És un d’aquells moments màgics. Després hi ha un altre canvi, quan la cremen, en què hem creat el foc amb projectors. Són els pocs canvis que hi hem fet, perquè l’estructura i la història són les mateixes. És com un Misteri d’Elx, el Retaule de Santa Tecla de Tarragona o les Passions que es fan arreu de Catalunya. 

• Per tant, ja era pensat que fos un espectacle anual?
• Sí, és pensat per a fer-se en aquest espai concret cada any. L’espectacle podria sortir, ja ens ho han demanat, però hauria de ser una cosa molt específica. Necessitem la cripta, l’espai de la Catedral i el clímax. Aquesta obra al carrer no tindria sentit, s’hauria de redefinir. És com la Dansa de la Mort de Verges, que es podria fer al matí, però no seria igual sense el clímax, els carrers, l’emoció…

• Què la hi dóna, aquesta màgia?
• És un còctel de l’espai, la música, la dansa i l’emoció. Sempre he pensat que la dansa ha de sortir de dins de nosaltres cap enfora. El primer que s’ha d’emocionar és el que hi ha dalt l’escenari, perquè si no serà difícil que l’emoció pugui arribar al públic. Quan comencem els assaigs dic als balladors que poden emocionar de dues maneres: o sentint-ho o teatralitzant-ho. És la màgia de la força que puguis fer arribar a la gent.              

• Hi ha moltes tradicions orals i populars sobre la vida i els martiris de Santa Eulàlia. Com es poden veure a l’espectacle?
• S’hi fan deu quadres. Hi ha un preludi, que comença a Sarrià, des d’on fa una transició per deixar casa seva i anar-se’n fins a la porta de Barcelona. Després ja comencen els diàlegs amb el pretor, on es defensa. I aquí ve un dels motius de l’espectacle. La defensa que fa ella com a dona és la que encara avui fem per les llibertats de les dones, dia a dia. Després hi ha l’empresonament, la flagel·lació, els garfis i el foc, el davallament i el trasllat de les despulles des de Santa Maria de les Arenes fins a la Catedral, que també és un moment molt màgic. Amb aquesta escena es tanca el cicle de la seva vida, perquè la processó baixa dins la cripta, des d’on ha sortit la santa al principi de l’espectacle. I al final hi ha l’apoteosi. Tot plegat fa que no sigui un espectacle gaire llarg ni pesat. Dura uns vint-i-cinc minuts. 

• Creieu que la patrona és un personatge poc conegut a la ciutat?
• Les Festes de Santa Eulàlia han guanyat força i l’ajuntament hi ha ajudat molt, amb actes per als nens, amb la Gegantona Laia… Però igualment és molt desconeguda. Pocs saben que és la patrona de la ciutat. Tot i això, cada dia més gent viu aquestes festes i les va fent seves. Nosaltres estem orgullosos d’haver posat el nostre granet de sorra per descobrir la figura de santa Eulàlia. 

• L’any 2013 vau rebre el premi Ciutat de Barcelona 2013 en l’àmbit de la cultura popular per l’espectacle ‘Eulàlia’. Què va significar per a l’entitat?
• Una sensació indescriptible. És clar, vas dient que els premis no t’agraden, que fem la feina desinteressadament, però quan em van trucar va ser molt emocionant. Penso que va ser el reconeixement per un treball continuat i de servei al país en aquests seixanta anys de l’Esbart Ciutat Comtal. Jo em sento molt tarragoní, molt de Palamós, però també sóc molt barceloní i rebre la B de Barcelona va ser un dels moments més importants que hem viscut com a entitat. Personalment, sempre penses que ja ho has viscut tot i, de sobte, passa això, que t’encoratja a continuar treballant amb aquesta qualitat. 

• Com el veieu el futur de ‘Eulàlia’?
• El futur de les coses serà allò que vulguem les persones que hi siguem al capdavant, sempre amb la complicitat de les administracions. Perquè les administracions també han de vetllar perquè la cultura es faci amb rigor: és un retorn que nosaltres fem a la societat. Mentre hi hagi gent que ho vulgui impulsar i les cares siguin de satisfacció, tindrà futur. Sempre hi haurà els qui tiren més de l’entitat, però és important que s’hi vagi incorporant gent jove. Jo vaig deixar la direcció de l’esbart fa tres anys i ara hi ha una directora nova i tot continua endavant. 

• És l’actuació més especial de tot el vostre calendari?
• N’és una. Sempre depèn del camp on jugues. El nostre esbart, quan participa en un acte, ho fa amb aquesta especial devoció i rigor. Hi insisteixo perquè sempre m’ha preocupat que de vegades la qualitat no es respecti en molts àmbits de la cultura. D’actuacions especials, n’hi ha més: per exemple, el dissabte al matí els més petits de l’esbart ballen al matí a l’avinguda de la Catedral. I aquests nens són el futur de l’esbart, i de ‘Eulàlia’. 

• En quin estat es troben els esbarts actualment?
• Com que tinc una incerta edat i sempre he viscut aquest món de la dansa, n’he sentides de tots colors. Hi ha la idea que això està molt fotut. Però també veig que hi ha una inquietud per vincular-se a la cultura popular. Dissabte veuràs moltes nenes ballant al costat de pocs nens, però això sempre ha costat. A banda la canalla, també s’ha de destacar que actualment hi ha dos vessants: la tradició, que inclou les colles que fan les coses com eren, i aquells qui creen aquest espectacle. A l’Esbart Ciutat Comtal treballem amb les dues idees i penso que a l’hora de pujar a l’escenari hi ha d’haver el mateix respecte en qualsevol dels casos, encara que siguem voluntaris. No s’hi val dir que, com ho fas voluntàriament, no has de tenir rigor. Si fos així, el teatre amateur de Catalunya no seria un dels millors teatres que es fan. Per tant, i en general, el futur no el veig malament. Només cal veure els campus de nens de l’ÉsDansa, pels quals cada any passa un miler de criatures. Això vol dir que la dansa interessa i que cal veure com fer arribar aquesta cultura a tothom, fent-la àgil i divertida a partir de les tradicions, la dansa i el joc. 

• Com es compagina la contemporaneïtat amb la dansa tradicional?
• Jo crec que surt de manera natural. A Twitter m’hi acabo de posar una frase: ‘Els que mantenen viva la tradició no són els que es conformen, sinó els que la transformen’, de Robert Gerhard. Al final, la tradició la podem continuar fent, però igual que fem avançar la societat en uns altres àmbits malgrat les dificultats que tenim, també podem fer treballs contemporanis en la cultura popular. L’últim espectacle que hem preparat amb la directora de l’esbart, Teresa Agustí, és un treball amb en Jordi Molina. És dansa que no és ben bé amb cobla sinó que incorpora nous sons com ara un piano elèctric o una bateria. I això és una aportació per a anar avançant, amb el mateix respecte amb què podem ballar una Dansa de Castellterçol o un Ball Cerdà. És combinar-ho i fer coses noves. I funciona.

• Ho fan tots els esbarts?
• Bé, n’hi ha que ho fan i no ho haurien de fer. Cadascú ha de saber-se els límits. Crec que si fas dansa escènica, has de tenir uns coneixements mínims i no ultrapassar la línia. La gent s’ha de mirar bé les coses que fa. Fem cultura i hem de fer les coses amb dignitat. El meu mestre de Rubí em deia: ‘Jo sé que està malament, no sé què està bé.’ És a dir, tots els esbarts són necessaris i s’ha avançat molt creant una bona sintonia entre entitats, que abans no hi era. A més, n’hi ha que fan una funció social molt important, però a l’hora de posar-te dalt d’un escenari s’ha de conèixer la tradició i transmetre-la amb cara i ulls.

• Com el veieu, el futur dels esbarts?
• Molt viu. Sempre hi ha aquest dubte de cap on hem d’anar i com hem de fer-ho, però potser ja és la societat en general la que no sap cap a on ha d’anar. I en això no som diferents dels partits polítics: n’hi ha que s’enfaden i ja creen un nou esbart. Com sempre explico, ho dono tot perquè no em puc endur res i m’estimo més compartir-ho. D’alguna manera, la majoria dels esbarts continuen treballant amb una línia concreta i les idees clares, i això és bo. Els altres, a poc a poc, haurien de reflexionar què fan, on són i què volen fer. Malgrat tot, el futur el veig amb ganes i il·lusió.