Carabutsí: ‘Volíem explicar que els gitanos som molt més que la rumba’

Talita Gabarre i Sam Garcia són dos dels membres més actius de l’associació Carabutsí del Raval, que vol recollir la memòria dels gitanos catalans del carrer de la Cera. Fa dos anys que van engegar aquest projecte i diuen que els ha canviat la vida. Ara pensen tothora en les entrevistes a la gent gran i treballen per aconseguir informació d’una manera científica. Gràcies a la perspectiva de gènere i la feina ben feta, el projecte ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona en l’àmbit de la cultura popular i comunitària.

  • Com neix Carabutsí?
  • Sam Garcia [S. G.]: Fa uns quants anys, jo treballava amb nens gitanos al barri de Sant Roc de Badalona com a músic i monitor de lleure. Però no havia treballat mai amb els meus i pensava constantment com ho podia fer. Cada cop que es moria una persona gran veia que es perdia tota la seva història. No hi havia res documentat. Llavors vaig començar a pensar en la idea d’entrevistar els veïns gitanos del Raval, per saber d’on venim. Però jo sol no podia fer-ho i em vaig ajuntar amb el César, amb qui treballava en aquella època, i vam crear l’associació per impulsar el projecte. Vam començar amb els nois joves del barri, però no els va engrescar. Sí que va agradar a les dones. Elles van agafar el projecte i el van tirar endavant.

 

  • Quines són les finalitats de l’associació?
  • S. G.: Carabutsí va néixer perquè volíem lluitar contra la idea dels gitanos com a ‘vagos y maleantes’. No s’ha escrit res de bo sobre els gitanos, sempre se’n sol buscar la morbositat, els robatoris i les coses dolentes. I jo volia canviar aquest concepte. I quan vam començar vam veure que tot això donava per a molt. Anàvem casa per casa, agafàvem totes les fotos que tenien i les digitalitzàvem. Però, és clar, a cada casa ens hi trobàvem entre cinc-centes fotos i mil. I digitalitzar tot això, fer la fitxa de cada foto… és una feinada que fem gràcies a tot aquest equip de dones.

 

  • Què n’extraieu de l’experiència?
  • Talita Gabarre [T. G.]: Una de les coses que més ens importava era trencar estereotips. Volíem explicar que els gitanos som molt més que la rumba. Hi ha molta història.

 

  • Us ha servit per a sentir-vos part d’un projecte comú?
  • T. G.: Els gitanos del carrer de la Cera sempre hem estat molt units, però això ens ha unit molt més, entre nosaltres i també amb la gent gran que anem a entrevistar.

 

  • Què té d’especial el carrer de la Cera?
  • T. G.: És el millor barri de Catalunya! És on va néixer la Rumba, perquè és on va arribar en Peret quan tenia dies o mesos. Però no solament parlem de rumba. Una de les coses que més ens ha motivat a treballar ‘La memòria s’escriu en femení’ és trencar estereotips sobre les dones. Les gitanes, als anys cinquanta i seixanta, tenint la nostra edat, deixaven els fills i els homes i se n’anaven a vendre a les Amèriques perquè aquí no hi tenien res. I volem explicar que de sempre les dones han estat els pilars de casa. Ho deixaven tot, agafaven un vaixell i, sense saber l’idioma ni res, se n’anaven a la ventura.

 

  • Precisament, un dels elements que ha destacat el jurat és la perspectiva de gènere. Com heu treballat?
  • S. G.: Com dèiem, van ser les noies les que van agafar les regnes. I n’hem anat aprenent a còpia de bufetades, perquè fa dos anys que ens vam constituir i no som periodistes ni arxivers ni historiadors. Ara ja tenim les nostres eines per a treballar, però encara n’anem aprenent. Les noies són les que han impulsat el projecte: han buscat qui s’havia d’entrevistar, han fet recerca en cada foto… Han fet d’investigadores sense ser-ho.
  • G.: Ens ha aconsellat molt bé també el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Al principi, des del casal de barri Folch i Torres ens va posar en contacte amb el CSIC, on ens van donar la metodologia per a catalogar i digitalitzar les fotos, vídeos, cassets, súper 8, cartes… i així poder fer l’arxiu dels gitanos catalans de Barcelona.

 

 

  • Què creieu que hi ha vist el jurat, en el projecte?
  • T. G.: Crec que tot en general, perquè no ho havia fet ningú. No hi ha res escrit, sobre els gitanos catalans. I també els ha interessat molt la idea que la memòria s’escriu en femení. El dia del premi, quan ens venien a felicitar, els membres del jurat ens deien que havien valorat sobretot que fóssim joves. Ens deien: ‘Feu cultura sense passar pel folklore. Sempre parlem de la rumba catalana o el flamenc, sempre ha de ser la festa. Feu cultura d’una altra manera, innovadora, amb una perspectiva de gènere, que encara és més important. I nosaltres ens hauríem d’emmirallar en vosaltres, que en dos anys heu aconseguit allò que algunes altres associacions no han aconseguit en trenta.’

 

  • Com creieu que s’hi poden emmirallar, en vosaltres, les altres associacions?
  • S. G.: La idea és poder fer rèpliques del projecte en uns altres barris. Vam començar sense saber què fèiem. En aquests dos anys hem fet exposicions, xerrades… però una de les coses que volem és fer-ne rèpliques a Gràcia, Hostafrancs, Mataró, Tarragona… i que tots els gitanos que hi ha a Catalunya puguin alimentar aquest arxiu. Nosaltres els donarem les eines per a fer-ho, però han de ser ells, els joves de cada indret, que ho facin. Així es podrà fer un gran arxiu de tots els gitanos catalans.

 

  • El premi també destaca la xarxa veïnal i la creació d’interrelacions que ha aportat el projecte. Com ha anat?
  • S. G.: Feia quinze anys o vint que l’únic espai que ens reunia a tots els gitanos era l’església. I entrar aquí al casal de barri ens ha fet col·laborar amb moltes entitats. Per exemple, jo feia reforç amb els nens i nenes gitanos, i els filipins també. Vam aprofitar-ho i vam fer una coral barrejant filipins i gitanos, i va anar rodat. O amb els del Tot Raval, que sempre ens convoquen per fer xerrades per les festes, o amb els del Laberint Cultural… Col·laborem amb entitats, cosa que abans no fèiem.

 

  • Però el projecte s’ha acabat?
  • T. G.: Tot just acaba de començar. Ara preparem un ecomuseu i anem alimentant constantment l’arxiu amb cases que esperen perquè les documentem, n’agafem les fotos… crec que és un projecte que no s’acabarà mai. Penseu que en dos anys hem recollit set mil fotos treballant tres dies la setmana. Ara sí que hi treballem cada dia, però encara ens queda el 70% del barri.

 

  • Quanta gent gran heu entrevistat?
  • S. G.: Unes quinze o vint persones. Però anem contra rellotge, perquè es van fent grans, perden la memòria… L’últim que vam agafar era l’oncle Patxo, de noranta-quatre anys. I fa dos mesos es va morir. Però ens va donar unes fotos increïbles i ens va explicar unes històries sobre la guerra i les misèries d’abans que ens posaven la pell de gallina. Nosaltres ens queixem perquè no tenim les vambes o el mòbil nou, però aquesta gent va haver de sortir corrents, fugint dels ‘rojos’. Em va explicar que el seu avi va haver de marxar amb la seva família i la del seu germà perquè els buscaven per matar-los. Durant la fugida, se li va morir una filla i la van acabar enterrant al mig del camp. Finalment, les dues famílies es van acabar separant i a cadascuna la van agafar en un dels dos fronts. I els van donar armes perquè disparessin al front contrari. Ell, sabent que a l’altre front hi havia son germà, es va disparar a la cama per no disparar i matar-lo. Sense saber-ho, el seu germà també ho havia fet. Són històries que han de saber els nostres néts, i la gent de fora de la comunitat.

 

  • Ja es pot consultar l’arxiu?
  • S. G.: Encara no, la base la tenim feta però encara hi treballem. Cada cosa tindrà una fitxa i hi haurà eines de cerca, perquè hem fet un treball molt meticulós. Per exemple, ens hem adonat que a totes les cases on anem tenen la mateixa foto feta a la mateixa cantonada el Diumenge de Rams. I encara avui, que ja no celebrem el Diumenge de Rams perquè som evangèlics, hi anem cada any i totes les famílies ens fem la foto a la cantonada. També hem trobat molts enregistraments de l’església fets amb casset, on surt en Peret i tot.

 

  • Quin calendari teniu previst per a l’Ecomuseu? Què s’hi farà?
  • S. G.: Obrirem l’abril o el maig d’enguany. Serà en un local de protecció oficial que el districte de Ciutat Vella dóna als veïns per fer-hi activitats d’economia social i solidària. Hi vam presentar el projecte per fer el primer ecomuseu dels gitanos catalans, el primer d’Europa, i ens l’han aprovat. És un local petit, d’uns cinquanta metres quadrats. Però de no tenir res a tenir això, per a nosaltres és molt. Volem fer les rutes de la rumba catalana, dels gitanos… que ja hem anat fent gràcies a l’ajuntament, la Generalitat i l’Obra Social de la Caixa, però volem que sigui sostenible i que les noies que les fan també es puguin guanyar la vida amb això. No és igual si t’ho explica un historiador que si t’ho explica una persona de la comunitat, que ho viu de primera mà. A més, hem pensat que l’Ecomuseu sigui gratuït, perquè creiem que és important d’explicar què fem. També hi farem dos room escape: un de genèric sobre els gitanos i un altre de la rumba catalana. I els Cafès de Memòria, on puguem reunir gent del barri i anar recollint més testimonis, històries…

 

  • Com ha canviat la vostra vida en aquests dos anys?
  • T. G.: Hem après un munt de coses. Hem après experiències de la gent gran, hem après a digitalitzar, a fer servir el Word… Ho fem de gust, amb molta estima i amb moltíssima il·lusió. Fins i tot, quan anem pel carrer perseguim la gent, apuntem frases a les notes del mòbil i anem descobrint coses. I la gent es queda parada. Al principi pensàvem que no ho sabríem fer, però de tot s’aprèn.