Testimonis de la festa.

Josep Lluís Esteras Gimeno, conegut com el ‘Iaio’, és el geganter en actiu més veterà de la ciutat. Va començar a implicar-s’hi l’any 1960 amb la recuperació dels Gegants del Pi i, de llavors fins avui, la seva vida ha anat lligada a la d’en Mustafà i família. Ànima viva de la cultura gegantera de la ciutat, va ser fundador i president de la Coordinadora de Geganters de Barcelona, pare dels Gegants de la Ciutat, impulsor de la recuperació del bestiari històric barceloní, promotor de les festes de Santa Eulàlia i ideòleg de la Federació d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional de la Barcelona Vella – la Casa dels Entremesos. Ara que és jubilat, continua molt compromès amb el teixit social del Barri Gòtic i encara avui és el president de l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi.

—Quin any entreu a ballar els Gegants del Pi? Què us hi porta?
—L’any 1960 es van recuperar els Gegants del Pi. Jo tenia nou anyets i van venir a buscar-nos a la canalla de l’esplai del Pi. Passàvem la barretina i dúiem el penó. Més tard vam portar els gegants petits i finalment els grans. L’any que ve en farà seixanta que vaig entrar als gegants.

—Quin paper hi teníeu, a la colla?
—En aquells temps l’alcalde del barri, en Josep Mas, era de la colla. A 17 anys em va fer portar la geganta de la Ciutat i al cap de dos anys em va deixar portar els Gegants del Pi. De fet, els Gegants de la Ciutat els portàvem els geganters del Pi. Llavors, a disset anys, em van fer ser el secretari. Tot ho fèiem en castellà.

—Què caracteritzava les festes que vau viure durant l’època franquista?
—Com que érem poques colles, érem molt ben tractades per l’ajuntament. Anava al despatx i em deien: ‘Quant vols cobrar pels gegants?’. I jo: ‘Mira, igual que l’any passat i si pot ser una miqueta més, que l’assegurança ha pujat.’ I em donaven els calers, tant per la Mercè com per Corpus, que sortíem el dia abans per anar a saludar el bisbe, el capità general i el govern militar. El dia de la Mercè, com que érem quatre gats, ens portaven a dinar al Comèdia Club, allà a Diagonal-Gran Via. Érem els Gegants de la Plaça Nova, els de Sant Pere de les Puel·les i els del Tibidabo, a més de nosaltres, que portàvem els de la Ciutat i els quatre del Pi. Per Corpus, allà on anàvem a ballar ens donaven un sobre de calers per al Pi i per a Ciutat, que servia per a pagar el dinar. I quan s’havia de reparar alguna cosa no hi havia problema: l’ajuntament cridava en Casserras i ell baixava i ho adobava.

—Cap anècdota de l’època del batlle Porcioles? I de Socias Humbert?
—Home, unes quantes. Mira, amb en Porcioles d’alcalde jo anava a l’ajuntament a parlar amb en Xavier Mulet, el cap de protocol, i li deia que havia de pujar al Poble Espanyol a mirar com estaven els Gegants de la Ciutat, perquè es guardaven allà. Mirava què s’havia de fer, buscava pressupostos i m’ho pagaven. Després del Poble Espanyol es van guardar a les Drassanes, d’on jo tenia la clau, que en aquella època tot es basava en la confiança. I al cap d’uns quants anys van tornar a Montjuïc, al carrer de Lleida. De l’època Socias Humbert, l’última de la dictadura, no hi ha gaire cosa a destacar.

—Llavors éreu el responsable dels Gegants de la Ciutat?
—Durant molts anys, en temps de Franco, vaig ser-ne responsable, sí. Abans de cap de colla hi havia en Valls, que només volia tocar calers i en Mulet no volia donar-li’n més. Després hi va haver un any que érem pocs i van venir els geganters de Mataró i Terrassa a ajudar-nos.

—Perquè a banda del que us donaven a les sortides o recollíeu amb la barretina, d’on sortien els recursos?
—Anàvem a parlar amb l’ajuntament. Sé que els Gegants de la Plaça Nova també eren ben considerats, perquè anàvem junts amb Xavier Cordomí a demanar calers. Amb l’arribada de la democràcia i la creació dels Gegants del Raval, va afegir-s’hi en Quique. Amb ell ja érem tres colles al districte de Ciutat Vella, perquè els de Sant Pere de les Puel·les ja no els deixaven sortir. Vam anar a parlar dues vegades amb els rectors i no cedien. I això que a un li vaig dir: ‘Escolti, parli amb el rector del Pi, que allà no ens hi posen cap impediment.’ Però res. I amb el tercer rector ja es van obrir els gegants i es van tornar a treure.

—Com va anar la transició a la democràcia?
—La Marta Tatjer va ser el primer càrrec polític que va ocupar-se de festes i ens va demanar que algú dels que hi érem en aquells moments anés a ajudar-la. Llavors en Francesc Fabregat, que era el primer president de la Coordinadora de Geganters, va entrar a l’ajuntament. I després en Xavier Cordomí. Jo, com que estava bé amb la meva feina, vaig pensar que no volia entrar-hi. I aquells anys ja es va obrir més el ventall de les festes. El 1982, en Leopoldo Pomés [el fotògraf que va morir fa poc] ens va fer anar a la inauguració dels Mundials de Futbol. I passat el 1985 ja van començar les subvencions. El canvi va ser per passar a fer projectes, subvencions, justificants… I avui dia ja has de presentar tot el projecte.

—Quins canvis vau viure les entitats amb els primers ajuntaments democràtics?
—Abans no hi havia els districtes, estàvem repartits amb alcaldes de barri. En comptes d’anar a l’ajuntament central vam passar a haver d’anar a parlar amb els regidors del districte. Llavors tots els barris van voler fer la seva festa i cada zona es va anar organitzant. A banda de Gràcia, la plaça Nova, Sants i Hostafrancs, no hi havia gaires festes. També van canviar els tècnics del barri. N’hi va haver un que el vam enviar a pastar fang, però després ja va arribar en Toni Estopà, que ens va ajudar. Al barri del Pi, uns anys més tard vam aconseguir de crear les festes de Sant Josep Oriol.

—I la relació amb els batlles?
—Amb en Narcís Serra ja ens van començar a demanar més paperassa, però no ens podíem queixar. Amb en Maragall hi hem tingut bona relació. En Clos ja ens va donar la Medalla d’Honor de la ciutat; vam ser la primera colla que la vam rebre. Va coincidir que també teníem la Katy Carreras al districte, que ens va ajudar moltíssim per al quart centenari dels Gegants del Pi.

—I què en pensava la colla, de la nova Mercè?
—Home, ens feia molta il·lusió. S’ha de pensar que només sortíem per la Mercè, Corpus, al barri d’Hostafrancs i a alguns barris que ens trucaven. Els gegants no sortien gaire sovint i tothom anava amb molta il·lusió a veure’ls. Cada vegada que hi havia una sortida jo havia de fer la ronda de trucades a tothom, feia la llista de portadors i quedàvem al Pi. També, als vuitanta, es va engreixar el calendari anant a Esparreguera, Terrassa, Cardona… I a Mataró també ens hi cridaven molt per ajudar-los, que hi teníem bona amistat.

—Però vau notar un canvi a la festa entre abans i després de la democràcia?
—Sobretot vam passar a celebrar més festes. Amb en Cordomí vam parlar de recuperar la festa de Santa Eulàlia. A més vam crear la Coordinadora de Ciutat Vella. Llavors vaig trobar a l’arxiu del Pi paperots explicant la Mulassa, el Drac… I vaig dir a en Cordomí que havíem de fer alguna cosa. Ell va començar a fer una colla de diables de la plaça Nova pel Correfoc de la Mercè, que era una festa que preparàvem amb moltes ganes. Mentrestant, jo li vaig proposar de refer el bestiari, una figura cadascú. Però deia que no tenia gent. Nosaltres vam tirar endavant amb la Mulassa. Era la primera del bestiari.

—I ja va venir la resta.
—Sí. Llavors van fer el Drac, que tenia més cul que ara i l’hi van tallar. En Cordomí no sabia si fer l’Àliga o la Víbria, però quan va veure el Drac tan gros, va voler fer l’Àliga més petita. Després ja en va fer una de més gran. A la segona tongada, el Raval va fer el Bou, Plaça Nova la Víbria i nosaltres, el Lleó.

—Anys després va néixer el Seguici Popular. Com va anar? Com es va crear?
—Vam dir que havíem de fer el conjunt, tot el Seguici, i que havia de ser una cosa coherent i antiga, com a Tarragona. Després van entrar els Cavallets Cotoners, la Tarasca, els Gegants de Santa Maria del Mar, el Ball de Bastons del Seguici i els Falcons. La idea era tenir una representació de tots els vessants de la festa. En Xavier i en Francesc, que eren a l’Ajuntament, van acabar muntant el Toc d’Inici. Aquí ja me’n vaig despreocupar.

—El Seguici és la culminació d’aquest canvi?
—Home, per mi sí. El canvi s’ha pogut fer millor o pitjor, però ha anat bé. El muntatge del Seguici era necessari, perquè abans de la República hi havia les figures, però no se sap com actuaven fora del Corpus. Que s’hagi pogut mantenir vint-i-cinc anys ha estat una feina bastant potent, que dóna un caire de Festa Major com ha de ser: un pregó amb el seu Toc d’Inici, la representació de tots els balls, les desfilades per anar a missa i tornar i la gran cavalcada de la tarda, l’acte més estimat. Sobre el Toc d’Inici, estàvem preocupats perquè els balls no es fessin massa llargs, però si t’hi fixes a tot arreu triguen molt més a fer els balls que no nosaltres. I no passa res.

—Com han canviat els actes de la Mercè aquests quaranta anys del nou model?
—Allò que ha canviat menys és el dia de la Mercè, que al principi era l’únic dia que sortíem. Com que érem pocs, en tornant de missa tots els gegants ballàvem a Sant Jaume. Fins que van arribar els castellers, que ja es va embolicar la troca. A la tarda es feia la Cavalcada. Anàvem pel Passeig de Gràcia, de Gran Via a la Diagonal. Hi havia tribunes de ferro i fusta amb cadires, i hi sortien carrosses i els gegants que hi havia. Anys més tard ja es va ampliar amb les colles que anaven sorgint als barris. I fins i tot anàvem a fer la cavalcada a Montjuïc. Com que portar totes les figures fins allà costava molts cèntims, la cavalcada es va passar a fer a la plaça de Catalunya, acabant a la plaça de Sant Jaume. Després ja es va sortir de Pelai. Als anys noranta, del passeig de Gràcia i la plaça de Catalunya. I ara, a Pelai altre cop.

—Als anys vuitanta es va passar de sis parelles de gegants a més de vint. Com es va gestionar aquest boom?
—Tot això va ser un augment a partir de l’any 82. Està molt bé que cada barri vulgui negociar amb els seus veïns i crear els gegants per la seva festa.

—No hi va haver recel?
—No, de fet, vam muntar la Coordinadora de Geganters perquè tots els barris tinguessin una festa més grossa amb els seus gegants. Hi havia els de Sant Andreu, Gràcia, Sants i el Clot… el Guinardó, Sarrià, la Marina… Hi havia molta col·laboració. Poques sortides, però el dia que sorties se n’organitzava una de grossa. Jo agafava el camió i portava tots els gegants a totes les festes. Ens estàvem uns quants dies traslladant gegants. En aquella època, aprofitant que hi havia en Ferran Mascarell de director de l’Icub, entre en Francesc Fabregat i jo vam aconseguir de fer baixar els Gegants de la Ciutat del carrer de Lleida a la Virreina. Li vam dir que posés una vitrina i que, d’aquesta manera, sempre tindria una exposició. També vam aprofitar-ho per fer el traspàs dels Gegants de la Ciutat del departament de Protocol al de Cultura.

—Actualment els gegants tenen molta popularitat a la festa.
—Crec que qui ha de desfilar són tots els gegants de la ciutat, de tots els districtes, perquè és la festa de la ciutat. Això sí, s’hauria de mirar de convidar colles de fora cada any. En el decurs dels anys s’han provat moltes coses i allò que agrada més a la gent són els gegants i el bestiari. És la cosa més tradicional a Barcelona. Això no impedeix que hi hagi balls de bastons, de cercolets…

—De fet, hi va haver molts anys que es va fer una Cavalcada Mediterrània amb cultures d’arreu.
—Sí, era ideal pels gegants o grups de cultura que vénen de fora i que no surten el dia de la Mercè. Quan la Mercè s’escau en diumenge tots els gegants volen venir, per això anava bé que es fes la Cavalcada Mediterrània un cap de setmana: podíem dur gegants de fora sense importar quin dia era la Mercè. Una cosa que també feia molta festa eren les bandes. La de l’escola Pare Manyanet no ha fallat gairebé mai, però la Banda Municipal es queixava de caminar i ara només surt al matí.

—I com la veieu, la Mercè d’avui?
—Hi ha coses que les suprimiria, perquè allò que no és cultura popular ho podem fer qualsevol altre dia que no sigui el dia 24. I per la Mercè hauríem de treballar allò que ens és propi. A banda d’això, les festes estan prou ben consolidades i funcionen prou bé.

—Quin és el moment que més us agrada de la Mercè.
—Home, el Toc d’Inici. La desfilada i sortida des de la Virreina i els balls a Sant Jaume trobo que és el més propi i el que més valor té de la festa. És l’actuació més especial dels membres del Seguici, a més del dia de la Mercè, que és el dia més nostrat i esperat de l’any.

—Per acabar, d’on ve el sobrenom de ‘Iaio’?
—Resulta que un dia, quan jo era cap dels monitors de l’esplai, vam anar a una casa de colònies i la canalla, que no tenien tele ni res, s’entretenien posant galledes a les escales perquè ens entrebanquéssim els monitors. I jo, que ja ho sabia, no hi queia, en les trampes. I un dia n’hi va haver un que va saltar: ‘Aquest sembla un iaio, s’ho sap tot.’ I ‘Iaio’ vaig quedar.