Entrevista a Paula Bosch, creadora del pessebre de la plaça de Sant Jaume 2019.

El pessebre de la plaça de Sant Jaume d’enguany és un muntatge de l’escenògrafa Paula Bosch. Ella dissenya escenaris per a teatre i campanyes de publicitat. Paula Bosch fa una mirada molt personal al pessebre tradicional. L’ambient nadalenc hi és ben present, en el muntatge, que no és, ni de bon tros, convencional. La proposta recorda les golfes de les cases, on tothom guarda capses amb les figuretes i tot allò que cal per a preparar Nadal. Segons diu, el seu pessebre és una proposta universal, perquè tothom s’hi pot sentir representat.

• Quan us van proposar de fer el projecte del pessebre d’enguany, què va ser la primera cosa que vau pensar? Com us ho vau prendre?
• M’ho vaig prendre molt bé. Em va fer molta il·lusió. Passa que, per temps i espai, era tot un risc presentar un projecte com aquest en una plaça on va tanta gent. Però em va fer molta il·lusió.

• Quin és el fil conductor i el missatge d’aquest pessebre? D’on ve la idea?
• Quan em van demanar un pessebre, vaig pensar en el pessebre de casa meva, els records que en tenia. Vinc d’una família molt nombrosa i quan arribava Nadal, que eren festes que duraven quasi un mes, pujàvem a les golfes, obríem l’armari que només era per a les coses del pessebre i començàvem a obrir capses i capses, i bosses… En trèiem tots els elements per a muntar un pessebre gegant que fèiem a l’entrada i l’arbre de Nadal i les garlandes i… El record d’obrir les capses i pensar que cada any ho guardaríem de manera diferent. Dèiem: ‘Va, no, aquest any les garlandes les guardarem d’una manera diferent perquè no s’emboliquin, que cada any ens passa.’ Però no: cada any ho tornaves a guardar malament. I les figures i les boles que se’t trencaven perquè les havies embolicades malament o no les havies embolicades… Bé, anaves descobrint aquelles coses que durant tot aquell temps havien estat com adormides dins un armari i anaves rescatant-les. Doncs vaig començar amb aquesta base, la dels records que tenia d’aquests objectes. També recordava quan aquests dies de Nadal me n’anava a casa de les amigues o dels oncles i veia que cadascú tenia un pessebre diferent. O bé uns en tenien i uns altres no; uns tenien arbre de Nadal i uns altres no… Veies que cada família ho celebrava a la seva manera, i que també estava bé. Tot estava bé. I és interessant de veure com, dins una mateixa ciutat, totes les famílies ho celebren a la seva manera.

• Hi surten representades moltes de les cultures que es poden trobar a la ciutat. Com l’heu feta, aquesta recerca?
• A la ciutat, per exemple, hi ha una colònia molt gran de les Filipines; doncs n’he buscat informació, fins i tot he parlat amb gent d’aquesta cultura per veure quin element poden tenir diferent, perquè els pessebres gairebé tothom els té iguals. Hi ha molta gent peruana que, quan hi parles, veus que també ho celebren amb un pessebre, un arbre… L’element més diferent és el menjar. Llavors vas parlant-hi i veus que dins la cultura cristiana els objectes són molt iguals. A part algun objecte diferent, com pot ser el perol, que és una llum filipina en forma d’estrella, o la simbomba, que és més típica del sud. També hi ha menjars que són diferents, com galetes típiques de cada cultura.

• Què considera una dissenyadora per planejar un muntatge d’aquestes característiques?
• Jo ho he plantejat com la meva feina. Sóc escenògrafa i faig decorats que potser va a veure molta gent. Vas a un teatre on van mil persones cada dia i mil persones veuen el teu decorat. Penso que he de fer que la gent, quan vegi això, es transporti a un lloc igual que una escenografia et transporta a una casa victoriana o al mig d’un bosc. Volia que la gent veiés que en una ciutat hi ha objectes diferents i que et pots sentir identificat amb cadascun.

• La il·luminació hi té un paper important, oi?
• Sempre dono molta importància a la llum, perquè una escenografia mal il·luminada no serveix de res. Procuro jugar molt amb moltes llums. En aquest cas, tenia molt clar que cada caixeta havia de tenir la seva llum i les casetes també. Una té la llum més tènue, una altra més forta: diverses tonalitats… És important. Durant el dia es veurà, però durant la nit serà encara més espectacular.

• Què creieu que agradarà més?
• Això és com un projecte artístic, entenc, que fa demanar-te què és per tu el pessebre. Si algú vol veure un pessebre tradicional, n’hi ha un de muntat al Museu Marès. En aquest cas, per mi, el pessebre també és un conjunt de petits pessebres. Crec que, segons a qui, li agradarà sobretot que hi hagi pessebres.

• Us feia respecte el projecte, sabent que aquest pessebre sol crear polèmica a la ciutat?
• És la primera cosa que em van dir. Però a mi m’agrada molt. Si no confies en la teva idea potser sí que penses: ‘Ai, Mare de Déu, què he fet?’ Espero que agradi. Però hi crec tant, m’agrada tant, m’ho he passat tan bé… que si la crítica és dolenta doncs mira, em sap molt de greu però jo m’ho hauré passat pipa.

• Per què creieu que és important aquesta conjunció entre la tradició i l’art contemporani?
• Perquè si no diríem que és un pessebre convencional. I això, com et deia abans, entenc que és un projecte artístic, una instal·lació nadalenca. Si volguessin un pessebre amb els reis, la mula, la Mare de Déu, la palla… ja no farien un concurs restringit, sinó que trucarien als pessebristes, que en saben moltíssim.

• En el món actual no hi ha espai per a les golfes. Com és que recorreu a un concepte que va desapareixent?
• Sí i no. Potser les golfes ja no existeixen. Però sí que hi ha armaris amagats a la part alta de les cases, o petits altells. També hi ha molta gent que té les capses amagades sota el llit o en un moble de l’entrada o al garatge, o al fons de l’armari. Has de pensar que durant un any tens uns elements que no els fas cas i que, de cop, al mes de desembre els treus. I que tens un espai a casa teva ocupat per això.

• El pessebre sempre ens porta a la infància i al món dels records?
• I tant. És el record que jo tinc de petita, de com el muntàvem. Suposo que era també perquè a casa meva ens tenien entretinguts durant aquests dies. Però a casa també he volgut fer-lo amb els meus fills. És a dir: anem a treure coses, anem a fer un pessebre. I anem a buscar troncs. I ho fem cada any d’una manera diferent. I ara hi ha figuretes de Playmobil, dins el pessebre. I cadascú crea la seva història. I hi posem el talc perquè faci de neu… Aquest és el record.

• La gent sol tenir una primera impressió: ‘m’agrada – no m’agrada’. Com voldríeu que el miressin?
• Amb bons ulls [riu]. Bé, vull que la gent descobreixi les coses, que no hi vagi suposant que va a veure una cosa que és el pessebre. No. Què vas a veure? Dóna’t l’oportunitat de descobrir coses, que no t’ho donin tot fet. Aquí hi ha un munt d’objectes en què et pots aturar, pots pensar: ‘Jo això ho tenia, això no ho tenia, això vull recuperar-ho…’ Trobo que és això, es tracta de descobrir coses.

• I, per acabar, hi haurem de buscar el caganer?
• Sí. Hi haureu de buscar el caganer, perquè l’he amagat.