Sandra Vilaseca, castellera: ‘Com a dona trans he perdut els privilegis que tenia com a home hetero’

La Sandra és una apassionada de la cultura popular. Ja de jove va començar a implicar-se en les colles de cultura popular del seu barri, el Poblenou, fins que va acabar a la seva colla actual: els Castellers de Barcelona. Actualment fa el trànsit cap a la seva expressió com a dona i ens explica com ho viu, com ho ha viscut i com la pinya li ha donat força.

  • Quant fa que sou castellera? Què us hi va portar?
  • Sóc castellera des del setembre del 2014. L’onze de setembre vaig anar al Fossar de les Moreres i vaig ajudar al pilar que feia la Jove de Barcelona. El divendres següent ja vaig anar a l’assaig de la Jove, la meva antiga colla. Així va ser com vaig aterrar al món dels castells, tot i que abans ja havia format part de les colles dels Gegants del Poblenou i del Drac del Poblenou, el meu barri. M’agradava molt la cultura popular i vaig acabar fent amistat amb gent de les colles.
  • Ara feu el trànsit. Com esteu?
  • Encara estic en procés. El trànsit dura tant com vulgui cada persona trans. Jo, per exemple, faig tractament hormonal, que dura un temps. A més, sóc en una llista d’espera de FTM reassignació, que es coneix com a vaginoplàstia. Cada persona transsexual decideix fins on vol transitar i quan vol considerar definitiva la seva expressió.
  • Quan vau decidir de fer el pas endavant, com ho vau explicar a la colla?
  • Quan ho vaig explicar, jo ja formava part de la meva colla actual, els Castellers de Barcelona. Primer ho vius amb molta por, perquè no tens clar si serà el teu espai de seguretat o no. Vaig dir-ho primer a la junta, creia que era important. Després la gent de l’equip de canalla van parlar amb la canalla de la colla i els van explicar que hi havia una persona a la colla amb una expressió de gènere que abans era de noi i que ara seria de noia. I va ser tot molt tranquil. M’han ajudat molt a estar més integrada a la colla. Ara sóc una persona molt més oberta i tothom sap on pot ferir-me o no, perquè expresso molt més els meus sentiments que no abans.
  • Com s’ho van prendre? Hi havia gaires prejudicis?
  • N’hi havia algun, sí. Més que prejudicis, la gent té por del que desconeixen. Quan una persona fa un pas que trenca esquemes per a la societat, la gent sovint activa una cuirassa d’autodefensa que els fan tenir por d’allò que no han vist mai.
  • Expliqueu que heu fet el trànsit dins una pinya. La pinya ha ajudat?
  • Sí. Si no tingués la meva pinya, el trànsit no hauria estat tan plàcid com és. La pinya és la segona família. Si les colles de cultura popular ja són com una gran família, en el cas dels castellers és més dur. Nosaltres no ens veiem només el dia de l’actuació, sinó que assagem tres o quatre vegades la setmana, depenent del tram de la temporada. A vegades, els veig més que no pas a la família.
  • I com a dona, us heu sentit integrada amb les altres dones?
  • Sí, és molt fort, però una de les capacitats que té el col·lectiu casteller, sobretot les dones castelleres, és que ens fem molt més costat que en altres col·lectius. Això és perquè pel fet de ser dona en el món casteller has de demostrar certes coses que en unes altres colles de cultura popular no has de demostrar. La sororitat que s’estableix, el bon humor, confidències, suport mutu… són imprescindibles.
  • Segons estudis recents, les dones són el 40% de les colles castelleres però només el 17% tenen una dona com a cap de colla. Què creieu que s’hauria de canviar?*
  • Crec que el problema és que quan una dona assumeix responsabilitats dins les colles castelleres, moltes vegades ha de renunciar a més coses de la vida personal que no un home. Per exemple, quan una parella són pares, normalment veus que el pare continua pujant al tronc o a la pinya i la mare es distancia de les seves funcions anteriors i està més per tasques com les cures o la canalla. Per sort, això va canviant i com més va més implicació hi ha de les dones en les juntes, en les tècniques… Als Castellers de Barcelona hem tingut dues dones com a caps de colla i la presència de les dones en el dia a dia és molt important. Tenim la sort de ser una colla capdavantera en això.
  • El tracte dins la colla és diferent ara? Hi fas les mateixes funcions?
  • Jo ara estic una mica apartada del dia a dia dins la pinya, perquè la meva evolució corporal impedeix que faci segons què feia abans. No tinc tanta força, em fan mal els pits… i ara mateix tota la meva complexió corporal va canviant. De mica en mica m’hi vaig adaptant i, per exemple, ara faig d’escaleta i ajudo la canalla a pujar al castell, feina que és molt divertida. També faig proves de pilars, una experiència que és molt maca.
  • Es diu que la cultura popular és un món molt transversal i obert als canvis. Creieu que ha estat així en el vostre cas?
  • Doncs sí. El moviment és molt obert. La idea és que si vas a fer feina i a passar-t’ho bé no importa ni el color de pell, ni la teva expressió de gènere, ni amb qui te’n vagis al llit… ets una persona més. Que els estereotips es puguin deixar de banda, ajuda molt a ser lliure i fer el trànsit, eliminar el racisme, treballar el feminisme…
  • La gent de la colla ha fet un canvi? Estan més informats ara?
  • No he estat la primera castellera de fer el canvi, però sí que potser he estat la primera de ser visible. De la colla, sí que sóc la primera. El fet de transitar dins la colla ha fet que l’aprenentatge que he tingut aquests anys no l’hagi fet sola. Tot el que vaig coneixent del món LGTBI o del món trans, ho aprenc i ho vaig transmetent a la gent del meu entorn perquè coneguin conceptes nous, maneres de pensar i d’actuar… i això ajuda a veure el meu col·lectiu com qualsevol altre.
  • I ara seria més fàcil que algú altre fes el pas.
  • Que jo faci el meu trànsit públicament ha de servir perquè si algú altre ho ha de fer, no li sigui tan difícil. Obres la ment de la gent.
  • En aquest trànsit, hi trobeu mancances dins la colla o en les entitats que visiteu quan aneu per Catalunya?
  • Vaig començar-me a canviar al vestuari masculí fa molts anys i ara em canvio tranquil·lament al vestuari de les noies. Per què? Perquè sóc una noia més. Però hi ha qüestions, com la dels lavabos binaris (home-dona). El problema no deixa de ser un cartellet en una porta, i la societat heteronormativa i binària l’ha marcat com a estàndard. La meva expressió de gènere, la que he triat, és marcadament femenina. Tu em veus i veus una noia. Potser la meva veu sí que és una mica més greu que l’habitual. El problema és quan una noia que no té faccions de gènere tan marcades com les del meu cas i això causa tensió. Hi ha iniciatives per fer els lavabos unisex, i està bé. Hem de pensar que tots anem al lavabo, i la societat s’hauria de preparar per veure persones no binàries o de gènere fluid, però encara hi ha molt per conèixer i s’ha de treballar.
  • Què hi podem fer?
  • Hi ha desconeixement, i per això hem de tenir la ment oberta. Ho he explicat a molta gent; com vull que em vegis? Com una noia. Com vull que em tractis? Com a una noia. De ben petits ens ensenyen que jugar amb cotxes és de nens i jugar amb nines és de nenes. Els rols aquests que se’ns han marcat, s’han d’anar desmuntant de mica en mica. I que sigui igual jugar amb cotxes o nines.
  • Què recomanaríeu a altres que facin el pas?
  • El fet més important és trobar els teus punts de suport. Dins el teu grup has de trobar persones a qui tinguis confiança. I anar explicant petits detalls: m’agrada vestir d’aquesta manera, m’agrada anar amb les ungles pintades… que són ximpleries però després et poden ajudar a explicar obertament i tranquil·lament el que has d’explicar. I això ajuda moltíssim.
  • És més difícil de fer el trànsit cap a dona?
  • Sí. Jo com a dona trans he perdut els privilegis que tenia com a home hetero. Quan una persona a ulls de la gent és un home cis, heteronormatiu i mascle, té un status quo. Quan ets una dona, per desgràcia, la nostra societat patriarcal ja et situa per sota. I jo he baixat a ser una dona trans, també hetero, però he baixat de categoria. Les dones ens anem apoderant, sí, però encara avui hem de sentir allò de ‘vés-te’n a casa i frega’.
  • Teniu comissió LGTBI a la colla?
  • La colla forma part de la Comissió d’Equitat de la Coordinadora de Colles Castelleres i, com a colla, s’ha cregut que no era necessari tenir-ne una de pròpia. En un principi vaig formar-ne part a títol individual però la idiosincràsia de cada colla és diferent. Els Castellers de Barcelona som una colla que tenim les empremtes feminista i LGTBI ben marcades dins el nostre ADN. No ens cal tenir comissió però sí que treballem per eliminar actituds masclistes i lgtbifòbiques.
  • Com poden treballar les comissions de festa major per fomentar les actituds no sexistes i fer visible el col·lectiu LGTBI?
  • Jo sóc molt partidària dels punts liles a les festes, per desgràcia. Per què? Perquè el dia que siguem lliures serà el dia que no ens faran falta. Tot i que els ideals feministes i LGTBI estan molt interioritzats en la majoria dels joves, desgraciadament també hi ha masclisme i fòbies. Tristament, les festes i les copes de més propicien aquestes actituds. La feina és aconseguir d’eradicar-ho. També hi ha espais de festa no mixtos destinats a dones, persones no binàries, dones i homes trans… i que són espais de confort. També és important que la comunicació sigui no sexista, que es facin servir expressions inclusives i no binàries. En aquest sentit, l’ajuntament va editar un manual molt interessant.
  • I des dels col·lectius de cultura popular, què es pot fer?
  • Doncs es podrien fer unes trobades perquè la gent dels diversos col·lectius LGTBI compartissin experiències. A la majoria de les colles hi ha diverses persones que són del col·lectiu però no són visibles públicament. De fet, no cal ser excessivament visibles, però és important que el col·lectiu s’obri i es vegi com a normal. I si, a més, ho podem aprofitar per fer-nos conèixer entre castellers, diables, geganters, sardanistes… doncs hi tindrem molt de guanyat.

* Dades extretes de l’informe ‘El paper de la dona en les estructures de poder de les colles castelleres’ elaborat l’any 2017 pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) i l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili.