Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Alice Ripoll: “El gran drama i la gran missió de la nostra vida és estar en contacte amb els altres”

dl. 08/07/2024 | 10:00 H

Per Andreu Gomila

Diuen que és la deixebla de la gran Lia Rodrigues, però Alice Ripoll té poc a veure amb la gran dama de la dansa del Brasil. Tot i ser una de les estrelles més grans del país sud-americà, amb presència constant a Europa, no la vam descobrir a Barcelona fins a l'any passat, gràcies a 'Lavagem', una peça deliciosa amb olor de net. Al Grec 2024, Ripoll ens servirà dos espectacles. L'un, més tradicional, anomenat 'Zona Franca'. L'altre, més experimental, titulat 'aCORdo'. La coreògrafa treballa, principalment, amb ballarins procedents de les faveles de Rio de Janeiro. Comencem preguntant-li per una dansa urbana nascuda allà.

Què és el passinho?
És una dansa que va sorgir a les faveles de Rio de Janeiro, un moviment relacionat amb el funk carioca, una música creada aquí. És una dansa urbana que implica un moviment molt ràpid de les cames i mescla elements d'altres danses, com el break, la capoeira, moviments de hip-hop en general, alguns de la samba i altres danses del Brasil. La consideren la primera dansa urbana completament brasilera.

Tens unes línies d'investigació diferents, l'una relacionada amb el passinho i l'altra, més contemporània, oi?
Sí, tinc dues companyies diferents que, ara mateix, inclouen molts ballarins que es barregen. Tenen històries distintes. 'Lavagem', per exemple, ve d'un grup que fa temps que fa dansa contemporània amb mi, la companyia REC, que també és la responsable d''aCORdo'. 'Zona Franca', que és de la companyia Suave, surt d'un altre context: em van convidar a un festival per fer una creació en què jo havia de treballar amb una dansa ballada a la perifèria de Rio de Janeiro per combinar-la amb el meu llenguatge. Vam treballar el passinho.

Quines diferències hi ha entre les dues companyies?
REC és la més antiga. Però la diferència bàsica és que són altres persones i que cadascú ha sorgit en un context determinat. Jo els feia classes i el grup es va transformar en companyia. I així ha passat amb totes dues. REC és més de dansa contemporània, mentre que Suave s'acosta a la dansa urbana.

"Quan vaig començar a investigar sola, la meva dansa ja es basava en el contacte entre les diferents parts del cos, com si el cos establís un diàleg entre les seves parts"

Els dos espectacles que veurem al Grec són molt diferents?
Sí, molt. 'Zona Franca' és un espectacle gran, per fer en un escenari, en un teatre gran. Molta música, molts recursos lumínics, és més tradicional, prové d'una investigació per barrejar el passinho, el ball contemporani i el teatre. I l'espectador se situa més lluny: hi ha quarta paret. 'aCORdo' és una performance per a sales petites amb el públic totalment a dins. No vull revelar gaires coses, però el públic és a dins, amb el propi cos, amb un contingut polític una mica més explícit.

El contacte és molt important en les teves creacions?
Molt. Quan vaig començar a investigar sola, la meva dansa ja es basava en el contacte entre les diferents parts del cos, com si el cos establís un diàleg entre les seves parts. Quan començo a treballar amb altres persones, miro de donar veu al contacte de manera més àmplia. És el gran drama i la gran missió de la nostra vida: estar en contacte amb els altres. Tot neix d'aquí.

I com crees els espectacles?
El contacte ajuda, perquè els ballarins assoleixen un grau més alt d'intimitat. Reconeixen el cos de l'altre, s'hi apropen, saben com és el cos del seu company. El contacte és sempre benvingut a la dansa... He vist treballs meravellosos sense contacte. No és un requisit. Però, molt probablement, els coreògrafs que no treballen el contacte en escena el fan servir en el procés de creació.

També és important el contacte amb el públic?
A 'aCORdo' miro de trencar totalment la quarta paret. Sense llum, sense so. És un treball que es pot presentar a qualsevol lloc. La base és la tensió que s'estableix amb el públic. És un joc de confiança per després explorar formes de contacte, tant físiques com filosòfiques, com aquestes persones estan connectades, com la gent d'origen i procedència diferents es relaciona en la nostra societat.

Què significa per a tu Lia Rodrigues?
El primer que diria és que la Lia va crear el principal festival de dansa del Brasil, a Rio. Va ser el primer lloc on em vaig presentar, fa 25 anys. M'hi vaig presentar dues vegades. Va ser essencial per a mi. Em va obrir portes i em va donar accés a la professionalització... En l'àmbit artístic, he seguit la seva carrera. Som molt diferents. No detecto la seva influència en mi, però tampoc no veig cap influència en mi de cap altre artista. La seva influència passa perquè la Lia va crear una companyia aquí, al Brasil, amb totes les dificultats que això comporta, va obrir les portes internacionals i treballa amb molta seriositat i excel·lència, cosa que també és motiu d'inspiració.

"Vam començar a assajar a la favela perquè no teníem cap altre lloc per fer-ho. No és que busqués això, sinó que es va produir per una mena d'atzar"

Per què vas decidir treballar amb la gent de les faveles?
Vaig començar amb la companyia REC. Primer, feia classes de dansa per a una ONG. Volia coreografiar, ser directora, però era una època en què estava una mica perduda, en què no trobava companys de viatge. Allà, la gent tenia una relació molt estreta, eren molt joves. Eren d'una favela de Rio i van voler continuar amb mi. Vam començar a assajar a la favela perquè no teníem cap altre lloc per fer-ho. No és que busqués això, sinó que es va produir per una mena d'atzar. I va passar que un comissari del festival Panorama ens va col·locar en la programació i tots ens vam sentir grup. Va ser el 2009. I gràcies a aquests fets vam crear la companyia. Després, va néixer Suave. Tampoc no havia de ser una companyia, sinó un projecte de tres mesos i prou. Havíem de presentar-lo en un teatre de Rio de Janeiro. Però va venir gent de fora a qui li va interessar i vam seguir treballant junts.

Quina importància té la mirada europea en la teva feina?
Té molta importància, ja que sense aquesta mirada no hauria pogut continuar treballant. És molt difícil mantenir-se al Brasil, en qualsevol terme: espais i festivals on mostrar la teva feina, els pressupostos de cultura... Aquí treballem sense finançament públic. Se sobreviu amb la venda dels espectacles a Europa.

Quins són els desafiaments d'un artista, al Brasil?
Crec que el principal és bregar amb la manca de polítiques públiques. No hi ha interès privat, només per a la cultura de masses. L'artista menor, que investiga, necessita suport públic. N'hi ha, però molt poc. El Brasil, avui, podria ser el principal pol mundial de dansa. La quantitat d'artistes que veig, que acompanyo és impressionant. I els que deixen de treballar perquè el temps passa i no aconsegueixen estabilitzar-se. M'adono que hi ha molt d'interès en el que fem al Brasil.

Hi ets tu, Lia Rodrigues, Carolina Bianchi, Christiane Jatahy... Viviu l'edat d'or de les arts escèniques brasileres?
N'has dit quatre i el Brasil és un país de dimensions continentals. És tan gran com Europa. Podríem ser molts més, sobretot per la qualitat artística que veig i totes les dificultats que tenim. Falten recursos. És una cosa angoixant.

També hi ha oportunitats...
Sí, és clar. Amb 'Lavagem', per exemple, hem estat al Japó. No m'ho hauria imaginat mai. Per a nosaltres, el Japó és a l'altra banda del món. No es pot arribar més lluny. És l'extrem oposat... Que el que estàs fent sigui escoltat per persones tan distants, que hi troben un sentit, és molt fort.

SEGUEIX LLEGINT: Una introducció a 'Tirant lo Blanc' amb Màrius Serra

Compra d'entrades