Anar al contingut principal
Barcelona cultura

Blog

Jan Lauwers, Jordi Oriol i Ferran Utzet: la “perversió” dels clàssics

dl. 07/06/2021 | 13:45 H

Per Andreu Gomila

Els clàssics teatrals són alguna cosa més que textos canònics que fa dècades o segles (o algun mil·lenni) que es mantenen vigents Són també punts de partida de molt del teatre contemporani que puja als escenaris d'Europa. Al Grec 2021, hi ha tres espectacles que utilitzen obres de gran trajectòria per parlar d'altres coses. Peces que reescrites per referir-se a la violència, al llenguatge o a l'aïllament. És el cas, per exemple, de 'Billy's Violence' de la Needcompany, de 'La mala dicció' de Jordi Oriol i d''Un altre dia diví' de Ferran Utzet.

1. 'Billy's Violence'
La Needcompany de Jan Lauwers mai no s'havia enfrontat al nucli del cànon occidental, William Shakespeare, i ara ho fa estrenant al Grec una peça que recull deu tragèdies en un únic muntatge i amb un sol objectiu: la necessitat, en els temps que corren, de revisar la cultura occidental.
    “Hem convertit totes les obres en un diàleg”, ens explica Lauwers. I afegeix: “Hi ha teatre físic, però l'obra és més psicològica. I les dones en són les protagonistes: Julieta, Cordèlia, Desdèmona... La música ocupa el rol del 'fool', del bufó, tan característic en les obres de Shakespeare. És una peça molt enèrgica, amb un grup de ballarins molt joves en escena. I no, hi ha molta violència”.
    Lauwers deixa clar que ara és el moment de tornar a mirar el passat, amb tots els seus errors, perquè es tracta de revisar, no de cremar llibres. Moviments com el #MeToo o el #BlackLivesMatter, segons ell, expliquen la raó per la qual aborden Shakespeare ara i no fa deu anys. “Hem de defensar l'art de nou. Ara el 80% és política i el 20%, art. Hem de lluitar perquè sigui a l'inrevés”, apunta.
    En els últims anys, a més de Shakespeare, Lauwers ha revisitat Joyce i Monteverdi. La seva última peça pròpia va ser 'All the Good' (2019). Necessitava reflexionar sobre ell i sobre el seu temps i els clàssics “m'ajuden a netejar la ment i reomplir les bateries”. “També és cert que si fas clàssics has de treballar menys, perquè ja tens una partitura. És com si tornessis a ser estudiant”, afegeix.

Invisible Time #1 - Inside Billy's Violence from Needcompany on Vimeo.

2. 'La mala dicció'
Jordi Oriol també ha triat Shakespeare no tan sols per expressar-se, sinó per viure. Fa més d'una dècada que el revisa. Va començar amb 'Hamlet' i 'La caiguda d'Amlet'. Va continuar amb 'La tempesta' i 'L'empestat'. I ara estrena la seva versió de 'Macbeth', 'La mala dicció'. Totes tres dirigides per Xavier Albertí i interpretades i escrites per ell mateix. A la primera, hi havia un actor. A la segona, dos intèrprets. A l'última, tres.
    “En totes hi ha reflexió sobre el llenguatge, sobre què significa Shakespeare per mi: la seva poètica és central, no m'interessa sols el contingut, sinó la forma”, explica Oriol. Si a 'La caiguda d'Amlet' feia un “filtratge” de 'Hamlet' a través d'un sol personatge i a 'L'empestat' es posava en la pell de Caliban, “el que ha après a parlar i a maleir”, a 'La mala dicció' rebateja Macbeth com a Marc, Lady Macbeth com a Beth i deixa un tercer personatge, Seitó, que representa tots els criats i personatges secundaris de la peça original, per reescriure l'obra i fer que els vils nobles escocesos no assassinin persones, sinó paraules.
    A 'La mala dicció', avisa Oriol, hi ha un “joc clownesc”, construït a partir del joc. I les bruixes, amb la seva maledicció, també, seran centrals. “Soc més fidel en l' aspecte temàtic que en les altres obres de la trilogia”, diu l'autor. Tanmateix, més que “versions” de Shakespeare, Oriol parla de “perversions”.

3. 'Un altre dia diví'
Samuel Beckett ha estat la 'víctima' triada per Ferran Utzet per aixecar aquesta instal·lació a partir d''Els dies feliços'. Fa un parell d'anys, el director va muntar un esplèndid 'Esperant Godot' a la Sala Beckett. I no n'ha tingut prou. Després d'un taller a la fàbrica de creació La Escocesa amb un grup heterogeni d'artistes, van anar a parar a l'autor irlandès. “No comencem amb Beckett, sinó que hi vam arribar”, diu.
    La tropa va començar a treballar al taller apocalíptic de Llapispanc, a La Escocesa, on l'artista etiqueta tot el que consumeix. Utzet ho va associar al món de Beckett, a 'Els dies feliços', on Winnie parla i canta tapada fins al coll. D'aquesta peça canònica del segle XX, el director en va extreure les accions i va tancar dos intèrprets en una caseta de 2x2 metres, que reprodueix el taller de Llapispanc, amb vestuari Lluís XIV, per “generar el màxim contrast”. Estèticament, afegeix, la instal·lació està inspirada en 'Les amistats perilloses' de Choderlos de Laclos.
    'Un altre dia diví' s'exhibirà al Museu Picasso i es podrà seguir per Twitch. Dins de la caixa, hi trobarem una càmera, Natàlia Carminati, Llapispanc i Lucía Lerendegui, confinats, talment com Winnie i Willie, en un espai minúscul, “rodejats pels residus que han generat i incapaços de sortir de l'univers decrèpit que ells mateixos han creat”.

SEGUEIX LLEGINT: Tres joves a descobrir: Lalinea, Andrea Bel i Antes Collado

Compra d'entrades