Per Andreu Gomila

El Grec 2023, entre altres coses, s’ha proposat posar el seu granet de sorra en el renaixement del musical en català. D’entrada, coprodueix amb El Terrat ‘RIIIING! Els musicals que truquen a la porta’, una mena de torneig de musicals, que el 10 i 11 de juliol donarà a conèixer la persona guanyadora. I, sobretot, estrenarà dues propostes: d’una banda, ‘Un amor particular’, peça de Jumon Erra (direcció, text i lletres), Daniel Feixas (text i lletres) i Miquel Tejada (música i direcció musical) i, de l’altra, ‘For Evita. Una astracanada musical’, de Jordi Prat i Coll (dramatúrgia i direcció) i Andreu Gallén (direcció musical).

Què us atreu dels musicals?
Jordi Prat i Coll:  M’agradaria respondre aquesta pregunta en passat. A mi els musicals em van entrar primer per les versions cinematogràfiques de pel·lícules com ‘Cantando bajo la lluvia’ o ‘Sonrisas y lágrimas’, però quan de debò em converteixo en fan és en un període molt determinat que seria dels 17 anys als 30, màxim, en què procurava veure-ho tot d’aquí i anar a Londres sempre que podia. Soc de la generació ‘Els miserables’, ‘Miss Saigon’, ‘Martin Guerre’, ‘El fantasma de l’òpera’, ‘Sunset Boulevard’, ‘Passion’..., però també de les revisions d’‘Oliver’, ‘My fair lady’, ‘Guys and dolls’, ‘Crazy for you’, ‘Oklahoma’, ‘A little night music’ i tants i tants d’altres. A mi m’atreien perquè dins d’un musical tot és possible. Baixen helicòpters, vola Mary Poppins, hi ha cent persones ballant claqué... Òbviament, la música, el llibret... i, sobretot, que en un moment dramàtic o còmic es posin a cantar. Això que irrita tanta gent a mi m’atrau. Ja no és una cançó aïllada sinó una cançó amb ús dramàtic, amb sentit vital. Total.
Jumon Erra: La riquesa de sumar música, dansa i text per explicar una història, no les unes com a suport de les altres, sinó aliades íntimament. Les tres arts m’apassionen i totes juntes afegeixen diferents capes que ens arriben, al públic, per diferents vies. I, quan funciona, és una borratxera total que afecta neurones i nervis amagats.

"Tenim un musical del qual estem enamorats (‘Només és viure’), que espera trist que algú el produeixi"

Quina relació hi teniu?
J.P.C.:  Avui dia la relació que hi tinc és molt esporàdica. Escolto CDs de la meva època de fan com a exercici de nostàlgia. Des de musicals ‘petardos’ com ‘Bombay Dreams’, els de les pel·lis Disney (‘The Lion King’, ‘The hunchback of NotreDame’ o ‘Aladdin’), a tot Sondheim, Andrew Lloyd Webber, Kander i Ebb, Cole Porter... L’últim impacte fort que vaig tenir recentment, i ja fa uns anys, amb el món del musical és ‘Hamilton’. Em va passar quelcom similar a quan vaig veure ‘Rent’ per primera vegada. Volia viure dins d’aquell musical tota la vida. Però, francament, ja no hi tinc, de fa anys, aquella dèria; ni molt menys ho vaig a veure tot. Potser és perquè he entès que la vida no és un musical.
J.E.: De jove m’agradaven molt els musicals al cinema. De gran m’hi he retrobat abduït pel Daniel Anglès i l’escola Aules, on faig de docent. Allà vaig tenir un primer contacte amb el gènere, fent una pràctica amb alumnes de darrer curs, i la droga va començar a fer efecte. Més tard vaig coincidir amb en Miquel Tejada com a director musical en un taller i ens vam entendre. D’aquesta entesa tenim un musical del qual estem enamorats (‘Només és viure’), que espera trist que algú el produeixi. En Miquel també va fer tota la composició d’‘El nedador del mar secret’ de La Danesa, i ara estem fent aquest ‘Un amor particular’, on hem fet ‘triella’ amb la Daniela Feixas. Aquesta és la relació fins avui. Curta, però intensa.

En quina tradició us encabiu?
J.P.C.: Honestament, per a mi hi ha un abans i un després del ‘Sweeney Todd’ dirigit per en Mario Gas. Va ser d’aquelles coses que dius: “De gran vull fer això”. Altres referents en aquest camp han sigut Trevor Nunn o Sam Mendes. En qualsevol cas, la meva tradició no és l’anglosaxona només o el tàndem Brecht-Weill, sinó que també he estirat del musical autòcton amb les seves variants: des del mític ‘Memory’, a tots els Dagoll Dagom, ‘El musical més petit’, Reguants, Egos Teatre... I, gràcies a la meva passió per gent com Guillermina Motta o Ovidi Montllor, arribes a un musical de cabaret i, estirant més enrere, arribes al Paral·lel, a la revista i als cuplets. Així que puc dir que bec tant de Sarita Montiel i la Lina Morgan de ‘Dos chicas de revista’ com de Christoph Marthaler o Xavier Albertí i, és clar, Carles Santos. El millor de tots.
J.E.: La tradició en què ens encabim amb en Miquel és l’anglosaxona, una tradició que va de Sondheim a la música pop per explicar històries.

"Per tenir futur cal tenir present. I no oblidar el passat. S’escolta més música que mai; per tant, no veig per què aquesta no es pot escoltar en format de teatre musical"

Té futur el musical en català?
J.P.C.: Per tenir futur cal tenir present. I no oblidar el passat. S’escolta més música que mai; per tant, no veig per què aquesta no es pot escoltar en format de teatre musical. Només cal voluntat, imaginació, no tenir por i ser ambiciosos, honestos. I diners, és clar. El model franquícia no és el nostre i em sembla bé. I sense diners, també fem coses. Bé, cosetes. És el cas dels espectacles que hem fet amb en Jordi Vidal. O el mateix ‘Requiem for Evita’.
J.E.: Jo crec que, de moment, té present: un present divers, un present a batzegades, amb el dubte existencial de si en castellà té més públic o no i amb el fantasma madrileny (i de les franquícies anglosaxones) que distorsiona la imatge de qui som i què hauríem d’estar fent.

Per què hi ha tan poc musical de creació pròpia?
J.P.C.:  Crear un musical-musical de debò vol temps i diners. I, per criteris de producció local, cada cop es disposa de menys temps per a la creació i anem més justos de diners. Això no vol pas dir que no es puguin fer bogeries delirants i rigoroses com ‘Els Jocs Florals de Canprosa’, que connecten amb un públic majoritari. Estic convençut que tot l’equip d’aleshores estaríem frisosos de poder fer-ne una reposició. #quetornicanprosa, ens ajudeu?
J.E.: Per manca de risc de qui té els diners (públics i privats). I en aquest país costa molt que algú pagui pel procés creatiu d’escriptura i composició. Hi ha com un pacte no escrit que, si comences tu el projecte, només ingresses si hi ha taquilla. Només es paguen els encàrrecs. Llavors, com que hem de pagar factures i omplir la nevera, el temps per dedicar a la creació es complica una mica.

SEGUEIX LLEGINT: Sergi Belbel: “Emma Vilarasau no ha escrit cap ratlla de 'Lali Symon', però les ha autoritzat totes”