Barcelona cultura

Blog

Serge Aimé Coulibaly: “No basta dir que vols canviar el món, sinó que has de fer coses per canviar-lo”

dt. 20/07/2021 | 15:00 H

Per Andreu Gomila

Apadrinat, ni més ni menys, que per Alain Platel i Sidi Larbi Cherkaoui, Serge Aimé Coulibaly ha situat Faso Danse Théâtre entre les companyies del moment. S'estrenen a Barcelona amb 'Wakatt', un espectacle creat l'any passat i que ens parla de la por. Coulibaly és un personatge en ell mateix, un gran lluitador per fer visible el talent que hi ha al seu país d'origen, Burkina Faso, i a tot el continent africà. Abans de passar a les preguntes, ens recorda que la seva llengua és el numuka, que compta amb poc més de 100.000 parlants. Prediu que “en 50 anys ja no hi haurà ningú que la parli”.

Què és la por?
És una cosa que es pot posar al cap de la gent per manipular-la amb més facilitat. La por sempre és la por a l'altre, a qui no coneixes. Tenim moltes cabòries relacionades amb aquest altre, però poques vegades tenen a veure amb la realitat. La por també és la violència gratuïta que esclata quan tens molts prejudicis i, simplement, vols sobreviure. És la incomprensió de l'altre.

És un tema difícil per a un coreògraf, a l'hora de portar-ho a escena?
És difícil, sí. Tota la primera part de l'espectacle gira al voltant de l'aïllament. Són personatges que estan sols, que tenen moltes cabòries i actuen amb violència sobre tothom qui se'ls acosta. Aquesta primera part sembla una coreografia que mostra el comportament instintiu més bàsic de la humanitat, abans de partir cap a una autèntica coreografia corporal. Hi ha persones que s'acosten als altres per mirar d'entendre'ls, però no poden, perquè tenen por i no saben què pot passar.

Com es pot veure, a 'Wakatt', la teva experiència a Europa ?
En tots els aspectes. De fet, és el primer espectacle que hem aixecat totalment a Europa. Fins ara, sempre feia una part dels espectacles a l'Àfrica i una altra part a Europa. En aquest cas, però, quan havíem de marxar a l'Àfrica, es va produir el tancament total per culpa del coronavirus. Quan es van tornar a obrir els teatres, vam poder crear l'espectacle. Vam fer-lo entre dos confinaments, el de la primavera i el de la tardor de 2020.

I en l'àmbit més personal?
Brussel·les és casa meva. I visc en un edifici on hi ha un pati envoltat de nou apartaments. Jo soc l'únic negre, l'únic africà, de la comunitat. Quan vaig instal·lar-m'hi sempre em trobava un veí o un altre que venia a queixar-se'm, que em deia això, que em deia allò, que col·locava el cubell de les escombraries davant de la meva porta. Hi havia molts problemes. Fins que vaig decidir enviar un e-mail a tots els veïns per convidar-los a casa meva. Els vaig dir que era coreògraf, que estrenava al Teatre Nacional, a Brussel·les, i que podien venir-me a veure, que els convidava.

"El nostre món d'avui està en transició. No sabem si anem cap a un lloc bo o un de dolent"

Van venir?
Van venir tres dels set que vaig convidar. I els va agradar molt. Més tard, vaig convidar els artistes a casa i també els ho vaig dir als veïns. Allà va passar alguna cosa... Ara, quan veuen que marxo, s'interessen molt per mi, em demanen a on vaig. De cop, tots els problemes van desaparèixer. Perquè em coneixen, simplement. Ja no es fan cabòries. I tot, tot és així... Quan va haver-hi el tancament pel coronavirus, amb tothom tancat a casa seva, ningú no va parlar de la immigració. Va ser un tema que va desaparèixer del tot. Va deixar de ser un problema. Els problemes no són obligatòriament reals. Molts són fabricats. Es vol crear por perquè, aleshores, la gent és manipulable.

Quines imatges fas servir a 'Wakatt'?
A 'Wakatt', hi intervenen dues imatges que són extraeuropees i que em connecten amb els ancestres: una màscara africana, de Burkina Faso, que apareix quan hi ha problemes amb la intenció de reunir els éssers humans amb els esperits; i una deessa, inspirada en una deessa ioruba, que ve quan has de canviar de món... La segona part de l'espectacle és la recerca d'una humanitat nova, com si estiguéssim en transició cap a alguna banda. El nostre món d'avui està en transició. No sabem si anem cap a un lloc bo o un de dolent.

"Els creadors africans som autèntics ciutadans del món, perquè coneixem millor el món que el món ens coneix a nosaltres"

Què creus que han d'aprendre els artistes europeus de la dansa africana?
L'Àfrica té prop de 1.000 milions d'habitants i anar de Burkina Faso a Sud-àfrica és com anar de Barcelona a Nova Delhi. La diferència és la mateixa. L'Àfrica és molt complexa i hi ha de tot. També quan parlem de dansa o de creació contemporània. I ara mateix vivim una època de gran riquesa i creativitat. 'Wakatt' va d'això. Parla de la riquesa. I els creadors africans som autèntics ciutadans del món, perquè coneixem millor el món que el món ens coneix a nosaltres.

Ja no podem parlar de 'dansa africana'?
Realment, la dansa africana no existeix. És una apel·lació comercial, de màrqueting, fins i tot per als africans. A Burkina Faso, hi ha gent que treballa la dansa contemporània, gent centrada en la dansa tradicional. Però, sempre hi ha un però, he de dir que hi ha un llenguatge corporal que és sovint estrany per a un europeu, que no el comprèn. I quan no l'entén, l'europeu l'associa a alguna cosa estrangera o africana. En definitiva, són cossos que han viscut altres històries i es nodreixen d'altres coses. I sí, són cossos negres.

Com treballes entre Europa i l'Àfrica? Et sents un pont entre els dos continents?
Nodreixo els dos continents amb el meu treball, és un vaivé constant. A Burkina he creat una residència artística anomenada Ankata (Som-hi), on faig formació en teatre, dansa i música durant tres anys. Venen africans, però també europeus. També faig un festival de solos panafricà a Bobo Dioulasso, on hi ha Ankata. I després intento ajudar a la promoció de tots aquests joves una mica a tot arreu. Seleccionem el talent i el mostrem a Europa. Voldria nodrir el món amb el talent africà. Quan més n'hi hagi, més normal serà. Si només n'hi ha un o dos, no és normal, sinó excepcional... He pogut crear Ankata amb els drets d'autor dels meus espectacles. He pogut invertir a casa meva, crear-hi esperança, llocs de treball (hi treballen més de 30 persones). Tot això és fruit del meu combat de ciutadà compromès amb el món. No basta dir que vols canviar el món, sinó que has de fer coses per canviar-lo. Per Europa també és una cosa molt interessant: en lloc d'invertir milers de milions d'euros en el Frontex perquè la gent no mori al Mediterrani o per tornar-los a casa seva, es pot contribuir a canviar la vida de la gent sobre el terreny amb projectes que ofereixin esperança.

La teva dansa és la dansa de l'esperança?
La meva dansa és la dansa de l'esperança, de la resistència, d'un altre món possible. No hem d'oblidar que a 'Wakatt' hi ha música. Dansa i música són, per a mi, molt complementàries. La música ens porta a un món increïble i la dansa l'amplifica. De vegades, és a l'inrevés. És com un tango.

SEGUEIX LLEGINT: Creadors indisciplinats: Rodrigo Cuevas, Park Keito, Angélica Liddell, My!Laika i Hotel Europa

Comparteix aquest contingut

Compra d'entrades