La campana és, probablement, l’instrument més estès arreu del món. Totes les cultures han fet servir les campanes per anunciar festes religioses, actes civils, grans esdeveniments o, fins i tot, catàstrofes.

A Catalunya en trobem de lligades a la religió però també a finalitats civils. Hi ha un reguitzell d’esglésies que històricament havien tingut dos campanars, un d’ús civil i un altre d’ús religiós. I, en el cas que n’hi hagi un i prou, sovint té dues zones ben diferenciades. L’església fa servir les campanes per anunciar processons, el començament dels oficis religiosos, la vigília d’una gran diada, les defuncions… Les campanes –segons els usos civils documentats en el curs dels segles– serveixen per a anunciar atacs a la població, focs, catàstrofes o l’entrada d’un rei. Barcelona n’és un bon exemple: la Catedral té un campanar que és propietat de l’església i un altre –el que marca les hores– que és de l’ajuntament.

Al segle XX moltes de les campanes van deixar de sonar de la manera tradicional, perquè les van fixar i van ser ‘condemnades’ a ser picades amb un martell. Aquests darrers anys, han sorgit associacions de campaners que vetllen per aquest patrimoni musical, religiós i popular, que es dediquen a rescatar campanes i tornar-les a fer sonar com era tradicional.

A Barcelona hi ha quasi tants campanars com esglésies, amb peces molt antigues. S’hi destaca el de la basílica de Santa Maria del Pi, amb sis campanes que formen un conjunt excepcional i amb una entitat que el vetlla: l’Associació d’Amics i Amigues del Campanar del Pi, nascuda el 2017.

Fa uns quants anys, la Generalitat de Catalunya declarà els tocs de campanes element festiu patrimonial d’interès nacional i ara, la UNESCO els ha declarat com a Patrimoni de la Humanitat.