A causa d'una incidència tècnica és possible que en alguns serveis es produeixin talls puntuals.

Disculpeu les molèsties que aquesta incidència us pugui ocasionar.

Les Col·leccions Intensives

Les Col·leccions Intensives

  Roger Canals Universitat de Barcelona Do we still need objects?   L’antropologia sempre ha mostrat un interès partiular en els objectes i la cultura material. Tanmateix, en els més de 100 anys d’història de la disciplina la manera d’entendre què és un objecte ha anat variant. Per exemple: prenent com a referència el model arqueològic, l’evolucionisme contemplà l’objecte fabricat pels anomenats “pobles primitius” com el vestigi d’un passat ancestral. Més endavant, el difusionisme havia de donar a l’objecte (i a l’eina en particular) un caràcter projectiu: l’artefacte no només adquiria una dimensió intrumental sinó que servia per a transmetre i difondre una determinada “cultura”. Marcel Mauss mostrà en el seu cèlebre Assaig sobre el do que els objectes posseien una dimensió relacional: donar un objecte implicava donar-se en l’objecte, establint així llaços de solidaritat o de rivalitat social amb altres individus o grups. L’estructuralisme veigué en l’objecte la materialització d’unes estructures elementals i universals del pensament humà. Reprenent el principi maussià sobre el do, Alfred Gell mostraria anys més tard que les objectes tenien una intencionalitat pròpia (una agency) que els permetia actuar com a persones. Evidentment, totes aquestes tendències han tingut repercussió a nivell dels museus etnogràfics, les institucions destinades a mostrar i contextualitzar els objectes focus d’interès per a l’antropologia. A la seva manera, totes aquestes perspectives teòriques (que jo he resumit excessivament aquí) continuen sent font d’inspiració per a pensar l’objecte avui i donar respsta al repte de la seva mostració en el context expositiu.   Això ens porta a la qüestió de la contemporaneitat i ens obliga a fer-nos preguntes com ara: com podem abordar l’estudi i la museificació de l’objecte en l’era del “digiscape” i de la “posthumanitat”? O, dit amb altres paraules, com aquests paradigmes epistemològics, que descriuen transformacions socials empíriques, poden traduir-se en noves estratègies expositives? I finalment, com els processos de museificació poden contribuir a fer-nos a entendre millor la pregunta ontològica sobre què significa “ser objecte” avui?  

Abans d donar resposta a aquestes preguntes és important definir el context en què ens trobem i, més concretament, les categories de “digiscape” i de “posthumanitat”. “Digiscape” és un concepte que fa referència a l’entrada a un nou paradigma en què l’àmbit digital o virtual ja no pot entendre’s com un domini paral·lel o secundari de la realitat, sinó que constitueix un conjunt de dispositius i pràctiques que impregnen tots els àmbits d‘allò real –i molt especialment l'àmbit de la imaginació i de la creació. “Digiscape”, per tant, no només fa referència a la importància incontestable de l’àmbit digital en la realitat (el fet de que les imatges i les tecnologies de la comunicació són com més va més presents en la nostra vida quotidiana) sinó al fet de que la realitat passa a concebre’s a partir del model virtual (pensem el món i ens pensem en termes propis de la cultura digital). Digiscape és per tant una categoria epistemològica. El concepte de posthumanitat, per la seva banda, apunta cap a la idea de que els atributs que, des d’una òptica dualista, eren fins fa poc reservats a allò humà i en marcaven la seva especificitat (el dret, la moralitat, la cultura) són actualment compartits per molts altres tipus d’éssers –des d’animals, fins a paratges geològics, passant per esperits o objectes. La humanitat ja no és només cosa dels humans. És una humanitat desbordada.

  Com pensar doncs l’objecte i la seva museificació en aquest context? Abordaré la resposta a aquesta pregunta a partir de dues idees teòriques principals: la noció “d’intensitat” i la de “multiplicitat”. “Intensitat” és una categoria deleuziana que ha estat represa recentment per diversos autors, entre els quals l’antropòleg brasileny Eduardo Viveiros de Castro. La idea “d’intensitat” té a veure amb la qüestió de la “potencialitat” i del “desig”. Fer una lectura intensiva de la realitat –a diferència d’una lectura extensiva, és a dir, classificatòria i estàtica– suposa analitzar-la en termes de “devenir”, de producció incessant de significats i pràctiques. Concebre el món social en termes intensius implica veure’l com una pulsió constant, com un batec perpetu vers a allò possible, potencial. La intensitat es vincula així amb la virtualitat (i aquí veiem una connexió directe amb la qüestió del Digiscape). I és que virtual no vol pas dir irreal sinó sobretot potencial. Evidentment, aquesta dimensió intensiva d’allò real té un caràcter explícitament relacional: la forma de desenrotllar-se de l’esfera social és a través de la reconfiguració permanent de les relacions socials i de les seves mediacions. La interpretació intensiva de la realitat –i especialment de la cultura material– ens aboca a la qüestió de la “multiplicitat” entesa com la producció de la “diferència”. Multiplicitat implica creativitat, invenció, és a dir, esdevenir. Pensar allò social no suposa un exerci de reducció de la multiplicitat a la identitat, sinó un esforç per a comprendre la lògica de producció de la diferència.   Com podem aplicar tota aquesta bastida conceptual a l’estudi dels objectes en els museus etnogràfics contemporànis? Sembla una evidència que en l’esmentat context ens cal realitzar una aproximació intensiva (i posthumana) de la cultura material. Això vol dir que hem d’entendre l’obejcte no com una entitat acabada i autosuficient, sinó més aviat com una reserva permanent de significats i usos possibles. Sense essències ni telos. Exposar un objecte implica doncs exposar tot allò que l’objecte pot arribar a ser, tots els itineraris socials que pot traçar al llarg de la seva existència, totes les rèpliques, còpies i dobles que ha generat i que pot arribar a generar.   Voldria concloure amb una reflexió sobre la qüestió de les col·leccions. Des d’un paradigma extensiu, col·lecionar (o mostrar una col·leció) implica inventariar un conjunt d’objectes vinculats entre si per una època, autor o cultura, entre d’altres. És evident que els mitjans digitals, amb la seva capacitat infinita d’emmagatzament, poden ajudar-nos a compltar aquesta tasca, ja sigui a nivell de catalogació, ja sigui a nivell d’exposició de l’objecte, posant en pràctica un conjunt d’estratègies de contextualització. Però reitero aquest és encara un punt de vista extensiu. El punt de vista intensiu, encanvi, molt més en acord amb el paradigma del Digiscape, partiria de la base que tot objecte està necessàriament entrellaçat amb una multitud inacabada i inacabable d’altres obejctes –és a dir, amb una serialitat o una col·lecció infinita. Mostrar un objecte comporta així evocar tota aquesta multiplicitat i invitar l’espectador a participar-hi, enviant imatges o mostrant els usos personals dels objectes –és a dir, les seves extensions. I aquí, de nou, els mitjans digitals, i les tecnologies de la comunicació en particluar, hi juguen un paper clau. I és que en l’època del Digiscape l’objecte és indestriable de les seves rèpliques i de les seves imatges, que acaben afectant recursivament la naturalesa mateixa de l’objecte inicialment representat. La majoria d’objectes són objectes d’objectes previs, com la majoria d’imatges són imatges d’imatges anteriors. L’experiència museística no constitueix doncs un esforç per a entendre un significat originari pretesament preestablert en l’objecte, sinó sobretot un exercici de creació de significats nous. La col·leció intensiva ja no és aquella que es recol·lecta sinó aquella que es genera.


Deixa el teu comentari

Per fer un comentari has de registrar-te al Museu Etnològic i de Cultures del Món i haver iniciat la sessió

Inicia la sessióRegistra-t'hi