Paraula de Duch

“Si no es pot expressar en paraules, no existeix” Amb aquesta frase el professor Antoni Bosch-Veciana resumia  ara fa un mes el pensament antropològic de Lluís Duch, teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat, que va morir el novembre de l’any passat. Bosch-Veciana ho va dir tot glossant la figura de Duch amb motiu de l’homenatge que se li va retre a Duch, al Palau de la Generalitat, tot just ara fa un mes. Convé tenir molt present l’antropologia de la vida qüotidiana, la mirada particular d’aquest savi que va saber emparaular el món per fer-lo més entenedor, més intel.ligible. Cal tenir molt a mà el mestratge de Duch en aquests temps de crisi de valors i, per tant, seguint el raonament de Duch, de crisi de paraules. Paraules que fins no fa gaire havien ajudat a construir els fonaments de la societat i ha generar confiança en l’home. Paraules com l’escola, la família, la política, l’església… Paraules que quan perden el seu valor és la societat qui se’n ressent i això comporta que s’instal.li la desconfiança. Les grans crisis de les societats que s’han escrit- amb paraules, per cert- al llarg de la història han sigut crisis de paraules. L’home no funciona quan l’emparaulament no funciona. Quan no es respecta la paraula ni la paraula donada, ni l’escrita. Era Octavio Paz que reconeixia que els homes són les paraules. I és el mateix Duch qui ens recorda que Aristòtil ja distingeix l’home dels altres éssers vivents per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capacitat que té de posar en paraules tot el fet de viure. I viure en la paraula, la construïda, la donada, la dialogada. Viure d’emparaular el món, com Duch ens va ensenyar. I que ens fa entendre allò que recordava Bosch-Veciana que “si no es pot expressar en paraules, no existeix”. I per aquest motiu Duch va ser capaç de bastir amb les seves sàvies paraules un pensament que ens fes entendre el nostre paper en el món. Ell va ser el responsable de raonar i posar en paraules la seva peculiar idea d’antropologia i que sosté que per comprendre Déu primer s’ha d’entendre l’home. L’antropologia per entendre la teologia. Perqué tot forma part del nostre món construït a base de fets i paraules.Si emparaular el món és el que ens fa diferents, no tindria sentit que si donem la nostra paraula no la complim. Fent-ho estem traïnt la nostra essència, els nostres orígens els fonaments que basteixen la nostra condició humana i sobre la qual s’han erigit les societats formades per homes i dones amb voluntat de deixar empremta en aquesta vida que neix de les paraules.I aquest poder de les paraules per infondre vida m’ha fet pensar en El Llibre de la Creació- Sefer Ietsirà- que també va publicar Fragmenta Editorial traduït per Manuel Forcano, l’editorial que ha publicat molts dels títols de Lluís Duch. Amb  El Llibre de la Creació, el judaisme es va dotar d’una nova manera d’explicar la Creació: Déu crea el món, però ara ho fa a través del poder de les paraules i no pas unes qualsevol. El poder de les lletres de l’alefat hebreu. Es presenten les lletres, les paraules, com el fonament de tota la creació si més no de la creació real, la que sorgeix per la dinàmica del verb, de la pronúncia, de la parla.I sinó pateu atenció a aquesta expressió utilitzada en temps reculats per mestres cabalistes i rabins talmudistes: Aberah KeDabar que en hebreu vol dir aniré creant a mesura que parli. L’expressió que ha evolucionat fins a l’ “abracadabra” que pronuncien els mags i  il.lusionistes no és pas cap ximpleria. Es refereix a cert component màgic, el poder que tenen les paraules per determinar l’existència de les coses. Tal com sostenia el savi monjo de Montserrat. Paraula de Duch.   Martí Gironell