Salvats pels llibres

Aquest 11 de novembre es commemora els dos cents anys del naixement de l’escriptor rus Fyodor Dostoievski. Autor de Crim i càstig , El jugador, L’idiota o Els germans Karamàzov per citar algunes de les seves obres. I si avui i aquí invoco el seu esperit, que va venir el món un bon dia de sant Martí del 1821, és perquè al marge de la seva aportació literària, Dostoievski va aconseguir amb les seves obres una altra fita. Un honor del qual altres autors també poden presumir. I és que gràcies a la seva literatura la societat, les diverses comunitats que ens han precedit i les que vindran han viscut i viuen millor. Inisisteixo, no només per la mirada, la reflexió i la manera de veure i entendre la vida que ens ha llegat a través dels seus textos. Sinó perquè mitjançant la seva literatura, la de Dostoievski i d’altres, s’han pogut salvar vides. Literalment.

Malgrat que hi pugui haver certa recança en molts facultatius perquè la literatura tracta amb matèria fictícia i la medicina amb problemes reals és veritat que moltes patologies han sigut descrites en la literatura abans fins i tot de ser estudiades. Aquest és el cas de l’epilèpsia, per exemple. Dostoievsky ja la descriu a L’idiota l’any 1869. És la seva pròpia malaltia, l’epilèpsia, la coneix, la pateix i és a través del personatge central, el príncep Myshkin que la defineix, com mai abans s’havia aconseguit fer. El príncep considera que l’epilèpsia és un do i un mitjà per aconseguir la salvació a través del sofriment. Tot i que la epilèpsia queda relegada a un segon pla en la novel·la, el símptoma premonitori dels grans atacs epilèptics reapareix en un diàleg en què amb fina ironia i sentit de l’humor, Dostoievski descriu uns estats d'èxtasi característics de qui pateix un atac epilèptic. Llegiu: «--Hi ha segons, només cinc o sis, durant els quals, de sobte, sento la presència de l'harmonia eterna plenament aconseguida. No és res d'aquest món. És una sensació clara i inequívoca. Com si de cop, pogués abraçar la naturalesa sencera i digués: Sí, això és veritat! / - I li passa sovint, això? / --Una vegada cada tres dies o un cop per setmana. / -Li donen atacs? / --No. / --Doncs li’n donaran. Aneu amb compte. He sentit a dir que els atacs comencen així. Un epilèptic em va descriure detalladament la sensació que precedeix a l'atac i ho va fer tal com ho ha dit vostè”.

El que dèiem la fina ironia de Dostoievski a l’abordar la seva pròpia malaltia que apareixeria en d’altres obres seves o en les de diversos autors, com Txèkhov o Moliére, per exemple. Escriptors que van fer una valuosa aportació a la comunitat perquè els seus textos van servir per fer-nos més forts davant de les malalties, tan les físiques com les mentals, i així avançar com a espècie. És a dir, podem convenir que no exageren quan es proclama que, en gran mesura, si encara som vius és gràcies, és perquè ens han salvat els llibres.