«El foc embriaga, és molt excitant per la pólvora i els ritmes de la percussió», explica Víctor Blanes. Durant catorze anys, del 1986 al 1998, va ser el responsable de les festes de la Mercè. «Vaig heretar un correfoc molt jove però tremendament popular de les mans dels seus creadors: Marta Tatjer, Bienve Moya i Xavier Jansana, entre altres. I la tasca que em va tocar fer va ser fer-lo créixer i alhora fer-lo més segur», recorda. Això vol dir canviar-ne el recorregut per evitar aglomeracions i fer tot el possible per reduir el nombre d’accidents relacionats amb la pirotècnia.

«Inicialment el correfoc feia un recorregut pel barri Gòtic —el carrer del Bisbe, la baixada de Santa Eulàlia, el carrer de Ferran— que era màgic, però també molt perillós», explica. En aquells anys el correfoc es va posar de moda i congregava multituds en carrers molt estrets. «També s’hi va afegir el costum dels veïns de llançar aigua i una diablessa va tenir un accident a causa d’això que em va colpir molt», diu. El 1988 es va canviar definitivament el recorregut del correfoc. Més tard es va haver de fer més pedagogia de la seguretat i van aparèixer les primeres normes.

També recorda que en aquells anys es feia una tria de les millors colles de Catalunya i hom les convidava a participar en el Correfoc de la Mercè: «Es feia una selecció acurada del nivell de les colles i de la representativitat de les tradicions de cada zona.» Perquè, a parer seu, «el correfoc va néixer més per les colles de fora que per les d’aquí i sense la presència d’aquestes, la cosa no hauria tirat endavant».

Entrevista realitzada per Ester Estela dins del capítol ‘Testimonis’ del llibre ‘Foc, foc, Correfoc. Història dels grups de foc de Barcelona’