Provinent del món geganter i de les festes del barri de la Catedral des de la infància, Xavier Cordomí no coneixia el món del foc: «Sabia que a Barcelona hi havia colles incipients però ho veia com una cosa molt aliena a mi», explica. Però l’any 1981 va assistir a la cloenda del I Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, on ja van intervenir els Diables del Clot, la primera colla de diables de Barcelona. L’any següent va ser al Correfoc de la Mercè com a públic i ja va veure que es gestava una cosa molt gran. A aquesta intuïció, cal afegir-hi la col·laboració que va fer amb Comediants en el Ball de Gegants de les festes de la Mercè de 1983. A partir d’aquest moment la intuïció va passar a ser una certesa: el món del foc tenia molt potencial.

De fet l’any 1983 és clau en la seva trajectòria en el món del foc: «En aquesta època naixien moltes colles a la ciutat i jo treballava per reforçar la colla gegantera i l’Associació de Festes de la Plaça Nova. Un dels ganxos per a animar la gent va ser crear una colla de diables, sobretot pensant en els joves.» D’aquesta manera l’any 1984 van néixer els Diables de Sant Roc, que posteriorment es van passar a anomenar Diables del Barri Gòtic. «La idea original era de fer cercaviles de foc i ball de diables de caràcter més tradicional, però la bogeria del correfoc ens va acabar arrossegant», recorda. I el 1985, només un any després de la fundació, la colla va participar per primera vegada en el Correfoc de la Mercè.

En aquells anys, malgrat el boom de les colles barcelonines, participar en el Correfoc de la Mercè no era gens fàcil. Recorda que, quan va començar a col·laborar amb l’ajuntament en l’organització dels actes tradicionals de la Mercè, les colles reivindicaven el seu espai enmig dels grups de foc vinguts de tot Catalunya. «Es partia de la inexperiència, d’un projecte que era molt nou i que va créixer molt de pressa i des de l’equip que hi havia a l’ajuntament es veia amb desconfiança i un cert desconeixement les colles de Barcelona. Encara hi havia una mica la vella idea de la Mercè com una festa major model de Catalunya que convida a tot de mostres de comarques a exhibir-se a la gran capital», rememora.

Per això hi havia un sistema de quotes que amb els anys es va anar suavitzant. Però, una vegada superat això, el Correfoc de la Mercè es va proposar de guanyar seguretat amb diversos canvis de recorregut, eliminant el mal costum de llançar aigua al pas dels diables i creant unes normes bàsiques. Recorda que el correfoc estava «descontrolat» i va començar una època de molts accidents, entre allaus humanes que trencaven aparadors, cremades, dracs encesos amb el seu portador a dins, gent que bevia molt…

«I ara tenim un altre envit, que és el turisme: ve gent sense cap mena de cultura del foc i a vegades amb molt mala actitud. Les colles pensen que si han de fer un correfoc només per turistes desfermats, plegaran», explica. Tanmateix, optimista com és, diu: «Més que per fer-lo lluït o espectacular, el Correfoc de Barcelona sobretot ha anat evolucionant per solucionar problemes.»

Entrevista realitzada per Ester Estela dins del capítol ‘Testimonis’ del llibre ‘Foc, foc, Correfoc. Història dels grups de foc de Barcelona’