Khamsa, 5 joves de la riba sud

21 juliol 2016

Publicat a: Actualitat

Etiquetes: , , , ,

L’Ayoub viu a Casablanca i és actor, però cada dia ha de fer feines diferents per dur diners a casa. La Nina viu a Timezrit, a la Cabília algerina, i és la primera dona de la seva família que ha pogut accedir a la universitat. El Seif viu a l’illa tunisenca de Djerba, i intenta viure de la fotografia perquè considera que migrar no és un futur desitjable. El Hakeem, d’Alexandria, ha decidit passar a un segon pla en l’activisme polític, però segueix pensant en com dinamitzar la cultura a la seva ciutat. La Hiba viu al barri xii de Beirut, lluita contra el sectarisme religiós i demostra que una jove musulmana amb vel pot parlar de masturbació femenina.

Aquests són els cinc protagonistes del documental Khamsa, dirigit pel periodista Marc Almodóvar. Però la particularitat de la pel·lícula consisteix en que són els cinc joves qui han decidit què volen explicar, qui han filmat les escenes i qui n’ha fet l’edició.

SAHWA-Documentary-is-available-online

Resulta inevitable pensar en l’entrada de fa dues setmanes en aquest blog, on parlàvem de Nanook of the North, el que es considera el primer documental etnogràfic de la història, i en el qual els inuit que el protagonitzen eren els encarregats de muntar, desmuntar i netejar les càmeres i a més van proposar les escenes més espectaculars de la pel·lícula. Aquesta participació dels observats, que és fortament criticada en Nanook, en un film actual esdevé una virtut. Per què?

És cert que Flaherty, director de Nanook, va recórrer a l’ajuda tècnica dels inuit per pura necessitat, però també ho és que tots compartien un interès comú per mostrar la seva forma de vida tradicional, amenaçada de desaparèixer. La diferència rau, possiblement, en que al resultat final, la pel·lícula, no s’explicita quin paper van tenir-hi els inuit, i la càmera, i l’home blanc que hi ha darrera, són invisibles per a l’espectador, simulant una objectivitat que només és formal, creant la il·lusió que els plans es limiten a mostrar la realitat que passa davant seu.

A Khamsa, tot això és ben diferent. El paper del director i el coordinador ha consistit en escollir els cinc joves, i que representessin diferents perfils de gènere, classe i estils de vida, ensenyar-los algunes idees bàsiques de guió, filmació i edició, assessorar-los en tot el procés i finalment cosir les cinc històries amb uns gràfics i una música que els donés continuïtat. Veient el resultat final, s’evidencia que l’objectiu no és mostrar asèpticament com són aquests joves, sinó que ells estan mostrant com viuen alguns aspectes de la seva vida, des de la seva subjectivitat.

8. Khamsa_Hiba_Photo-1

També a cadascun d’ells se’ls hi va suggerir una temàtica diferent, junt amb la instrucció genèrica de presentar-se a sí mateixos. Tot i així, cada protagonista ha plantejat un enfocament personal sobre el tema, evidenciant que els diferents aspectes en que podem classificar la realitat social es barregen en la vida quotidiana. Així ho explicava José Sánchez, coordinador del projecte, qui, junt amb el director, van presentar la pel·lícula en un cinefòrum organitzat pel grup CIUTADANIES de l’Institut Català d’Antropologia. En aquesta trobada també van explicar-nos com va sorgir la idea del documental i el perquè del format escollit.

Khamsa forma part d’un projecte d’investigació més ampli, anomenat SAHWA, finançat per la Unió Europea, coordinat pel CIDOB i amb la participació de 8 universitats i instituts de recerca europeus més 6 de la riba sud del Mediterrani.

És important centrar-se en com anomenem aquests darrers països que acabem de definir amb un dels millors eufemismes que hem trobat per ser breus i concisos. Tenint en compte que una de les universitats és la Middle East Technical University d’Ankara, que es troba a la mateixa latitud que Castelló de la Plana, és evident que la denominació sud respon més a termes culturals, econòmics i polítics que no pas geogràfics. La presència turca –que no es troba entre els països on s’ha investigat– també desaconsella l’ús de l’expressió països àrabs, però encara que només tinguéssim en compte Marroc, Algèria, Tunis, Egipte i Líban, l’adjectiu àrab seria profundament arbitrari, per la gran diversitat –també lingüística– que presenten, i també perquè amagaria la presència de la llengua i la cultura amazic al Magrib, que podem sentir en el documental, on també es representa el seu alfabet. Per evitar aquesta polèmica, sovint s’utilitza un acrònim que és purament geogràfic i no té cap altre connotació: MENAOrient Mitjà i Nord d’Àfrica, en anglès.

El projecte SAHWA es composa de diferents elements, com estudis i enquestes, centrats en la joventut d’aquests cinc països del MENA, i vol trencar amb la perspectiva colonialista, en la qual són els europeus qui descriuen la realitat dels seus veïns, i també amb una altra forma de subalternitat com és que els adults parlin sobre els joves. Cercant aquesta participació existeix una iniciativa anomenada Shababpediashabab vol dir jove en àrab– una wiki col·laborativa on diferents joves expliquen les societats on viuen. El documental Khamsa també vol donar la veu a aquest sector de la societat, però al mateix temps vol ser una eina per projectar SAHWA més enllà de l’àmbit acadèmic.

Una altra peça del projecte són una sèrie de vídeos on 8 joves expliquen la seva vida i les opinions sobre diferents aspectes de les seves realitats socials. Aquestes Life Stories van ser presentades durant la setmana de l’antropologia organitzada per l’ICA, estan disponibles online i són un complement magnífic al visionat de Khamsa.

SAHWA-Life-Stories-Deliverable-D4.2

Consultant els diferents materials disponibles, i amb els comentaris que fan els mateixos responsables, així com les aportacions dels antropòlegs Josep Lluís Mateo i Alberto López durant la setmana de l’antropologia, podem tenir la certesa que ens trobem davant d’un projecte que ofereix una perspectiva fresca i actual d’aquests països, que defuig dels tòpics orientalitzants i mostra una joventut que comparteix referents globals tot i les problemàtiques que els diferencien dels països més desenvolupats, com la presència constant de la possibilitat de migrar a Europa o la valoració negativa que es té de la pròpia joventut, tan exalçada a occident. Com dèiem anteriorment, també desmenteix cap tipus d’homogeneïtzació de tots aquests països, entre ells o internament, i relativitza el tòpic tan estés pels mitjans de la omnipresència de la religió.

Des d’aquesta mateix setmana, Khamsa es pot veure a través d’internet, i ens permet conèixer les històries d’uns veïns gens llunyans que gairebé sempre percebem com l’altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *