Llegir la Història

9 abril 2019

Publicat a: General

Aprenem la història a l’escola i després ens oblidem d’ensenyar a llegir-la. Ho diu l’escriptor àrab, Tahar Ben Jelloun. És ben veritat i més veient que la història es repeteix.

Quan fem novel.la històrica sovint tenim molt clar que no es pot mirar el passat amb els ulls del present. Projectar una mirada moderna o tenyida amb conceptes contemporanis cap al passat és un error que sovint es comet en política. Està bé mirar el passat des del present amb voluntat de corregir i reinterpretar certs episodis. Ara, mirar el passat des del present per justificar certs comportaments, polítiques o decisions en funció d’una determinada ideologia, no ho entenc. Al passat l’has de mirar, llegir i interpretar des del passat només així pot ser crític. Fer-ho amb nocions antropològiques, ens hi pot ajudar. I a partir d’aquí, avançar cap a un futur amb certes garanties de no cometre, precisament, les mateixes errades.

Hi ha una estranya fascinació per l’antiguitat com a període perqué  encara hi ha espai per a l’individu, el misteri, l’aventura, els valors i, sobretot, espai per expandir la teva personalitat. L’antiguitat com a antídot per a l’actualitat on la societat ha arraconat l’individu, on no hi ha creences ni ideologies, on tot és globalitzat, perqué ens trobem que hi ha el mateix arreu i s’ha perdut l’autenticitat. Sovint l’antropologia ens ajuda a tornar a connectar amb l’individu que vam ser. Posant-nos un mirall davant d’èpoques i comportaments, individuals i col.lectius, per entendre la Història. Però entendre-la a partir d’aquells que la van patir, no només des de la perspectiva dels que la van fer o la van voler dissenyar. Si hi apliquem aquesta mirada és més fàcil que convinguem a definir la Història com l’intent col.lectiu de la humanitat de construir una memòria comuna. Una memòria que després es transforma en identitat, un tret sense el qual ningú pot viure. Ningú pot viure sense memòria ni sense identitat. Hi ha dues dimensions: la cronològica -va passar primer això i després allò-. I la política- això va passar per aquests motius i va tenir aquestes conseqüències-. I després hi ha l’antropològica que aporta una tercera dimensió que és l’emocional, la de la vida, la viscuda, la dels sentiments i la de les emocions, la que et fa vibrar al costat d’aquells individus que veus que, antigament, abans que hi fóssim nosaltres, també els sacsejava el mateix que a tu.

Per això cal memòria, identitat i emocions perquè una vida que no es viu amb intensitat deixant-se portar per les emocions de vegades assistida per la raó és una vida buida, aquí i en l’Antiguitat. Només així amb aquesta perspectiva antropològica des del passat aprendrem a llegir la Història.

Martí Gironell i Gamero

Les arts i la divulgació d’un pensament alternatiu

5 abril 2019

Publicat a: General

L’antropologia i l’etnologia, igual que la física quàntica, són ciències que actualment estan despertant l’interès dels cercles socials fins ara menys interessats en elles. Les raons estan a moltes taules de discussió, ara bé, el canvi de paradigma que suposa la proposta de coneixement d’aquestes disciplines és un dels motius que més s’acosta la realitat.

Per què tot i la distància moltes societats actuen de manera molt similar? O a la inversa, per què en un mateix entorn social s’actua davant d’una mateixa situació de forma tan diferent? Què ens cal observar amb certa flexibilitat i com hem de fer-ho per tenir el coneixement que ens ajuda a comprendre i analitzar actituds i comportaments? Realment allò que no es veu no existeix? Un seguit de preguntes sense resposta evident es formulen al voltant de la vida en general i sovint les respostes es troben en el pensament alternatiu, en aquella manera d’abordar les qüestions de forma poc habitual i poc corrent. Antropologia, etnologia, física quàntica, tres exemples de com fer palès nous models cada cop més acceptats i interioritzats per donar respostes.

Per acostar aquest pensament nou i experimental al gran públic, una de les opcions és recórrer a les arts.

Literatura, cinema, pintura, música, qualsevol manifestació artística obre un món de possibilitats per expressar el pensament alternatiu, contribuint a la seva acceptació i intel·lecció.

Però això no és nou. Des de temps remots els nostres ancestres manifesten els seus dubtes existencials, o estableixen criteris universals a través de l’art. Edvard Munch, per exemple, en la seva obra cabdal “El crit”, considerat un dels quadres més importants de la història de l’art, descriu la seva necessitat d’expressar un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. És un missatge universal, que transcendeix de sexes, races i nacionalitats. En les seves pròpies paraules explica:

“Passejava per una sendera amb dos amics – el sol es va posar – de sobte el cel es va tenyir de vermell sang, em vaig detenir i em vaig recolzar en una tanca mort de cansament – sang i llengües de foc aguaitaven sobre el blau fosc del fiord i de la ciutat – els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d’ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la naturalesa”.

Però evidentment, Munch no va ser l’únic, ni de bon tros. La història de les arts plàstiques té un llarg recorregut amb artistes reconeguts que han triat la seva passió per transmetre qüestions existencials i explicar a tothom les seves inquietuds i dubtes.

En el camp de la música, també són molts els artistes que han entonat cançons amb aquest mateix propòsit. La composició musical dramàtica de Wagner, o la corrent existencialista que va travessar Europa al SXIX inspirant no únicament el panorama musical, sinó diverses disciplines com la literatura. Dins d’aquesta tendència literària van plasmar de manera magistral grans qüestions universals escriptors com Kant, Unamuno, Larra o Sartre, per citar-ne alguns de diferents països.

Així doncs, al llarg dels segles la literatura igual que la música, la pintura, l’escultura, etcètera, han estat eines aliades per explicar conceptes, estats d’ànim, dubtes universals, fins i tot la quotidianitat, de forma i manera que la seva comprensió sigui més pròxima a les persones i que la seva divulgació sigui més senzilla.

Dins d’aquest marc de disciplines artístiques, no hem d’oblidar el cinema.

El cinema és una eina massiva de difusió el qual ha generat infinitat de títols que han acostat als seus entusiastes temàtiques diverses. Entre aquestes produccions, trobem grans obres mestres que enfamiliaritzen amb aquestes ciències tan diferents i motivadores d’una manera molt gràfica que les fa més intel·ligibles.

Aquí teniu un recull d’articles que ens expliquen algunes de les produccions cinematogràfiques que posen en relleu com treballa i com manifesta el coneixement de la vida i l’entorn a través del cinema l’antropologia i l’etnologia.

https://continguts-www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/blog/?s=Cinema