El Gran Germà no es jubila

27 maig 2019

Publicat a: Actualitat

En l’article anterior feia referència a John Stuart Mill. I curiosament el pare de l’utilitarisme és també  l’autor del terme distopia. Segons l’Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per  Stuart Mill i vol ser l’antònim d’utopia i fa referència a una societat fictícia, sovint emplaçada en el futur, on les tendències socials es porten fins a extrems apocalíptics. Faig aquesta acotació històrica perqué aquest 8 de juny fa setanta anys que es va publicar 1984, l’argument de la distopia de George Orwell, set dècades després és ben vigent. I encara més si se’n fa una lectura antropològica. Aquella novel.la de política ficció escrita el 1948 per un Orwell crític amb el paper dels estats totalitaris per influir en una societat que volia sotmesa i manipulada, ja vaticinava el que anys després seria el nostre pa de cada dia. Societats vigilades, manipulades, enganyades, pretesament lliures…els sona tot això?

La frase que sovint recordo d’Umberto Eco que definia la ficció com la millor eina per entendre la realitat, tan la passada com en aquest cas, la futura, es pot tornar a aplicar a la novel.la d’Orwell. És més, que l’autor decidís ubicar l’acció a Londres no és casual. Perquè Orwell volia advertir que el totalitarisme, l’amenaça a la llibertat i a la democràcia es podia donar a qualsevol indret on es combinessin uns determinats ingredients que afavorissin la conculcació dels drets bàsics dels individus. Un gèrmen que pot i podia arribar, fins i tot, a un dels centres de la democràcia com era -i és- la Gran Bretanya. Un altre dels paral.lelismes és el paper de la tecnologia i de la col.lectivitat per frenar les individualitats. La tecnologia es converteix en una aliada del poder. L’intent del govern – i de grans corporacions que pretenen controlar governs- de penetrar en totes les esferes de la vida qüotidiana fa que la privacitat sigui impossible pel control constant de micròfons i pantalles. Tothom està més controlat malgrat ens creiem més lliures. I tothom acaba controlant  tothom. Les pantalles ajuden a controlar els ciutadans i a emetre constantment els missatges amb els quals es pretén uniformitzar la societat. I acabes tenint la sensació, com ja ens passa ara, que la tecnologia no millora la vida de les persones- tot i que ens ho arribem a creure- sinó que serveix per deshumanitzar-la. Els règims totalitaris no accepten la individualitat. Defensen la col.lectivitat, la massa manipulable i mal·leable, davant de l’individu amb idees pròpies. Tothom ha de fer el mateix i complir amb la funció que li és atorgada per aquesta societat/sistema. I així es produeix una deshumanització, ja que les persones ens convertim merament en peces d’un tauler i tota la nostra vida està regulada, pautada, contolada. La uniformització dels costums- tothom fa, diu, pensa, consumeix si fa no fa el mateix- no implica l’equiparació en els recursos. El món distòpic de 1984 inclou una altíssima desigualtat social. Els paral.lelismes, doncs, amb les situacions actuals estan servides. No cal llegir entre línies. Sobretot però, la influència de la premsa i els mitjans de comunicació sobre la societat i la creixent importància de la informació ó desinformació per al funcionament de la nació-estat són elements, per desgràcia i malgrat el pas dels anys- extrapolables als nostres dies. Els mitjans de comunicació electrònics o digitals són – i  eren en la novel.la d’Orwell – una eina providencial per manipular, oferir propaganda, mantenir una vigilància constant i exhaustiva de la vida dels ciutadans. En els últims anys han proliferat i de moltes capçaleres, no en sabem ni l’origen ni els interessos. Amb els anys, el concepte que Orwell ens va regalar arran d’aquesta novel.la, el del Gran Germà, ja s’ha vist que ha quedat lluny d’haver perdut presència, influència i vigorositat,ans tot al contrari. Té tota la vigència i la força renovades per fer-nos creure que no es jubilarà mai perqué sempre tindrà persones, institucions, corporacions interessades a succeir-lo.

Martí Gironell

BCN RUTES!: una proposta al voltant de l’exposició Les Cares de Barcelona

15 maig 2019

Publicat a: General

Quan anem d’un lloc a un altre no necessàriament estem perdent el temps en una activitat anodina, insubstancial, que hem de fer perquè no tenim més remei. Sovint sense un objectiu explícit, com aquell que no vol, el desplaçament esdevé una descoberta i, per tant, una font espontània de coneixement.

Les BCN Rutes! que ha dissenyat el Museu Etnològic i de Cultures del Món parteixen d’aquest fet, convidant a explorar la ciutat des d’una perspectiva antropològica a partir de quatre itineraris:

1.      Llocs per commemorar.

Una ruta pel barri gòtic que recorre aquells espais de commemoració, habitualment erigits pel poder, però també per grups i entitats ciutadanes, amb un missatge explícit que ens interpel·la per a que homenegen un personatge o fem memòria d’un fet polític, social, cultural o religiós.

2.      Llocs entre l’estigma, l’exotisme i la rebel·lia.

Una ruta pel barri del raval que mostra la cara , convulsa i polèmica, de la Barcelona estigmatitzada. L’itinerari transcorre per indrets que han contribuït a elaborar la seva imatge d’espai “marginal”, i alhora “exòtic”, contrapunt de la Barcelona ordenada  benestant, esdevenint imprescindible per l’equilibri social.

3.      Llocs entre el record i l’oblit.

Una ruta pel barri perdut, es a dir, pels indrets desapareguts de ciutat vella que farem reviure a partir dels vestigis que resten a l’espai públic. El recorregut és una reflexió al voltant de la particular relació entre el record i l’oblit, la remembrança i la nostàlgia.

4.      Llocs com a paisatge urbà.

Una ruta pel poble sec a la recerca dels elements que configuren el paisatge singular i original de l’espai públic barceloní. Les botigues, veritables fars en l’horitzó visual urbà, han contribuït en gran mesura a la imatge peculiar que tenim de la ciutat. En aquest sentit desvetllarem l’aportació de les bacallaneries, dels establiments de llegums cuits o dels bars on prendre vermut a la construcció del landscape de Barcelona.

Es presenten en forma de booklet, adquirible a la botiga del museu.

 

PLACA SINDICAT DE BANQUERS

Ø  Inclosa a la Ruta 1: Llocs per commemorar.

[…] Un altre vessant de la transcendència dels llocs commemoratius en la representació de la ciutat és la seva funció de fer-nos recordar. Això queda palès en la placa de marbre de l’antic sindicat de banquers, lligada amb brides als barrots de la seva façana, en el número 34 del carrer de Ferran. Davant d’aquest edifici va ser abatut pels trets de la policia en Gustavo Adolfo Muñoz i Bustillo, conegut com a Gustau Muñoz, militant de les joventuts del Partit Comunista d’Espanya (internacional), durant la Diada Nacional de Catalunya del 1978. Aquest fet luctuós que encara resta impune —la justícia mai no va determinar un culpable ni va imposar cap càstig— ha esdevingut el motiu que l’esquerra independentista es concentri en aquest lloc, des de fa més de 40 anys, per homenatjar la víctima.

L’esdeveniment fa pensar en la confusió habitual que hi ha entre homenatjar i celebrar. Ambdós termes s’utilitzen d’una manera inapropiada i sovint es confonen entre si quan, en realitat, expressen coses diferents. No és el mateix celebrar, que implica fer una festa, que homenatjar o ‘fer memòria’ per reivindicar. L’aniversari del naixement d’una persona que va ser artista, intel·lectual o científica se celebra, igual que se celebra una data històrica o una diada assenyalada. Homenatjar, en canvi, fa referència a recordar una persona o fet que transcendeix al present perquè la seva influència continua malgrat la pèrdua o l’absència.

Per això, els grups radicals que van penjar la placa i que cada any la guarneixen amb rams de flors no pretenen celebrar, sinó homenatjar la mort de Gustau Muñoz. Cal tenir present aquesta distinció semàntica, ja que el que es vol és mostrar respecte, admiració o estima vers una persona, símbol o fet històric que es considera part d’una acció que no ha finit. En aquest sentit, l’homenatge, a diferència d’altres modalitats de celebració pública, és el reconeixement de Gustau Muñoz com a part substancial d’una causa o de l’interès d’un col·lectiu. I, a diferència de la festa, que remet a una activitat espontània de persones o grups en un estadi d’institucionalització incipient, l’homenatge és propi d’organitzacions més o menys complexes, més o menys oficials, que estableixen un cerimonial amb els seus rituals corresponents.

Per això, cada 11 de setembre diverses organitzacions “rememoren” els fets que hi van tenir lloc el 1978, quan una formació extraparlamentària, com era el PCE(i), va cridar a la mobilització enmig de l’ambient convuls i enrarit de la transició política. Aquell dia, la manifestació convocada a la plaça de Sant  Jaume, amb el lema “Fora les forces d’ocupació”, havia estat il·legalitzada per les autoritats competents, però va tirar endavant amb la participació d’en Gustau, militant de la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes (UJML), enquadrat en un dels piquets d’autodefensa. A l’altura del carrer Avinyó, la policia va començar a disparar pilotes de goma i pots de fum per tal de dispersar els manifestants. Davant la càrrega policial, el piquet d’autodefensa on era Gustau va respondre amb llançaments d’ampolles incendiàries des de la plaça de Sant Miquel. De sobte, van aparèixer uns policies de paisà pistola en mà amb l’objectiu de detenir-los; els membres del piquet es van resistir i van fugir pel pas de l’Ensenyança. Va ser aleshores quan van abatre en Gustau en aquest punt, per un tret engegat des de la vorera del davant. Després de la mort de Gustau Muñoz el PCE(i) va ser desarticulat i, com a conseqüència de la política repressiva del Ministeri de Governació, dirigit per Martín Villa, la majoria dels seus militants van ser detinguts i condemnats a llargues penes de presó sense un motiu concret.

FARMÀCIA DEL DR. ROIG

Ø  Inclosa a la Ruta 2: Llocs entre l’estigma, l’exotisme i la rebel·lia.

[…] Tornant a la condició del Raval com a refugi de la marginalitat, per uns considerat “exòtic” i per altres “rebel”, cal tenir en compte el paper que hi van exercir les farmàcies a l’hora d’estigmatitzar-lo com a lloc on adquirir i consumir droga. En el primer terç del segle XX, aquest tipus d’establiments van proliferar en el carrer de Sant Pau degut a la inexistència de normatives que en regulessin la ubicació i afavorides per un nou concepte del lleure que desbordava l’avinguda del Paral·lel i s’escampava per tot el barri Xino. De les farmàcies supervivents d’aquella època, en destaca la que el 1921 va fundar en el número 33 el doctor Roig. Aquest establiment (anteriorment havia estat la seu dels Cors de Clavé) il·lustra la relació de les farmàcies del carrer de Sant Pau amb la via bohèmia i la cocaïna, tot i que no va estar mai relacionada amb cap afer delictiu. Si bé és cert que els problemes amb les drogues venien de molt abans —els alemanys havien inventat la morfina i els francesos la xeringa al voltant del 1870 i d’aquestes innovacions n’havien estat addictes personatges coneguts, com Santiago Rusiñol—, el salt que va fer el consum dels reduïts cenacles artístics als ambients noctàmbuls de Barcelona no s’entén sense la irrupció de noves substàncies estupefaents com la cocaïna.

Aquest narcòtic hi va arribar un altre cop d’Alemanya, camuflat com a anestèsic per a les extraccions dentals o en forma de pastilla barrejada amb mentol per combatre les irritacions de coll, i és aleshores que, associada als estils de lleure i als nous formats d’espectacles sorgits desprès de la Primera Guerra Mundial, esdevé un veritable problema de salut pública. Al principi, la cocaïna es podia comprar a les farmàcies, tot i que s’adquiria fàcilment a carrer i es consumia clandestinament en clubs com els que hi havia al carrer d’en Robador, de Sant Rafael o de l’Est. El periodista Francesc Madrid en deixa testimoni en el recull d’articles publicat el 1926 amb el títol “Sang a les drassanes”. D’aquella crònica de la Barcelona marginal, que mai no dorm, ens podem fer una idea de la irritació que van causar en les autoritats i els mitjans de comunicació els nous hàbits de consum. Per exemple, en el llibre afirma que el 1917, el diari El Diluvio va promoure una campanya de denúncia, tal vegada la primera que es coneix a Barcelona amb gran impacte en l’opinió pública, de la suposada conversió de la capital catalana en la meca de la droga.

El 1918, el governador civil va prohibir per primera vegada el subministrament de cocaïna sense recepta mèdica i, en conseqüència, algunes farmàcies del barri van començar a vendre-la per sota el taulell, falsificant les prescripcions dels metges. En aquell mateix any, la premsa es feia ressò de la troballa de sis flascons que contenien cocaïna en una farmàcia del carrer de Sant Pau i de la clausura d’una altra farmàcia, en el mateix carrer, per col·laboració amb bandes de traficants. Més endavant, la presència policial i el control d’aquesta classe d’establiments van empènyer el món de la droga a mudar-se al carrer de l’Arc del Teatre, és a dir, a la part baixa i més degradada del barri Xino. Mentrestant, la farmàcia El Siglo del doctor Roig, desprès d’anar canviant de propietaris successivament, va tancar definitivament l’any 2003. Des de llavors, els baixos estan ocupats per una botigueta de telefonia regentada per pakistanesos.

 

GALERIES MALDÀ

Ø  Inclosa a la Ruta 3: Llocs entre el record i l’oblit.

[…] Un altre exemple d’espai de difícil comprensió degut als problemes de representació que pateix són les Galeries Maldà, al carrer de la Portaferrissa, 22. Aquest conjunt comercial ha perdut el fil del relat original, de manera que l’espai no s’entén perquè difícilment podem percebre el significat que evoca. Arribats a aquest punt, cal matisar que, si bé és cert que qualsevol alteració del lloc interfereix en la memòria personal, també ho és el fet que els records són reconstruccions mentals poc fidels a la realitat. Sovint les crítiques que havien rebut les innovacions en el passat es transformen en elogis del present i són assimilades al nostre imaginari compartit amb la gent amb la qual cohabitem.

Les Galeries Maldà són les primeres galeries comercials creades a Barcelona. Des del 1943 ocupen l’espai dels antics jardins del palau de Maldà. En aquest edifici va residir Rafael d’Amat i de Cortada, conegut com a baró de Maldà, autor del cèlebre dietari gràcies al qual coneixem els costums barcelonins vuitcentistes.

Avui dia, les Galeries han perdut el glamur que havien tingut en la Barcelona de postguerra; fa molt de temps que van deixar enrere la ficció de l’abundància en una ciutat tenallada per l’escassetat i la penúria de l’autarquia econòmica. Amb la voluntat de recuperar la seva esplendor va néixer l’Associació de Comerciants de Galeries Maldà, que des del 1989 s’esforça per remodelar i modernitzar les instal·lacions. Representa la força dels petits comerciants per fer front als reptes del mercat i als canvis d’hàbits de consum, sense perdre l’essència del comerç tradicional. Tanmateix la lluita per no ser arraconats i oblidats sembla que no ha tingut el resultat esperat.

El que veiem és una identitat comercial que es nega a desaparèixer i desafia les lògiques per les quals opera l’oblit; és a dir, lluiten contra un model de comerç hegemònic en el qual no tenen cabuda. El 2010, es confiava que amb les obres de remodelació consistents a eixamplar els passadissos i canviar el seu aspecte amb una decoració moderna, l’activitat comercial es reactivaria. Els treballs es van allargar més del previst pel desacord entre propietaris dels establiments, i molts van decidir marxar, de manera que actualment les Galeries Maldà són un laberint de passadissos buits i botigues tancades. Els pocs barcelonins i barcelonines que s’hi acosten, troben un ambient trist i envellit que no fa justícia al que havien estat les Galeries Maldà en el passat. Sembla que la viabilitat futura serà convertir-les en un centre gastronòmic per a turistes.

Mill i l’antropologia utilitarista

6 maig 2019

Publicat a: General

El 8 de maig de 1873, ara fa 146 anys, va morir a Avinyó, a França, el filòsof anglès John Stuart Mill. Entre d’altres teories i corrents de pensament, Mill va desenvolupar l’utilitarisme, una filosofia centrada en la felicitat. I per construir una societat amb individus feliços era bàsic la concepció antropològica que tenia al cap Stuart Mill.

En el pensament de John Stuart Mill de cara a la construcció d’una societat que es defineix com a oberta i liberal, és fonamental la concepció antropològica. I en el seu cas aquesta concepció presenta a l’individu com un ésser autònom, i per tant lliure, però al mateix temps imperfecte i perfeccionable, capaç d’evolucionar aprenent dels seus propis errors. És per aquest motiu que l’antropología de Stuart Mill és provindencial en el seu pensament, en el sentit que es tracta de perfilar aquella mena d’individu que té al cap. Un home, una dona, una persona que fa bona la seva teoria utilitarista, una filosofia centrada en la felicitat. I en aquesta idea , l’educació i la llibertat hi juguen un paper determinant. Perquè segons Mill ningú podrà ser lliure del tot sinó ho fa des de la diferència, la diversitat, l’originalitat fugint d’opinions monolítiques i estancades afavorint i abraçant actituds que promoguin l’intercanvi d’idees per progressar.

De fet per parlar amb propietat i en termes treballats i utilitzats pel mateix autor seria més adient dir que aposta per l’educació per a la llibertat. L’educació per a Stuart Mill és una eina que permet treure el millor de l’individu a l’exterior. I això fa que l’educació aparegui com la clau perquè l’individu mostri la seva essència, la llibertat. Mill parteix d’una visió antropològica que entén l’individu com un ésser divers, plural en una realitat del mateix to amb un espectre variable, divergent, multiforme. És en aquest marc on l’ésser humà conviu amb altres de la seva espècie i condició, de manera que és aquí on es mostra l’aspecte moral de l’individu i la necessitat que sigui virtuós, gràcies al principi que ha de regir les seves accions, el de l’utilitat, i el de l’educació moral. Aquest individu divers, en una realitat plural i en relació amb altres s’ha de manifestar segons la seva principal característica que segons Mill no és cap altra que la llibertat. Ho vehicularà en espais com ara l’ expressió d’idees, la consciència per l’entorn i pels altres, el pensament, l’associació i, finalment, l’acció. Per Mill l’home és essencialment llibertat, però els trets que el configuren com un individu lliure són l’originalitat, com a signe d’excel·lència humana, l’espontaneïtat, el talent i altres aspectes similars que només es poden desplegar amb garanties si prèviament s’ha assolit una llibertat plena.

En el pensament de Mill l’educació és cabdal com un instrument, un vehicle que ajuda a construir els individus com a éssers humans excel·lents que viuen en societat per ser feliços preocupant-se, des de l’acció política, pel bé general.

El mateix Mill havia manifestat en innombrables ocasions que tenia unes enormes esperances en què el futur de la societat seria millor gràcies a l’educació. L’educació per a la llibertat és per a John Stuart Mill un aspecte fonamental perquè les societats siguin més felices, més humanes, més acabades a nivell moral i més solidàries. Si us interessa aprofundir en aquestes idees de Stuart Mill i en la seva visió antropològica us apunto un parell de referències que us poden ser útils. Edicions 62, va publicar en català  l’any 2006,  L’utilitarisme i l’editorial gironina Edicions de la ela geminada, Sobre la llibertat, l’any 2012.

 

Martí Gironell