Mandela, l’antropòleg

28 novembre 2019

Publicat a: General

Nelson Mandela va morir el 5 de desembre de 2013, ara fa sis anys, a Johannesburg.

Exemple de concòrdia i superació, el líder sud-africà ens va ensenyar que és possible la reconciliació si es parteix del diàleg i el respecte, valors que provenen de com els pobles d’Àfrica  interpreten els pilars de la cultura cultural des de les seves arrels. Abandonar el ressentiment i la por, abraçar la confiança, la generositat, la discreció, la voluntat d’entesa, cultivar el respecte per la diferència… en definitiva, tenir una visió antropològica i moral per prendre decisions polítiques que siguin capaces de canviar el món. Una manera d’actuar que Mandela va posar en pràctica gràcies als coneixements que en tant que membre d’una comunitat molt determinada, el poble xhosa, també li va permetre els estudis universitaris.

L’any 1939 a la prestigiosa Universitat de Fort Hare, hi va estudiar anglès, lleis, administració de pobles nadius, política i antropologia. Totes les disciplines tenien un objectiu determinat. Ingredients que necessitava per coure el seu projecte polític. Però segurament era l’antropologia la que li oferia la possibilitat de jugar amb el factor humà per resoldre un conflicte entre persones amb diferents maneres de viure i veure el món. És molt simptomàtic recordar que quan Mandela s’adreçava als seus quan havien d’embastar el procés de reconciliació els deia: “No us adreceu al seu cap, sinó al seu cor”. Apel·lar als sentiments, a les emocions, era la clau perquè aquella gran família que era Sud-àfrica comencés a tancar ferides.

Sudàfrica era un país que es regia segons el concepte de relacions humanes implantades pels occidentals arribats d’Europa que van fer prevaler i imposar les seves maneres. Mandela va saber lluitar contra això, amb  respecte, sense rancor, fent servir les eines, les armes de resolució de conflictes que ja eren utilitzades per la cultura negra com ara el diàleg. Quan en alguna comunitat hi havia algun litigi, el cap de la família reunia tota la població i mirava d’ arreglar els problemes a través de la paraula, enraonant, fent servir la raó i la paraula, el diàleg i el consens.

Inspirat en aquesta manera de resoldre els problemes que ja es feia temps enrere d’una manera més oberta, tenint en compte el que pensa l’altre i aprendre a posar-se en la seva pell, és a dir, bevent de les costums i lleis que des de temps reculats havien regit antigues societats, Mandela va bastir la seva obra de govern. Així amb una profunda visió antropològica sense menystenir res ni ningú, actituds i maneres que podien ser contraposades però que les unes no es podien sobreposar a les altres per la força. I aquí rau la força dels seus arguments basats en la paraula, en els sentiments, en valors que apel·len la consciència de cadascú com a membre d’una comunitat única i que malgrat les diferències que hi eren no suposaven cap entrebanc en el repte d’aixecar en el cor i en el cap de cada persona de Sud-àfrica el sentit i la identitat de la unitat nacional. Sense renunciar a la seva identitat primigènia i original. Sense avergonyir-se ni haver de demanar ni permís ni perdó.

Aconseguir esvair les pors dels blancs i fer realitat les aspiracions dels negres, sense que ningú hi sortís perdent i fer-los veure que en una visió de conjunt de pertinença a una única comunitat, tots hi sortien guanyant. Ja se sap que el gran aliat de Mandela per assolir aquest objectiu va ser un instrument antropològic tan potent com l’esport, concretament el futbol. Mandela va saber reconèixer en el futbol el poder transformador, el poder inspirador, el poder de enderrocar barreres que antropològicament semblaven insalvables, la capacitat d’unió entre pobles aparentment irreconciliables. Mandela va aconseguir el seu objectiu aplicant seny, respecte, fermesa, determinació.

Vull entendre que aquesta voluntat i obstinació  ja es van instal·lar en el seu cap durant els estudis d’antropologia a Fort Hare i que no buscava altra cosa que obtenir les eines necessàries per poder estudiar els individus que viuen en societat i que tenen la capacitat de transformar el món. Una idea que a Sud-àfrica va acabar cristal·litzant gràcies en part a aquesta visió antropològica que va tenyir el discurs i l’acció política de Mandela.

 

Martí Gironell

Gent del barri

8 novembre 2019

Publicat a: General

Ara fa cinquanta anys, el 10 de novembre de 1969 es va emetre per primera vegada als Estats Units, Barri Sèsam, una sèrie que marcaria l’evolució de milions de criatures d’arreu. Més que res perquè es va replicar el format a gairebé tots els països del món. I el gran encert dels seus creadors és que al llarg de tots aquests anys han sabut ser receptius i flexibles per anar adaptant els missatges a mesura que la societat a la qual es dirigeix, també canviava. D’entrada el nom  ja fa la cosa. Som en un barri, que és una comunitat, un veïnat, un espai on convivim amb altres persones, individus, grans i petits amb històries diverses. Recordem que el programa infantil original, Sesame Street, va néixer a la NET, la National Educational Television, la predecessora de la PBS, la Public Broadcasting Service, és a dir la cadena pública de televisió nordamericana. I per tant hi havia una voluntat de servei públic en la intenció d’acostar als nens a la televisió. El seu objectiu era demostrar que el mitjà no tenia efectes addictius ni perniciosos sobre les criatures, ans tot el contrari. Volien deixar ben clar que a través d’aquell show podien preparar la mainada per l’escola però- sobretot i també- per la societat on s’havien d’anar integrant. En aquest sentit, la televisió com a mitja de comunicació de masses ha estat una bona eina pedagògica i antropològica per ensenyar als més petits que formen part d’una comunitat, en la quals s’han de relacionar i respectar amb els altres membres per arribar tots plegats a desenvolupar-se segons les seves respectives capacitats. Amb uns drets, uns deures, uns codis que també s’han d’aprendre. Els plantejaments de Barri Sèsam s’han basat en la introducció a la cultura bàsica en el període preescolar de qüestions geogràfiques, de ciències naturals i socials, de competències lingüístiques, matemàtiques, d’expressió gràfica, artística i musical.Però també ha destinat molts recursos a les qüestions emocionals i sentimentals, en treballar per incloure valors socials, com l’amistat, el respecte i la convivència. I també apunts d’antropología bàsica, definint usos i costums que, depenent de cada país i/o cultura, canvien. Els ninots creats per Jim Henson convidaven a capbussar als joves espectadors en dinàmiques que després repetirien al pati de l’escola, a casa o a la plaça del seu barri. Qüestions totes elles que ajuden a  impulsar diferents facetes del desenvolupament del nen sota unes coordenades d’aprenentatge que no només els són d’utilitat per fixar el seu marc mental i comportamental, sinó que tot jugant els van preparant per gestionar el seu dia a dia. I així ens trobem que sense gairebé ni adonar-se’n estan identificant, classificant i expressant sentiments com l’amor, la ràbia, la felicitat i la tristesa.

Imitant maneres constructives d’enfrontar-se a reptes, aprendre a empatitzar amb els altres. Aspectes socials que tenen a veure amb les persones de dins i fora del seu entorn. Entendre com persones amb aparences, conductes i opinions diferents formen part del seu mapa dels sentiments i ser capaços d’establir relacions de respecte mutu, de cooperació i resolució de conflictes mentre juguen i treballen de forma conjunta. Per tant, doncs, des d’un punt de vista antropològic, la feina que ha fet i fa aquest programa infantil des de fa cinquanta anys és innegable per aconseguir que de ben jovenets tinguem aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu orgullós de ser gent del barri.

Martí Gironell