Eduardo Masferré. Pioner de la fotografia antropològica a Filipines

12 març 2020

Publicat a: General

Eduardo Masferré (1909-1995) és una persona pràcticament desconeguda a Catalunya, malgrat la importància de la seva obra com a fotògraf. Va ser fill d’un militar català establert a Filipines a finals del segle xix, poc abans que Espanya perdés la sobirania sobre l’arxipèlag filipí en favor dels Estats Units, i d’una nativa de les terres de la Cordillera Central de l’illa de Luzon, la més gran i la més poblada de les illes Filipines.

Durant la dècada de 1930 Eduardo Masferré es va formar de manera autodidacta en l’art de la fotografia. El seu interès es va centrar en retratar el conglomerat de les poblacions autòctones de la Cordillera Central (kalinga, bonctoc, ifugao, kankanaey…) i els seus costums i formes de vida tradicionals. L’economia de tota la regió es basa en gran mesura en el conreu de l’arròs; per conrear-lo en un paisatge tan accidentat com és el de la Cordillera Central, les poblacions han construït durant segles infinitat de terrasses als vessants de les muntanyes, configurant així un paisatge cultural de gran riquesa i bellesa, qualitats que li han valgut la declaració com a patrimoni de la humanitat.

Eduardo Masferré coneixia i estimava la seva terra de la Cordillera Central. I també era ben conscient dels perills que l’amenaçaven. Sabia que les seves poblacions autòctones es trobaven amenaçades per la imparable modernitat. Per això va dedicar una part important de la seva vida a retratar-les.

La mostra Eduardo Masferré. Pioner de la fotografia antropològica a Filipines posa de relleu la importància de la tasca antropològica duta a terme per Masferré a través de la fotografia. Els habitants de la Cordillera Central i els seus paisatges omplen les seves fotografies, deixant constància de l’existència d’una cultura avui en dia pràcticament desapareguda, com bé intuïa Masferré.

D’altra banda, la mostra estableix un diàleg entre la magnífica obra fotogràfica de Masferré i les col·leccions de procedència filipina del Museu Etnològic i de Cultures del Món. Efectivament, en la mostra es podran admirar molts dels objectes que apareixen en les fotografies d’època de Masferré; uns objectes que formen part de les col·leccions del museu.

Alhora, s’explicarà la història de l’ingrés al museu d’aquestes peces filipines, relacionada amb la celebració de l’Exposició General de les Illes Filipines a Madrid el 1887 i de l’Exposició Universal de Barcelona el 1888, així com de les més recents expedicions finançades per la Fundació Folch.

El batec d’un país

5 març 2020

Publicat a: General

El 6 de març de 1961 es va publicar per primera vegada a la revista TioVivo la tira còmica 13 Rue del Percebe de Francisco Ibáñez. Els personatges li van sortir gairebé arquetips d’una Espanya encara molt grisa on el campi qui pugui, la murrieria, certa misèria i el nyap imperaven en moltes esferes de la vida. I en les vinyetes s’hi reflectin usos i costums d’aquell país i, de vegades, no sabies si els personatges parlaven com la gent del carrer o era a l’inrevés de tan fidedignes que eren les caricatures del dibuixant. Era un retrat de la societat dels anys seixanta representada en una comunitat de veïns. I era inevitable que no llegissis entre línies i hi veiessis el país, una mica xavacà, ordinari i eixalabrat, en transició cap a la modernitat. Aquella façana seccionada que permetia veure què hi passava era una potent al·legoria, una lectura antropològica del batec del país a través del sedàs de l’humor i la ficció. Una parodia de la vida qüotidiana que convidava als lectors a finestrejar en la seva pròpia societat gràcies a un exercici de vouyerisme o de xafarderisme. Perquè aquella és una actitud que no ha canviat amb el pas dels anys i és i era aquella que directament satisfeia la fantasia de milers de persones ja que permetia saber què fa la gent a dins de casa seva.

Ara, posar tot un país en una pàgina de paper era i és un exercici sensacional per prendre el pols a la societat. Una persona jove que es llegís el còmic avui, se sorprendria de la divisió sexual de la feina, per exemple i dels rols socials que suposava aquesta divisió. I no només aquests estereotips sinó els estigmes que tradicionalment se’ls atribuïa i que eren d’un  masclisme extraordinari. Com ara que les dones que les porteres eren xafarderes o que les dones solteres es quedaven per sempre més per vestir sants. El reflex d’una època, la voluntat d’encabir tot un país en un bloc de pisos que no sabem on el localitzaríem però el fet de no saber a quina gran ciutat viuen aquests veïns va contribuir més a la universalitat dels temes que tocava. I si l’exercici antropològic el féssim avui? Com seria aquest immoble del número 13 de la Rue del Percebe? A què es dedicarien els inquilins? Com serien els seus perfils? Quines procedències, tendències, orientacions tindrien? Imaginem… Un pis d’Airb’n’b, un pis patera, algun de buit, un amb una parella homosexual, un d’un hipster, un pis amb okupes, un local popup, un locutori o una botiga a la zona de la porteria, una consulta d’un fisioterapeuta, un avi o una àvia que viuen sols… Les possibilitats són infinites i ofereixen la capacitat de mesurar el batec de tota la societat.

Martí Gironell