Estat d’alerta

30 abril 2020

Publicat a: General

Aquest any 2020  es commemoren els 40 de la publicació l’any 1980 de la novel·la El nom de la rosa d’Umberto Eco i no puc deixar passar per alt ni l’efemèrides ni les circumnstàncies que estem vivint sense que em vinguin al cap diversos moments, diàlegs i escenes escrites per l’insigne semiòleg bolonyès. Passatges literaris que ajuden entendre la realitat que viu una comunitat. És igual que sigui monàstica o laica. Un grup d’individus enfrontats a uns signes que no entenen però que els condicionen la seva vida, el seu futur. Ressonàncies molt actuals. Recordin que d’avui per demà, com si d’un virus es tractés, apareixen misteriosament morts, un darrere l’altre, la majoria dels monjos que viuen a l’abadia i que han estat en contacte amb un llibre. Com si la lectura d’aquell volum els hagués encomanat alguna malaltia, els hagués inoculat algun estrany mal.

El filòsof  escolàstic, Guillem d’Ockham, un dels pares del pensament modern és en l’essència de Guillem de Baskerville, el personatge del monjo detectiu que a l’estil Sherlock Holmes és enviat al monestir per treure’n l’entrellat d’aquell reguitzell de morts. I fra Guillem centra la seva idea en una màxima:

“L’ explicació més senzilla sol ser la veritable”. Una fórmula només comparable en eficacia i universalitat al principi més cèlebre de Holmes que diu que: “Quan tot allò que és impossible s’ha descartat i eliminat, el que quedi, per molt improvable que sembli és la veritat”. Si s’hi paren a pensar són un parell de reflexions que en aquella petita comunitat abacial funcionen però també les podem traslladar a qualsevol societat, de qualsevol época, inclosa la societat d’avui.

La nostra. Una societat, que sobrepassada  pels esdeveniments, quan mira de resoldre una situació adversa, complicada, per a la qual no sap trobar desllorigador, com és el de l’irrupció d’una pandemia, provoca incerteses, inseguretats entre els seus congèneres. Hi ha pocs per no dir gairebé cap responsable que opti per fer el que fa fra Guillem. No ho fa tampoc l’abat, que és l’autoritat d’aquella societat. No ho han fet les autoritats polítiques competents, en teoría. Quan no s’opta per anar de cares, de dir les coses pel seu nom, el que está demostrat que es provoca és una distorsió en el codi que descol·loca les persones. Eco considerava que el seu deure polític era convidar els seus lectors a  adoptar una sospita permanent davant dels discursos qüotidians. Per exercir-la, aquesta serena desconfiança, sostenia il profesore, no es requereixen competències científiques. Només voler qüestionar. “El dubte és el motor de la fe” deia  sant Tomàs d’Aquino. “La fe, la certesa d’allò que s’espera, la convicció d’allò que no es veu”, llegim a El nom de la rosa.

La fe, per necessitat, necessita ser qüestionada per a crèixer i madura. Si no fos així, ens quedaríem en una fe infantil, una fe immadura, una fe fonamentada sobre emocions i sentiments, en comptes de ser-ho sobre la raó. “La fe cega del que es nega a comprendre, del que no sap i es conforma amb no saber: això no és fe, això és ceguesa, ignorància”… Fe és buscar més allà del cor… buscar entendre, dins de les nostres capacitats, això és en el que creiem… en la nostra recerca. No hi ha res incorrecte en dubtar o qüestionar-se allò en el que ens volen fer creure, al contrari, forma part de la nostra naturalesa i una de les eines bàsiques pel nostre creixement com a individu i com a membre d’una comunitat.

Pareu atenció a l’advertència de Fra Guillem al seu ajudant i novici.

“Fuig, Adso, dels profetes i dels que estan disposats a morir per la veritat, perquè solen provocar també la mort de molts altres, sovint abans que la pròpia, i de vegades en comptes de la seva pròpia, de mort”.

Eco treballa per mostrar que en la literatura com en la vida, res no és el que sembla i ningú és qui realment diu ser. Tot és segons convingui en el moment i qui triomfa ara i sempre és el murri pocavergonya que desconfia de tots i es manté en estat d’alerta.

Martí Gironell.

Recórrer els museus

9 abril 2020

Publicat a: General

He anat al Museu Etnològic i de les Cultures del Món (MUEC), a la seu del carrer de Montcada. Ocupa els antics Palau Nadal i Palau del Marquès de Lió, dos casalots impressionants. M’hi he passejat un parell d’hores en solitud. Entre setmana i a l’hora tardana de dinar, ni tan sols m’hi he trobat un turista incaut.

Visitar un museu a soles té alguna cosa de nocturnitat. Més que de visita sembla que hi hagis anat a robar. Però el meu objectiu era tot un altre. Havia de badar per la col·lecció permanent i triar sis peces. Sis objectes d’aquí i sis objectes de la seu que el MUEC té a Montjuïc, prop dels jardins de Laribal, en un dels edificis més singulars de Barcelona. M’han encarregat que dialogui amb 12 peces. Que les tracti com el passavolant amb qui l’atzar et posa a compartir quatre vicissituds. I avui començo.

T’he vist a la peanya. La cartel·la diu que pertanys a l’anomenada col·lecció Folch. Això és important. Albert Folch i Rusiñol (1922-1988) va ser químic i empresari. Es va afeccionar a l’etnologia perquè feia el servei militar a les illes Canàries i sovint anava a cooperar en una planta d’aigua potable al Sàhara. En el fons tenia un esperit de col·leccionista. Amb la seva dona, Margarita Corachan, van acabar viatjant per tot el món. I gràcies a l’amistat amb Eudald Serra i amb August Panyella, dels quals en parlaré en un altre article, van recopilar una col·lecció d’art no europeu extensíssima, una de les ben nodrides del Vell Continent. Recordo haver-ne vist una bona part, fa molts anys i, com avui, una mica d’incògnit, en una casa particular de l’avinguda Pearson.

La cartel·la també diu que ets una figura antropomorfa de ceràmica i que vens de Veracruz, de la costa atlàntica de Mèxic. T’han datat a l’engròs i diuen que ets nascuda entre els anys 300 i 900 de la nostra era. És a dir que ets precolombina, però això no vol dir res, perquè existies abans de Colom i existeixes ara que Colom cria llegenda al regne malva de la historiografia wannabe.

Sovint s’ha dit que els objectes com tu servíeu d’amulet o d’ídol en un marc religiós concret. T’adoraven, t’invocaven, t’exigien o et temien, tan li fa. És difícil, saber a qui o què representaves, quin poder t’atorgaven i quant de temps vas passar oblidada, abans no et caiguessin al damunt les grapes europees, segles enllà del teu naixement. En qualsevol cas, una de les funcions teves que no ha canviat és que la gent t’admira. Si de cas has passat del temple o de la cova al museu, però en cap cas has caigut de la peanya.

Amb aquesta antiguitat teva, però, no m’hauries de recordar res ni ningú. Això no vol dir que jo no visqui en una societat òrfena d’amulets i d’ídols. Si poguessis sortir del museu ho veuries. Continuem enderiats amb les idees de sort, destí, justícia i favor. Passa que hem agafat vergonya d’anar als templets i per contra ens fem un tip de comprar loteria i de votar a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals, continentals i fins i tot il·legals.

Ja ho trobarem.

I en canvi sí, que em recordes algú. Potser ho fan les teves arracades. Ara el món del pírcing ha evolucionat força i les dilatacions de lòbul no son estranyes de veure pel carrer. Es fa el forat i cada cert temps s’hi posa un anell dilatador de radi superior. En homes i dones joves, normalment tatuats i vestits com si estiguessin a les palpentes a l’hora de triar-se la muda davant l’armari, a Barcelona he vist orelles com les teves, però no és això. Ni és aquesta mena de boina francesa que portes ni son les teves faccions incaiques, avui tan habituals en la majoria de metròpolis occidentals: avui que la melé humana n’omple l’espai públic.

No. És una familiaritat mental i ja la tinc. El novembre de l’any 2013 vaig ser a la Fundació Tàpies. El periodista Michel Daubert hi presentava el llibre Museu Hergé (editat per Zephyrum). S’hi proposa un recorregut per un altre museu, el que té dedicat Hergé a Lovaina-la-Nova, prop de Brussel·les. Però m’estic equivocant. Ja sé de què et conec, i tampoc no ve d’aquí. Ve de quan jo era petit. Després de la Guerra Civil, la meitat de la meva família va acabar escampada pel sud de França, dispersada i vençuda. Vull dir que no van tornar a viure mai més a Catalunya. Per això tinc una tia paterna a Perpinyà. És viva. Cada Nadal (cada Noël) ens duia algun obsequi. I l’any 1980 ens va portar el llibre Le Musée imaginaire de Tintin (editat per Casterman). Ja t’he trobat! De fet figures a la portada d’aquest volum que tant m’estimo. El llibre sobre un museu imaginari.

Ets el fetitxe arumbaya de l’àlbum L’orella escapçada, un dels millors, al meu entendre, de les aventures de Tintín. Una vegada més, com tu, el fetitxe és el botó de roda del conflicte entre dos mons, entre l’art funcional d’un món arcaic i el funcionariat artístic d’un món modern. En aquest cas, l’antic fetitxe arumbaya és robat a Europa i Tintín, després de mil aventures per l’Amèrica del Sud, i després d’ajudar a portar la democràcia a dos països ensalvatgits, retorna la peça al museu i reequilibra un cosmos donat. La història entre Europa i les excolònies també es podria fer a partir de les anades i vingudes de peces, reals com tu, imaginades com el fetitxe arumbaya. M’hi has fet pensar quan et mirava les orelles, perquè, ben mirat, en aparença no teniu res a veure.

 

Adrià Pujol Cruells

L’acte total

2 abril 2020

Publicat a: General

Si la realitat es construeix socialment i  l’antropologia del coneixement ha d’analitzar els processos pels quals això es produeix, fer una anàlisi de la Setmana Santa que ara arrenca pot ser un repte majúscul. Arriscat. Però trobo que els comportaments d’aquests dies que van des del divendres dels Dolors, abans del diumenge de Rams, i fins el Dilluns de Pasqua, són vuit dies que, de vegades, ajuden a entendre’n d’altres, de comportaments. I parlo de conductes, gestos, actes i actituds tan des del terreny individual com des del col·lectiu. La festa, i les celebracions enmarcades dins d’expressions religioses, formen part de la nostra cultura en tant que, majoritàriament, el nostre calendari social s’organitza al voltant de dates religiosament rellevants. És el que té que la història del país l’hagin protagonitzada sovint abats, bisbes, comtes-bisbes i que l’església com a institució hagi manat- i encara que no ho sembli continuï manant- els designis d’una bona part de la política que es fa arreu. I no només aquí. I, per tant, crec que continua essent un objecte d’estudi candent, malgrat viure en una societat secularitzada. Ja sé que hi ha les festes de Nadal però trobo que la Setmana Santa és, dins de la tradició catòlica, un dels moments més significatius on s’hi conjuguen els actes festius i les creences religioses amb una ferma voluntat de fer vacances. I antropològicament no em negaran que és un còctel explosiu, una olla barrejada ideal per Sucar-hi pa. La Setmana es pot analitzar des de diversos punts de vista perquè té tants components amb tants significats  que es pot considerar que és l’acte total. En majúscules. Perquè es basa en elements històrics, religiosos, cristians, teatrals, lúdics, màgics, esotèrics, supersticiosos, estètics, emocionals, catàrtatics, creatius, etc. Des d’una perspectiva sociocultural s’hauria de considerar la Setmana Santa com un acte on s’hi reprodueix la societat a partir d’uns patrons preestablerts, uns rituals que estan destinats a suscitar, mantenir o renovar certs estats mentals en diferents grups socials. La relació entre text, pretext religiós i manifestació social passa pel ritual. El ritual te una vessant de reestructuració social, de socializació, com l’expressió de pertànyer a un grup, d’integració social, de lluita pel poder social, de prestigi social i polític, entre d’altres. La Setmana Santa posa en joc un complex sistema de significats que els espectadors interpreten d’una manera i els actors, d’una altra. Els uns amb respecte hi veuen una representació folclòrica, anacrònica pels temps que corren. I en canvi, els altres ho viuen amb devoció, sentiment i dedicació. Tant pels uns com pels altres la representació  està carregada d’una significació simbòlica, que tots saben que no és aleatòria ni innocent, sinó que comporta, que persegueix una intenció. Un conjunt d’actes repetitius i codificats, sovint solemnes, basats en la creença de la força d’éssers o de potències sagrades, amb les quals es pretén comunicar, amb el propòsit d’obtenir un efecte determinat. El perdó? La salvació? Una conducta, una actitud, que vé determinada per l’entorn social i cultural al qual pertanys. En funció de com ho visquis- no a la teva comunitat sinó a casa teva-, veus aquests dies com una expressió sentida i conscient del què suposa la passió i mort de Jesucrist, encara que pugui semblar difícil d’encaixar en un segle XXI descregut. O en canvi, i precisament per aquest allunyament progressiu del  fet i del què comporta, no combregues amb una colla de valors que transmet una conducta estereotipada, repetitiva, compulsiva i  de submissió que la comunitat pretén traduir a través de comportaments adecuats. I sinó n’estàs exclòs. I qui ho pensa, ho veu i ho viu d’aquesta manera s’instal·la en l’altre vessant. En aquella perspectiva que considera que amb allò no hi connecta, que antropològicament està molt allunyat del què es representa malgrat considerar-ho amb tota la seva dimensió com un acte total.

Martí Gironell