Faces in things

11 juny 2020

Publicat a: General

És molt útil, creure que després de la mort hi ha una mena de segona vida. I tan li fa, si aquesta segona vida passa per estar-se al paradís o passa per la reencarnació. Ens hem empescat tantes possibilitats, que en tenim per triar i remenar. Fins i tot la idea de l’infern és força operativa. Qualsevol creença en l’existència del més enllà, sigui com sigui aquest més enllà, és molt útil, repetim-ho, perquè ens ajuda a passar per aquesta vall de misèries amb una carta que ens encalma, ens desdiu o ens orienta. Si ens portem bé, ens espera el paradís. Si les coses ens van malament, la reencarnació es presenta com una segona oportunitat. Acabar de fantasma o d’oracle no deixa de ser engrescador. Retrobar els amics morts, i de vegades els parents morts, a la pensió completa del més enllà, no podem dir que no sigui una ganga.

Tot amb tot, i d’això els protestants en van fer un leitmotiv, l’èxit i l’abundància a la Terra sempre porten a creure en un més enllà opulent. Vull dir que els pobres s’inclinen més pels paradisos enraonats, ecumènics i de tall igualitari. I els rics són més donats als paradisos fastuosos, en consonància amb les ambrosies a les quals s’acostumen en vida. Per això els aixovars funeraris de les elits han estat pròdigs, i a moltes cultures del món encara enterren els poderosos amb faramalla i tresoreria, amb els bibelots que, un cop a l’altre barri, i en el cas que hi hagi alguna cosa a fer, certifiquin el rang del traspassat. En aquest sentit, només cal veure les tombes dels uns i dels altres.

Entrats, ells encara no ho sabien, a l’època que pels nostres rodals se’n va dir l’Era Cristiana, els pobles mesoamericans ocupaven un bon tros de la Terra. Entre muntanyes i planúries, a l’arc que va de les selves humides de les terres baixes maies fins a l’altiplà semiàrid mexicà, diverses cultures, centenars de llengües, un mosaic de pobles, cadascú per on l’enfilava, tots feien la seva. Eren diferents, però compartien alguns trets: el cultiu monomaníac del blat de moro, el politeisme empedreït i cultes semblants, vinculats a la mort. L’un era la creença (i per tant els rituals ad hoc) en una altra vida, i tots aquests pobles presenten artilleria funerària rica en ceràmica representativa. El prohom, el líder, el ric, el membre de l’elit era enterrat, sovint, amb una rèplica d’ell feta de terrissa, vestit amb les millors gales, policromat, amb complements que n’indiquessin el poder. I joies, i béns de l’ostentació. Honors, també se’n podrien dir honors. I menges suculents. I perfums.

Al Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC) n’hi ha, d’aquestes representacions. Un cop buidades algunes cambres sepulcrals de Colima, Jalisco i Nayarit, un cop remenats els aixovars funeraris de Veracruz, Mezcala o Teotihuacan, moltes d’aquestes figures van acabar en col·leccions privades, en museus i en subhastes. Tota una segona vida, es podria dir, no sense un punt de malícia. Però segona vida, al capdavall, emmarcada en aquesta jubilació estàtica que dispensa el món de l’art a tot allò que li cau a les mans.

Quan visito el MUEC, sovint m’aturo davant d’una peça, datada entre el 200 aC i el 400 dC. A la cartel·la hi diu «Personatge de l’elit» i se’ns informa que prové de Jalisco. Eixarrancat i amb les vergonyes a cel batent, o representa el finat, o li fa companyia en el llarg viatge a l’altre món. Empunya un bastó que només pot ser un bastó distintiu, de poder, i presenta unes arracades esponeroses i un barret.

—Hola, personatge de l’elit. També sé que has estat cedit en comodat, al costat de 36 obres més, per la Fundació Arqueològica Clos. Has travessat les centúries i mig món, i ara seus, camaobert, impúdic i sever, en una vitrina, a la vora d’una dona molt semblant a tu que té un nodrissó a coll. Segur que us feu companyia.

És clar, que hi parlo, de pensament, amb una peça així. L’antropomorfisme té aquest avantatge. D’això que ens facin riure, o sigui que ens interpel·len, els objectes que sembla que tinguin faccions animals, humanes. A les xarxes socials hi ha tot un moviment, articulat a la impensada, anomenat Faces In Things. Edificis, frontals de cotxe, electrodomèstics, paraments urbans, qualsevol cosa, tot d’una cobra vida, perquè té cara. És clar, que hi parlo, deia, amb aquest personatge de l’elit. L’observo i m’observa. I li dic:

—Et van fer uns que creien en el més enllà, en la vida després de la mort o com en diguéssiu. I vet aquí que teníeu raó. Pervius. No us podíeu arribar a imaginar que la segona vida era això, estar-se en una vitrina, veient passar gent, gent que de tant en tant s’atura, i t’inspecciona, et mira l’entrecuix, fa un acudit dolent amb la colla i, en acabat, potser et llença una fotografia i la penja a les xarxes socials. No sé si esperaves aquesta tessitura, però la vida, la de la Terra, és així, ha anat així.

Veure cares i formes en les coses és un fenomen psicològic que es diu paridòlia. Animals als núvols, cares a les escorces, siluetes als paisatges i rostres als aparells de tot tipus. I els afeccionats al Faces In Things tenen buscadors digitals que comparen imatges. Venint de fotografiar el personatge de l’elit, vaig voler saber si, enllà de perviure al MUEC, també s’ha reencarnat. Vaig posar la imatge de la seva cara al buscador. I em va sortir una llar de foc (a Escòcia), un endoll (a Turquia) i un búnquer abandonat (a Alemanya). Quan torni al MUEC li diré que la posteritat també és això.

Adrià Pujol Cruells

Paraules guaridores

3 juny 2020

Publicat a: General

El metge de Göethe, Carl Gustav Carus, va ser un dels membres destacats de la Naturphilosphie o Filosofia de la naturalesa. Un corrent de la tradició filosòfica de l’idealisme alemany lligada al Romanticisme del qual n’eren els principals abanderats, Schelling, Herder i Göethe, l’autor de Faust. L’any 1845, Carus va deixar escrita una reflexió a propòsit de la influència de la literatura en l’ésser humà que voldria recordar arran de tot el que vivim com a espècie, com a col·lectiu.

Carus sostenia que “el metge ha de tenir abans que res un coneixement de l’Home, però no solament d’ordre fisiològic, anatòmic i patològic. L’ha de conèixer des de totes les dimensions de la seva vida, en les seves debilitats, i en les seves forces, en la seva prudència i en la seva bogeria. I qui penetra en les profunditats de la naturalesa humana  no són els llibres d’antropologia sinó els de ficció i poesia.” El metge i filòsof  de la naturalesa venia a dir que, de vegades, per conèixer una societat, uns homes, per saber com pensen i perquè ho pensen, primer s’ha de saber què llegeixen. Si és que ho fan, és clar, això de llegir.

Aquests últims mesos que estem més pendents que mai del personal sanitari, metgesses, doctors, infermers, etc.. dubto que hagin tingut massa temps per llegir. Altra feina més urgent tenien.És veritat. Vull pensar però que alguns potser han trobat refugi- i qui sap potser també respostes- en el poder que atresora la literatura, en l’art. Ben mirat no és gens estrany  que, en l’exercici de la seva professió, els metges busquin comprendre els aspectes més profunds de la malaltia, el dolor, el patiment, la mort.  I en aquesta recerca, els llibres de text potser, de vegades, no deuen haver servit gaire de res. Gosaria dir que sovint les respostes les han trobades llegint els grans escriptors de la literatura universal que s’han capbussat en l’ànima humana per mirar d’entendre-la. I el que fa la literatura és reflectir la realitat i durant la història de la Humanitat, un dels grans protagonistes han estat els metges. A través d’ells, el sanador, el curador, que havia tingut més de curandero, de xaman, més a prop del sacerdot perquè estava batallant entre aquesta vida i l’altra. I perquè en les primeres comunitats era la mateixa persona la que tenia cura de guarir els mals físics i els espirituals. Més endavant, els sacerdots i els metges tenien l’obligació d’avisar al malalt quan la malaltia s’agreujava o en el cas de perill de mort. Amb el pas dels anys i de l’arribada d’altres creences, no ha estat un diàleg fàcil, el que mantenen literatura i medicina. Més aviat, és un diàleg en conflicte permanent perquè la medicina a pesar del pensament lògic que desenvolupa, sempre acabarà diagnosticant una malaltia, mentre que la literatura indaga en l’ànima de l’ésser humà, acabarà trobant l’home que hi ha en la malaltia. És a dir la medicina ens diu perquè aquest cor batega d’aquesta manera arítmica i la literatura ens diu per qui i per a què aquestes palpitacions són tan frenètiques. Malgrat que hi pugui haver certa recança en molts facultatius perquè la literatura tracta amb matèria fictícia i la medicina amb problemes reals és veritat que moltes patologies han sigut descrites en la literatura abans fins i tot de ser estudiades. Aquest és el cas de l’epilèpsia, per exemple. Fiodor Dostoievsky la descriu  a L’idiota l’any 1869 perquè és la seva pròpia malaltia, l’epilèpsia, que la dissecciona a través del personatge central el príncep Myshkin. O la síndrome de Pickwik, per exemple. Samuel Pickwick, és  un personatge creat per Charles Dickens, a Els papers pòstums del club Pickwick, obès que tenía com a característica la costum de quedar-se adormit en els moments més inoportuns. Inventat entre 1835 i 1836, Mr. Pickwick s’incorpora a la història de la medicina el 1956 quan el doctor Sidney Burwell descriu els mateixos símptomes en un home de 51 anys, obès, que patía de somnolència, fatiga, trastorns del son i insuficiència respiratoria. I encara una altra referència literària que permet aprofundir en el destí de la condició humana. La Pesta. Camus l’any 1947 ens va explicar la història d’un grup de metges a la recerca de solidaritat amb la seva feina mentre la ciutat argelina d’Oran és escombrada per aquesta plaga. L’autor es fa una sèrie de qüestions relatives a la natura i al destí de la condició humana, com a metàfores tant dels dilemes interiors com de l’ètica i la política. Els personatges del llibre, des dels metges fins als estiuejants, mostren les diverses reaccions de la població davant la plaga. La novel·la comporta una reflexió de tipus filosòfic: el sentit de l’existència quan falta Déu i una moral universal. El narrador remarca la idea que, en última instància, l’ésser humà no té control sobre res, la irracionalitat de la vida és inevitable; així, la pesta representa l’absurd, la teoria del qual, el mateix Camus va ajudar a definir. Aquesta absència de sentit suprem és l’ “absurd”, i és una cosa que encara que desconcertant és potencialment positiva, ja que les noves raons de l’existència serien qualsevol que vagi lligada a valorar la vida humana per si mateixa i no per causes superiors a les persones, religioses o ideològiques. La novel·la mostra aquest sentit de l’existència, lliure i ateu, manifestat principalment en el suport mutu i en la llibertat individual, enemistades aquestes amb la indiferència i l’autoritat. Un cop més queda demostrat que la literatura potser no cura però pot ajudar a fer-ho.

 

Martí Gironell