Endevinacions

11 setembre 2020

Publicat a: General

De vegades consulto al mapa del mòbil quin és el trajecte idoni per arribar al meu
destí –amb cotxe. L’algoritme em sol proposar dues, tres opcions, i jo en trio una.
Aleshores em mostra els trams atapeïts, l’estona que trigaré, i de vegades l’encerta
i de vegades gota. On hi havia d’haver l’embús ja no hi és, l’algoritme em parlava de
mitja hora i he trigat un quart.

Saber què ens depara el destí és una de les obsessions més antigues de la
humanitat. Abans de la tirania de l’algoritme, els mètodes per endevinar el futur
han estat tan diversos com diversos som nosaltres i la nostra imaginació. Saber si
aquella parella o negoci ens convé, determinar si un viatge serà profitós, si els fills
creixeran sans i estalvis, tot plegat s’ha volgut fixar a l’avançada i per aquest motiu
s’han consultat els astres, les runes, el marro del te o les vísceres dels animals. Els
oracles i els endevinaires son més antics que allò que proven d’escatir: l’endemà.
Els descreguts miren enrere i tots aquests vells sistemes d’endevinació els
semblen infantils, propis de cultures sotmeses a la superstició i a la creença que un
ordre ocult governa el món: riuen per sota el nas davant la pretensió que si es
coneix aquest ordre es pot conèixer l’esdevenidor –descreguts que després
consulten un algoritme glacial amb l’esperança de trobar el camí més ràpid i barat.
A la seu Montcada del Museu Etnològic i de Cultures del Món hi ha un
exemple de mètode endevinador que em té el cor robat. A la sala número 5,
dedicada a la cultura Ioruba, hi ha una safata d’endevinació Ifà. Construïda a cavall
dels segles XIX i XX, quadrada i de fusta i de marc ornamental, es podria parlar d’un
oracle portàtil. És d’una senzillesa imperial.

Els Ioruba provenen del sud-oest de Nigèria i algunes de les seves creences i
tradicions avui es practiquen arreu del món, com la presència dels orixàs (forma
humana dels esperits, n’hi ha més de 400) en les religions afroamericanes, la

santeria i el vudú. Pel cas que ens ocupa, l’èxit no es deu tant a l’eficàcia de l’art de
l’endevinació Ifà sinó al fet que aquesta tradició arriba a Amèrica perquè els
europeus van esclavitzar els ioruba i els van portar a esllomar-se a l’altra punta del
món. Tot i la persecució dels seus costums, l’endevinació Ifà encara es practica i de
fet hi ha aplicacions per a mòbils i tauletes que simulen el mètode en diversos
idiomes.
La safata d’endevinació Ifà és el tauler on materialitzar –si voleu, invocar– la
resposta a un dubte o problema, personal o col·lectiu. El ritual es perd en la
foscúria dels temps, perquè es basa en llençar peces i després mirar com queden
disposades i «llegir» el resultat en relació amb un text sagrat. Dic que es perd en
l’antigor perquè sistemes d’endevinació com aquest bateguen al Yijing i en altres
textos oraculars que es consulten a partir de la disposició atzarosa de monedes,
pedres, daus, ossos i un llarg etcètera. També s’ha de dir que buscar la mecànica de
l’univers en un text sagrat ho han fet i ho faran totes les religions del món, i qui sap
si la càbala n’és un dels exemples més reeixits i estèticament triomfals.
A la safata Ifà s’hi llencen nous de palma o closques de cauri, peces que
depenent de com caiguin proporcionaran un número entre 1 i 256. Llavors cal
combinar el resultat amb un corpus literari o poema sagrat. El corpus es divideix
en diversos versicles, hi ha força versions d’aquest poema oracle i cada consulta
desemboca en un dels seus fragments, allí on hi haurà la resposta als neguits i
projeccions. A l’original més antic hi ha 256 versicles, són el resultat de multiplicar
els 16 capítols del poema pels 16 versicles de cadascun, però actualment n’hi ha
més de 800, perquè s’hi ha anat incorporant versos que tracten temes
contemporanis. Interpretada la disposició de les peces, el sacerdot recitarà
solemne el fragment, i tan aviat se sentiran aspectes relacionats amb la història i la
llengua ioruba, les creences, com les temàtiques de tall més contemporani, per
exemple la diàspora o els perills de l’alcohol. El sistema d’endevinació Ifà fa part
del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO des de l’any
2005.
A mi m’agrada constatar que els mètodes endevinatoris i les persones no
canvien gaire o gens, a llarg dels segles. En teoria vivim en societats força
secularitzades i sovint aquests mètodes han quedat relegats a la nigromància

casolana o de revista de perruqueria, però una mirada atenta descobrirà que
continuem a la casella de sortida: volem saber què ens depara el futur. Que avui
deleguem la responsabilitat endevinatòria als algoritmes no ens hauria de fer
perdre de vista que els algoritmes, com la safata d’endevinació Ifà, els construeixen
persones idèntiques a nosaltres, amb els mateixos neguits i dubtes.
D’altra banda, l’endevinació a partir de textos sagrats no ha perdut
pistonada. Només cal que assistiu a qualsevol sessió religiosa en què un sacerdot
convoqui un text, el present i el futur. O només cal que busqueu i acudiu a una
sessió de bibliomància amb l’artista Roger Pelàez. El trobareu per les catacumbes
(Robadors 23, Antic Teatre, El soterrani) on es fan els millors monòlegs
humorístics de la capital. Pelàez recull les preguntes del públic, llença llibres i
revistes a l’atzar, que quedin oberts per qualsevol pàgina, i aleshores respon. Jo he
vist com endevinava algunes derives del procés i el destí de segons quins
personatges públics –tot consultant textos sagrats de Rodoreda, Pla, del Cuore i
tants altres.

Les formigues

4 setembre 2020

Publicat a: General

Encara que sembli mentida, l’organització d’un formiguer en moviment és molt millor, més efectiva, pràctica i eficient que la caòtica i pretesament ben organitzada i ben regulada societat humana.

És un cap de setmana d’estiu. Al costat de la gandula on prenc el sol, hi passa una corrua de formigues que en el pic de la calor canicular, transita a prop de la piscina. Prou lluny perquè cap esquitx d’aigua amb gust de clor pugui impactar i provocar una desgràcia en la ben organitzada columna que avança decidida sense aturador. Unes van atrafegades cap a la part enjardinada, d’altres tornen carregades de brins de branques en direcció la boca del seu niu, construït estratègicament uns metres més enllà, sota l’ombra d’una frondosa sàlvia.

Paral·lelament, a la mateixa hora, malgrat les restriccions en els desplaçaments motivades per la pandèmia, per les carreteres del país s’hi belluga nerviós i a batzegades un altre formiguer. Centenars de milers de conductors, carregats i angoixats, escalivats per la calor desplaçant-se en la mateixa direcció però amb objectius o destinacions diferents. Tots i cadascun d’ells tenen en comú que malgrat estar al volant de cotxes diferents van a pas de tortuga. Tots i cadascun d’ells són víctimes de la síndrome dels embussos segurament generats per ells mateixos. I paradoxalment i sense saber-ho, tots i cadascun d’ells tenen la solució a les seves mans per acabar amb els inexplicables embussos. Encara que sembli mentida, l’organització d’un formiguer en moviment és molt millor, més efectiva, pràctica i eficient que la caòtica i pretesament ben organitzada i ben regulada societat humana.

L’anàlisi del comportament dels formiguers –i de les formigues en particular– en relació amb els embussos de trànsit, és un fenomen que ha portat de bòlit alguns dels millors cervells i eminències de les universitats de més anomenada d’arreu del món. Els fascina –i els haig de confessar que a mi també– que malgrat la densitat de trànsit i la circulació infernal amb què es troben aquests petits insectes cada dia quan fan servir les vies d’entrada i sortida a les seves colònies, mai, mai hi hagi embussos. Nosaltres, els humans, ja podem anar dissenyant carreteres i vies ràpides, navegadors i cotxes amb una potència que està a anys llum de les fràgils cametes de les formigues que no ens en sortim.

Malgrat que tota la tecnologia és al nostre favor sigui estiu o hivern, Sant Joan o la Puríssima, les cues, les caravanes i les retencions llarguíssimes sense un motiu aparent –accidents, obres, excés de vehicles a banda– són un clàssic. Quants de vostès no s’han desesperat estant parats sense que hi hagi res que racionalment expliqui aquella retenció? I quants de vostès no han decidit viatjant per l’autopista enmig d’un embús, esmunyir-se cap al carril de l’esquerra –en teoria, el ràpid– i veure que els que avancen van per la dreta? I a quants de vostès no els ha pujat la mosca al nas i no han fet un cop de volant, posant en perill tota la cua, o sigui la resta de conductors, per arribar primer al forat que queda en un carril que uns metres més endavant també s’aturarà?

Els biòlegs que han estudiat les formigues han arribat a la conclusió que això elles mai no ho farien, com diu el famós eslògan dels gossos abandonats. Amb les rutes establertes i marcades per unes feromones que deixen anar, les formigues amb molta més consciència de grup que nosaltres, que som un colla d’individualistes, no s’avancen entre elles i mantenen una velocitat més o menys constant. Aquest fet els permet ser molt més eficaces, evitar col·lapses i congestions i fluir com si res cap al seu objectiu. El que els importa és que la colònia funcioni perquè s’hi juguen la supervivència del grup. En el nostre cas, asseguren els científics que ens han estudiat, el que més importa als individus al volant és arribar com més aviat millor sense que ens importi a quina hora ho fan els altres que com nosaltres també són a la carretera per arribar a la seva destinació. És un peix que es mossega la cua, un cercle viciós del qual en podríem sortir si actuéssim tots en bloc. Però demano un impossible. Les formigues no són egoistes, però nosaltres sí, i mentre ens continuem comportant com el que som haurem d’acceptar dia sí i dia també estar atrapats en algun coll d’ampolla. En aquell moment perdut, allà dins en la intimitat del vehicle i amb la forma del seient del nostre cotxe integrat en el nostre cos estressat, serà bo preguntar-nos si calia que l’espècie humana evolucionés tant per veure’ns superats per les formigues.

Martí Gironell