Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona

15 gener 2021

Publicat a: Exposicions

Etiquetes: , , , ,

L’antic Egipte ha estat sempre present en l’imaginari col·lectiu occidental. Ni la conquesta i parcial assimilació cultural d’Egipte per part de Roma, primerament, ni la posterior penetració de l’islam a les terres d’Egipte, més tard, van aconseguir eliminar la fascinació que l’antiga civilització egípcia provocava a Occident, sempre tenyida d’una certa noció d’exotisme.

Durant l’època d’esplendor de l’antiga Grècia, alguns dels seus pensadors més destacats van lloar els mèrits dels antic egipcis, que van considerar els creadors de la saviesa, de la filosofia, de la ciència, de la religió. A començaments de la nostra era, l’emperador romà August va fer importar a la ciutat de Roma nombrosos obeliscos egipcis, mostra del prestigi que conferia la possessió i exhibició d’obres egípcies.

Cal només pensar, en relació amb aquest halo de prestigi, en el fet que durant el segle xix les ciutats més importants del món van procurar l’obtenció d’obeliscos procedents de l’antic Egipte, com el de la plaça de la Concorde, a París, el de Victoria Embankment, a Londres, i el de Central Park, a Nova York. De fet, el reconeixement de què gaudia aquesta forma arquitectònica egípcia va anar més enllà de la importació d’obres antigues, de manera que on no va ser possible aconseguir obeliscos originals van ser construïts obeliscos nous, com és el cas sobretot de l’immens Washington Monument de Washington D.C. i de l’obelisc de Buenos Aires, obres icòniques de l’arquitectura contemporània.

De manera similar a allò que acabem de comentar amb relació als obeliscos, a la ciutat de Roma van ser construïdes durant els temps imperials algunes piràmides; a l’edat mitjana, determinades construccions romàniques de Roma i el seu entorn van ser decorades amb esfinxs; a la Castella medieval, les tècniques de momificació egípcies eren conegudes i apreciades; a finals del segle xvi, el papa Sixt V va promoure una reordenació urbanística de Roma que ornava els principals punts de la ciutat amb grans places dotades d’un obelisc antic, i Felip II d’Espanya feia les seves entrades triomfals a les ciutats flamenques sota una arquitectura efímera de formes egípcies, amb piràmides i obeliscos; ja al segle xvii, Lluís XIV decorava els jardins de Versalles amb esfinxs, inaugurant una tendència generalitzada a la jardineria barroca i neoclàssica; durant el segle xviii, el gravador italià Piranesi i l’arquitecte francès Boullée construïen espais visionaris i onírics sobre la base de les formes arquitectòniques egípcies…

Aquests exemples, juntament amb molts altres, procedents de temps diferents i de diversos indrets europeus, demostren que el record i l’admiració per les grans fites de la civilització egípcia van romandre sempre vius en l’esperit occidental fins a l’arribada de l’edat contemporània, quan es van intensificar encara més. La raó d’aquesta intensificació rau en la campanya bèl·lica que Napoleó I encetà el 1798 per conquerir Egipte. Els soldats francesos van arribar a Egipte acompanyats per una comissió d’estudiosos de tots els camps del saber, que van dur a terme una tasca científica de primer ordre, compilada ràpidament en una obra cabdal per a la difusió arreu del món del coneixement sobre l’antic Egipte: la Description de l’Égypte. A més, durant la campanya napoleònica va ser trobada la pedra Rosetta, que va permetre al francès Jean-François Champollion desxifrar el llenguatge jeroglífic i obrir de bat a bat les portes a la comprensió dels textos de l’antic Egipte.

Aquests avenços de principis del segle xix van suposar el naixement de l’egiptologia, entesa com a camp d’estudi estrictament científic, i també van obrir el camí d’una dèria creixent per l’antic Egipte, l’egiptomania, que es va veure esperonada al llarg del segle xix per alguns esdeveniments que van situar Egipte al centre de l’interès mundial, com l’obertura del Canal de Suez el 1869 o l’estrena de l’òpera Aïda el 1871. Aquest context va estimular la creació, a redós dels corrents arquitectònics historicistes tan en voga durant el segle xix a Europa i els Estats Units, de l’anomenat estil neogipci, que ràpidament va guanyar-se un lloc a l’arquitectura i les arts decoratives vuitcentistes.

Ja durant el segle xx, un altre esdeveniment històric va sacsejar el món i va tenir un ressò mediàtic immens, en atreure immediatament l’atenció mundial: el descobriment de la tomba intacta del faraó Tutankamon per una expedició arqueològica britànica el 1922. Aquesta troballa arqueològica va contribuir sobre manera a difondre en l’imaginari col·lectiu l’univers de l’antic Egipte. Al contrari d’allò que va succeir en èpoques precedents, ara aquesta difusió va arribar al conjunt de la població —no només a les seves elits— de la mà de la creació de nous vehicles de difusió, com la literatura de viatges i, sobretot, el naixent cinema, que va acollir molt aviat les temàtiques inspirades en l’antic Egipte, en omplir la pantalla de decorats egipcis i mites com el de Cleòpatra o el de la mòmia.

L’exposició Udjat. L’exotisme de l’antic Egipte a Barcelona, que es podrà visitar a la seu Montcada del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, pretén explorar les empremtes que aquesta duradora fascinació envers l’antic Egipte ha deixat a la ciutat de Barcelona. Diversos monuments públics, diferents construccions civils i religioses, així com escultures ornamentals, pintures, tombes, escenografies teatrals, teixits i objectes mobiliaris són testimonis materials d’aquesta poderosa atracció per l’antiga civilització de la vall del Nil experimentada a Barcelona. Uns testimonis que actualment enriqueixen els carrers, els parcs, els museus i els arxius de la ciutat. La visita a l’exposició és una gran oportunitat per descobrir-los i una invitació a la reflexió, no només sobre l’antiga civilització egípcia, sinó també, i sobretot, sobre les reformulacions que amb el pas del temps se n’han fet fins a arribar a la construcció d’una visió idealitzada d’aquella mil·lenària i poderosa cultura.

– Pablo Abella –

Miracles de colors

8 gener 2021

Publicat a: General

Pujo a la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món i, no sol fallar, el primer que faig és dirigir-me a la sala de reserva visitable. Allí hi ha una selecció d’exvots pintats que per a mi sempre han estat una de les joies del museu. Amb aquests retaulons, sovint la visita s’acaba aquí, es mengen tot el temps que tenia. Deu ser perquè en són un, de viatge en el temps.

Un vot —del llatí vovere-votum: prometença, desig ardent— s’esdevé quan la persona s’encomana a un ésser sagrat, diví. De vegades també s’esdevé el vot de vila, quan tot un poble promet un romiatge o un sacrifici en cas que els seus precs —per exemple, per la pluja— siguin escoltats i atesos. Si el vot s’acompleix, mitjançant la restauració del mal patit o la superació d’un tràngol, aleshores el poble o l’individu materialitzen l’exvot —del llatí ex voto: del vot, a conseqüència del vot¬—, sota la forma de la peregrinació o de la presentalla, entre d’altres.

Els exvots funcionen a la manera d’una potent eina de comunicació entre el devot i l’ésser diví al qual es dirigeix, eliminant, per dir-ho així, la funció d’un intermediari professional ⎯el clergue o funcionari eclesiàstic, el bruixot o el sacerdot paradigmàtic. Així, la importància de l’exvot, al marge del seu valor com a objecte de manufactura popular apel·la directament a un fet concret: el devot “explica” les seves circumstàncies vitals a través de l’ofrena, es mostra envers els altres conciutadans ⎯els exvots es penjaven a les parets dels santuaris, a la vista de tothom⎯, i alhora el devot “usa” aquesta tècnica comunicativa de manera íntima i intransferible. L’exvot fa societat.

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476, l’església de Roma assumeix la direcció espiritual dels territoris. El vell costum de penjar els exvots als arbres sagrats del bosc comença a ser qüestionat per la jerarquia eclesiàstica. Són abundants les fonts que, des del segle VI, manifesten objeccions a aquestes pràctiques. Al Concili d’Auxerre, de l’any 587, es van prohibir les expressions d’agraïment en fonts i arbres sagrats o consagrats, per després passar a proscriure la manufactura d’exvots de fusta. En canvi es va recomanar que es fessin vigílies a les esglésies i que es lliuressin almoines als pobres. Més tard, se sap que Sant Eligi (m. 661) va ordenar talar els arbres sagrats i cremar allí on es trobessin les figures de peus fetes de fusta que es col·locaven en les cruïlles de camins.
Sembla ser que una part de l’estament cristià veia amb preocupació el fet que les antigues ofrenes votives, considerades paganes, establissin una relació directa entre l’ésser celestial i l’ésser humà, amb el perill que la intervenció clerical esdevingués prescindible. Malgrat tot, finalment el cristianisme acabarà assimilant aquesta tradició popular i durant l’Edat Mitjana els exvots passen a dipositar-se als santuaris al costat del sepulcre del sant protector. A casa nostra, aquest costum va quedar reflectit en dues obres del segle XV. Es tracta del retaule de Sant Vicenç de Sarrià, obra de Jaume Huget, i el de Sant Esteve de Granollers, realitzat al taller de Vergós. En totes dues obres es pot veure al fons de l’escena una col·lecció d’exvots, penjats d’unes barres situades sobre els sepulcres dels sants.

Durant aquesta època, i fins al segle XXI, la pràctica votiva ofereix una tipologia d’objectes molt variada. De fet, qualsevol objecte és pot convertir en un exvot. Ultra tot plegat, però, eren freqüents els exvots pintats, d’ús habitual fins ben bé finals del segle XX. Als Països Catalans reben el nom de retaulons, quadres, taules o miracles. El retauló més antic de què tenim notícia, enguany introbable, és del 1323 i va ser dedicat a la Mare de Déu de Montserrat per un mariner mallorquí. Actualment l’exvot pintat més antic que es conserva al Principat és de l’any 1595, i pertany a la col·lecció del Santuari del Miracle, a Riner (el Solsonès).

Per a mi és com estar en contacte íntim amb les trifulgues de molta gent. D’entre les múltiples formes que l’exvot pot adoptar, la que més em commou és el retauló pintat. Al MUEC n’hi ha de veritablement interessants. Les pintures votives representen escenes de la vida en societat que ens permeten una anàlisi etnohistòrica de costums, creences, oficis, indumentàries, fets històrics, mobiliari, i un llarg etcètera d’aspectes dels nostres avantpassats. Naixements, casaments, fets meteorològics, mitjans de transport i eines del camp, guerres i malalties, tractaments mèdics i devocions desfilen pels exvots pintats que, en aquest sentit, se’ns mostren com una mena de crònica gràfica del passat. A Catalunya reflecteixen la vida quotidiana des del segle XVI fins gairebé l’actualitat.
De vegades l’exvot s’encarregava a un dibuixant professional. A un pintor professional. Però moltes altres vegades el dibuix, l’escena és obra del devot mateix. I aquí és on més em commoc. Pensar en un traginer que, després de caure del carro, agraït per no haver-se matat, s’asseu, a casa, i dibuixa l’escena de l’accident, l’acoloreix i se’n va a penjar-la al santuari, tot plegat em sembla extraordinari. La mare que, agraïda perquè el fill que li va caure al pou s’ha salvat, els supervivents d’un incendi, d’una guerra! Aquest caràcter popular fa que els retaules del MUEC s’emportin, tan sovint, tota la meva atenció.

 

– Adrià Pujol Cruells –

Cantem el Nadal

5 gener 2021

Publicat a: General

Us imagineu una festa sense música? La música és present en quasi totes les manifestacions festives, de fet inconscientment relacionem el terme festa amb el terme música de manera quasi bé automàtica. 

En el cicle nadalenc i la seva festa central el Nadal, la música hi te un paper protagonista. Si fem un recorregut per l’activitat musical d’aquestes dates veurem que les corals fan els tradicionals concerts de Nadal, el Cant de la Sibil·la ens transporta al passat medieval per la nit de Nadal, i que just en aquest període s’esdevenien les llibertats d’orgue. Per cap d’any està agafant força inaugurar el nou calendari amb concerts d’orquestra amb un cert mimetisme dels famosos concerts de Viena.

Com podem comprovar el paisatge sonor del Nadal és ben nodrit d’expressions musicals. Ara bé les cançons de Nadal que coneixem com nadales son les que formen el corpus més important del repertori nadalenc. Villancicos en castellà, carols en anglès, noëls en francés, pastorelles en italià, o natalendas a Portugal, les nadales generades dins la cultura cristiana s’interpreten majoritariament la nit i la diada de Nadal.

Les nadales son un dels darrers exponents de la transmissió oral i que continua ben viu. Diversos factors contribueixen a aquesta vitalitat en la transmissió. Un factor important és l’escola, però encara ho és més la família i com es celebra el Nadal dins el clos familiar. El pessebre hi te un paper important ja que és ben viva la tradició apropar-se al pessebre i cantar unes nadales que els grans transmeten als més xics, i així es va perpetuant la roda.

Les melodies d’aquestes nadales acostumen a ser senzilles i repetitives el que permeten ser memoritzades amb facilitat. Els arguments poden ser diversos, al voltant del naixement de Jesús es poden construir relats amb diferents protagonistes, alguns populars com els pastors, d’altres directament lligats al misteri del Nadal com la Mare de Déu, Sant Josep etc. Algunes nadales en forma dialogada deixen entreveure una possible procedència teatral. Els estudiosos han detectat com aquest genere popular ha anat elaborant-se tendint a models més cultes, menys espontanis i lliures i al mateix temps més doctrinal o catequètic.

Tot i la presencia de la transmissió oral, cal advertir la importància que han tingut els reculls de cançons que a partir del SXIX recopilen els folkloristes i que d’alguna manera fixen lletres i melodies tal i com les coneixem avui, donant poc marge a la seva evolució. També cal observar el paper que tenen els enregistraments per part de cantants i músics que s’han interessat per aquest genere. La permeabilitat cultural ha permès la universalització d’algunes nadales que s’han convertit en standarts, com per exemple la Santa Nit, o la Oh Arbre Sant ambdues molt recurrents en el cinema americà . Els  catalans hem exportat al món, en materia de nadales el Cant dels Ocells, Joan Baez ja la va incorporar en el disc Noël dedicat a nadales del món  l’any 1966. Pocs anys després, el 1971 Pau Casals universalitzaria aquesta nadala fent-ne una intepretació a les Nacions Unides.

 

– Amadeu Carbó –

 

Bibliografia

Amades i Gelats, Joan, Les cent millors cançons de Nadal, Selecta, Barcelona 1949.

Carbó i Martorell, Amadeu. Celebrem el Nadal. Quan, com i perquè de la festa més gran. Col·lecció l’Ermità 3, Edicions Morera, Barcelona 2016

Soler i Amigó, Joan, Enciclopedia de la Fantasia Popular Catalana, Editorial Barcanova, Barcelona 1998

Violant i Simorra, Ramon, El llibre de Nadal, Altafulla, Barcelona 1983.

La llei del metro

1 gener 2021

Publicat a: General

El 10 de gener de 1863 s’inaugurava el metro de Londres, el primer tren soterrani del món. I justament al cap d’uns mesos, a Barcelona, tenia lloc la inauguració del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià, l’actual línia Barcelona-Vallès. Aquell tren era l’embrió, l’origen del Metro de Barcelona, que no seria una realitat fins el 1924. Però si em faig ressò d’aquesta efemèrides a propòsit del metro no és pas per parlar de les pujades de preu del bitllet coincidint amb el canvi d’any, no. Si els proposo recordar aquest fet és per aturar-nos a pensar en com ha influït, en com ha canviat el tren de vida de centenars de milers de persones l’arribada d’aquest mitjà de transport urbà. No només em refereixo a desplaçaments, feines, horaris i costums. Una aproximació antropològica al metro permet veure com les actituds canviarien per sempre més les relacions individuals i col·lectives redefinint el rol de la comunitat. Perquè quan les persones baixen a sota terra per agafar el metro és com si entréssim en una altra realitat, com si fóssim  individus que viuen una altra vida, amb un altre codi. Però, de fet, si ens hi fixem, res canvia. Ben mirat però el metro ens acosta a la humanitat qüotidiana, hi passa la vida en directe a les andanes i dins dels vagons perquè fa el paper de mirall o més ben dit de vidre d’augment i ens convida a mesurar un fenómen que, sense la seva presència, correríem el risc d’ignorar o que tal vegada ens passés per alt: la llei del metro. Una llei que ens defineix com a individus que pertanyem a una col·lectivitat a una comunitat. Que encara que no ens ho sembli és la mateixa que regeix a la superfície. Més enllà del deixeu sortir abans d’entrar o de deixar els  seients a aquells que els necessiten, en el metro cadascú viu la seva vida però no la pot viure en una llibertat tota. No només perquè el caràcter codificat i ordenat de la circulació del metro imposa comportaments dels quals no pots desviar-te. Si ho fas t’exposes a ser sancionat, sigui per l’autoritat metropolitana, o sigui per la desaprovació més o menys eficaç de la resta de passatgers/usuaris. Tan si la respectem com si la transgredim, la llei del metro situa el recorregut individual en la comoditat de la moral col·lectiva i és en aquest aspecte que aquesta llei és exemplar d’allò que se’n podría dir la paradoxa ritual. Sempre és viscuda individualment, subjectivament; però durant els trajectes, els recorreguts se li dóna una categoria que és eminentement social, la mateixa per a tots, la llei que confereix a cadascú  aquest mínim d’ identitat col·lectiva pel qual es defineix una comunitat. És cert que hi ha molts trets que ens agermanen però l’experiència del metro continua reafermant l’individualisme. Cada viatger arrossega una biografia singular un bagatge particular i peculiar que malgrat l’efervescència col·lectiva procura un espai ni que sigui mínim de llibertat. Ara bé cal tenir present que la nostra llibertat acaba on comença la de l’altre que també vol, com nosaltres, que se’l jutgi amb els mateixos paràmetres, per la mateixa llei, la llei del metro.

 

Martí Gironell