La Fia-Faia, la falla del solstici d’hivern

28 desembre 2018

Publicat a: General

Les falles del Pirineu van ser decretades el 2015 Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Són un conjunt de festes, relacionades amb el culte al foc, que se celebren a una seixantena de localitats del Pirineu, tant al vessant francès, com a l’espanyol, i també a Andorra, des de la Vall de Benasc fins al Cadí. Solen tenir lloc als voltants del solstici de Sant Joan. Moltes es fan la mateixa nit de Sant Joan, tot i que n’hi ha alguna, com la de la Pobla de Segur, que es fa abans, i d’altres, com la de Taüll, es fan a mitjan juliol.

Les falles estan emparentades amb les festes de foc que se celebren arreu dels Països Catalans i a molts llocs de la Mediterrània, però destaquen per la complexitat i per l’espectacularitat del seu ritual. Estan relacionades amb tota la tradició, d’origen precristià, de les fogueres de Sant Joan. L’única excepció a aquesta vinculació entre falla i solstici d’estiu és la Fia-Faia, la festa que encara se celebra a Sant Julià de Cerdanyola i a Bagà, al Berguedà, que s’ha convertit en una mena de símbol comarcal. Tot i que la Fia-Faia (en diuen faia, amb “i” i no pas falla, amb “ll”, com a la resta del Pirineu), molt similar a les dues localitats, forma part del mateix conjunt de tradicions que la resta de Falles del Pirineu, se celebra en l’altre extrem del calendari festiu: per la nit de Nadal. Es tracta, clarament, d’una festivitat molt diferenciada de les tradicions nadalenques de tot el territori.

Sembla ser que els romans ja havien celebrat grans festes durant el solstici d’hivern (de fet en aquestes dades se celebrava el naixement de Mitra, amb moltes similituds amb la tradició del naixement de Crist). És molt probable que en certa mesura les falles tinguessin una arrel precristiana. Però això no vol dir que no s’hagi emmarat de simbolisme cristià. La Fia-Faia, tot i que té un ritual molt semblant al de les altres falles, va acompanyada de cants breus inequívocament referents al Nadal, com “Fia-faia, fia-faia que Nostro Senyor ha nascut a la paia”.

En les darreres dècades a Catalunya els rituals familiars han pres la màxima importància en la festa nadalenc. Això va en detriment de la celebració de rituals comunitaris, fins al punt que a moltes esglésies la Missa del Gall s’avança i ja no es fa a la mitja nit sinó al vespre, per permetre el sopar familiar. En canvi, al poblat medieval de Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola se celebra en ple Nadal un ritual que involucra a tota la població de la localitat i que per això mateix, és excepcional.

En aquests dos pobles, el capvespre del dia 24 de desembre, els joves del poble pugen a dalt de la muntana, al lloc on es posa el sol. Allà encenen una gran foguera, que es veu perfectament des del poble. Amb aquesta foguera encenen les “faies”, que ja estan preparades des de fa setmanes. Normalment, a l’octubre o novembre els “faiaires” (com els anomenen) i els nens van a buscar mates de l’herba “mossegada del diable” (Cephalaria leucantha, una planta amb propietats medicionals). Amb elles es construeixen una mena de grans teies, d’uns tres metres d’alçada. A Bagà fan una mena de trenat, i a Sant Julià se les lliga al voltant d’un pal. Aquestes torxes es deixen secar perquè cremin bé quan arriba la festa (a vegades fins i tot s’assequen i alhora s’exhibeixen als balcons).

Les teies es guarden al poble, però el dia 24, a la tarda, quan sonen les campanes, els faiaires s’agrupen al poble i es dirigeixen cap a la muntanya portant-les a l’espatlla. A dalt de la muntanya encenen una foguera i fan uns parlaments amb els que es prepara la festa. El llançament del petard o el so d’un corn marca el moment de l’encesa de les falles. De sobte la part alta de la muntanya esdevé un mar de llum. A partir d’aquí es forma una llarga filera, la serp de foc, que conduirà les faies fins al centre del poble. La gent que no ha pujat a la muntanya contempla, des de baix, com evoluciona la corrua i com s’apropa al poble en un vistós espectacle lluminós

En arribar les faies, s’apaguen els llums de la localitat, de tal forma que la sola llum que queda és la de les torxes. Quan repiquen les campanes, és el senyal que els faiaires poden compartir el foc amb els que no han participat en la davallada. La festa es fa a la plaça: totes les falles s’apilen al centre i després, es balla al voltant del foc. Quan queda poca flama fins i tot hi ha gent que salta el foc. A Bagà, a la fi de la festa se serveix coca amb allioli de codony.

A Sant Julià de Cerdanyola, a més a més de la festa de la Fia Faia, el mateix dia se celebra una festa nova, l’endreça de les cases. Al vespre el jovent va pel poble buscant coses desendreçades (fins i tot entren als jardins per a obtenir-les). Tot allò que no es troba al seu lloc pot ser arrabassat i conduït fins a la Plaça Major, on queda dipositat, a la vista de tothom, fins l’endemà.

 

Per saber-ne més:

Llorenç Roviras i Marc Castellet, Amunt! Les festes de l’arbre als Països Catalans. La Bisbal de l’Empordà, edicions Sidillà, 2017.

 

– Gustau Nerín –

Michael Rockefeller. La misteriosa desaparició d’un potentat antropòleg

7 desembre 2018

Publicat a: General

Michael Rockefeller, membre de la família de multimilionaris i fill petit del governador de Nova York, es va aficionar a l’antropologia. Havia nascut el 1938, i va estudiar Història i Econòmiques a la Universitat de Harvard, en la que va obtenir magnífics resultats. En acabat, es va interessar pels estudis etnogràfics i va anar a la Nova Guinea Holandesa (l’actual Papua indonèsia). Era un dels territoris per aquells temps menys coneguts pels occidentals, i un camp de treball fantàstic per als antropòlegs per la gran diversitat de grups humans. El jove Rockefeller no va incorporar-se al productiu negoci familiar, sinó que va preferir estudiar el grup dels dani. Va fer de tècnic de so en un documental etnogràfic sobre aquest grup, Dead Birds. El reportatge girava sobre els rituals que havien fet tradicionalment els dani per tal de celebrar la mort d’un enemic.

L’experiència va ser tan satisfactòria, que el 1961, quan va acabar el rodatge, Rockefeller es va quedar a Nova Guinea per estudiar un altre grup, els asmats, i per constituir una gran col·lecció d’objectes d’art d’aquest grup per al Museu d’Art Primitiu de Nova York (avui en dia Museu Metropolità d’Art), finançada, òbviament, amb els fons de la família Rockefeller. El 17 de novembre de 1961, el catamarà en què viatjaven Rockefeller, l’antropòleg René Wassing i dos informants de la zona va trabucar a algunes milles de la costa. El seu motor va quedar molt afectat i va aturar-se. Rockefeller i Wassing van quedar-se a la canoa, en tant que els seus guies anaven a buscar ajuda nedant. El dia 19, en constatar que l’ajuda no arribava (tot i que feia hores que els equips de rescat amb molts mitjans, actuaven), Michael va acomiadar-se de Wassing i va sortir nedant a buscar ajuda, amb l’ajuda de dos bidons de benzina per fer-li de flotadors. Ningú no l’ha tornat a veure. I les hipòtesis més diverses es van desfermar. De fet, continuen desfermades.

Seria lògic pensar que Michael Rockefeller s’hagués ofegat. La distància fins a la costa era molt llarga, i el jove havia passat més d’un dia sobre la piragua i devia estar cansat. Però mai no es va trobar el cos. I això que la família Rockefeller no va estalviar recursos per intentar buscar pistes del seu fill. Van pagar als autòctons i als colons perquè col·laboressin en la recerca. Es van prometre recompenses monumentals (fins i tot en tabac, per motivar els autòctons, que l’usaven com a moneda de canvi). Van mobilitzar avions, helicòpters i llanxes… Però no van obtenir cap pista fiable. Els equips de recerca no van ser capaços de trobar res que els indiqués on era Michael. Alguna gent, a Nova Guinea, argumentaven que el més probable és que Rockefeller hagués estat devorat per un tauró, tot i que no n’hi havia molts a la zona.

Alguns van arribar a dir que el jove Rockefeller, cansat de les riqueses materials, se n’havia anat a viure amb una “tribu” perduda a les muntanyes. Però era poc creïble; els antropòlegs indigenitzats són més un mite que una realitat. A mes a més, el secret no era possible, davant les grans recerques i la forta recompensa promesa per la família i per les autoritats. Va haver-hi qui va assegurar que Rockefeller havia estat segrestat per una “tribu” local, que el mantindria captiu “per venerar-lo com un déu”. Una altre explicació més mítica que real.

Alguns periodistes es van apressar a declarar que Rockefeller podria haver estat devorat pels caníbals de la zona. Segons aquestes tesis, hauria estat víctima dels coneguts com a “caçadors de caps”, pel costum de tallar els caps dels enemics morts en venjances i exhibir-los sobre uns artístics posts. Això va generar de seguida un gran interès morbós.  Els pobles de la zona havien patit poc la colonització, però en aquelles dates els enfrontaments armats entre grups, que abans havien estat continus, s’havien convertit en una cosa excepcional. Continuaven practicant les danses guerreres, però ja no guerrejaven.

Però no era del tot inversemblant que Rockefeller s’hagués vist involuntàriament immers en una cadena de revenges, de les que eren habituals a la zona. Sembla ser que uns anys abans les tropes holandeses havien comés exaccions en alguns pobles del territori, dins del seu projecte de “pacificació” de Nova Guinea. Segons alguns missioners, els asmat de la regió consideraven que, en compensació, havien de matar algun blanc. Rockefeller podria haver estat víctima d’una venjança ritual. El 2014 un investigador que havia passat molt de temps a la zona, Carl Hoffman, va assegurar haver parlat amb gent de la zona que li va assegurar que havien capturat i menjat Rockefeller.  Però no tothom va quedar satisfet amb les seves explicacions. Ni amb la de nombrosos llibres i articles apareguts sobre el tema.

El 2014 es van desclassificar alguns documents holandesos que reforçarien la tesi de l’assassinat per revenja. El govern colonial holandès hauria tingut indicis clars que Rockefeller hauria estat assassinat, i fins i tot disposava de dades sobre els autors del crim, però va amagar-ho, perquè en aquells moments els indonesis, que volien apropiar-se de l’illa, acusaven als holandesos de permetre la barbàrie a Nova Guinea. Els holandesos no tenien proves concloents de res, però preferirien que es cregués que s’havia ofegat.

Rockefeller, doncs, acabaria essent moneda de canvi en una baralla política per la colonització dels asmats i de la resta de papús. Però no sembla que ell hagués tingut mai aquesta voluntat colonitzadora. Diuen els qui entenen en antropologia i en art d’aquella regió que Rockefeller no només tenia un exquisit gust per l’art (no gens estrany per la seva formació familiar), sinó que a més a més era un individu realment molt preocupat per la gent i per les cultures indonèsies. Va deixar un escrit, fent referència a la seva recerca artística: “L’emoció no es troba només en el descobriment constant de la varietat i el geni de les formes de l’art asmat, sinó també en un coneixement de com s’integra l’art en el conjunt de la cultura, i en el descobriment de com aquesta cultura varia de poble a poble, de riu a riu, i de grup dialectal a grup dialectal”.

 

– Gustau Nerín –