Entrades sobre Patrimoni

L’emoció etnològica

11 febrer 2021

Publicat a: Col·leccions

Etiquetes: , ,

No és cap secret que l’exotisme d’un objecte és proporcional a les emocions que ens pot despertar. Ens passa avui quan viatgem, o fins i tot quan ens fem amb veïns del barri que provenen d’altres latituds. Tot d’una detectem objectes que fa servir gent culturalment allunyada de nosaltres i que no per força han de ser objectes especials: en bona mesura n’hi ha de casolans que, de tan exòtics com ens semblen, ens encurioseixen. Viatgem i ens encantem amb un tipus de roba, determinats condiments culinaris, la forma de les cases o els mobles dels espais privats, una certa disposició del gust, de l’espai, de les comoditats mundanes i dels serveis comunalitzats, siguin administratius, medicinals, legals o de culte i entreteniment. O, sense sortir de casa, de sobte ens criden l’atenció les maneres i els complements de l’Altre.
El Museu Etnològic i de les Cultures del Món és un indret ideal per sentir aquesta mena d’emocions. Hi ha peces llunyanes geogràficament i en el temps que ens encomanen l’estranyesa, de tal manera que l’exotisme que desprenen ens les fa admirar. Solen ser peces de tall artístic i religiós, tanmateix, per bé que cadascuna tenia la seva funció, servia per a alguna cosa. Aquesta mena de peces abunden a la seu del carrer Montcada.
Ara bé, hi ha d’altres peces que feien part del món ordinari, objectes d’ús corrent que, no obstant això, sigui per l’antigor o sigui pel desconeixement que en tenim, venen carregats d’exotisme. A la seu de Montjuïc hi ha una d’aquestes peces que és extraordinària. Parlo d’un armari d’apotecari de finals del segle XVII o de principis del XVIII. El moble va ser adquirit per la Junta de Museus durant els seus primers anys d’actuació. Creada l’any 1902, aquesta institució va ser cabdal en la creació dels museus catalans. L’armari va ingressar al Museu Artístic i Arqueològic de Barcelona, que llavors es trobava a l’edifici de l’actual Parlament de Catalunya. Posteriorment, l’armari va anar parar al Museo de Industrias y Artes Populares, inaugurat l’any 1942. Aquest museu depenia de l’Institut Municipal d’Història, aleshores dirigit per l’arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere.
És un moble que tenia una funció ordinària, i alhora és un moble fascinant. Se sap que l’armari prové de la localitat aragonesa de Montsó i que estava ubicat al castell d’aquesta població. Presenta 40 calaixos quadrats i un de rectangular a la part baixa. Servaven substàncies i herbes medicinals, i cadascun porta dibuixada la representació i el nom del contingut. Però el que fa volar la imaginació, enllà dels elements que es feien servir en aquella època per tractar la malaltia, és la decoració del moble. El cos de calaixos queda tancat per una porta de doble fulla. La policromia de l’armari és sensacional.
A l’exterior de la porta hi ha representats dos esclaus negres, un a cada fulla, vestits amb faldellí de plomes i un ornament al cap, una espècie de turbant amb plomes i grosses arracades. Cadascun porta un recipient. Són dos imponents guardians que vigilen els tresors exòtics i meravellosos que hi ha darrere la porta. I l’interior presenta una iconografia totalment diferent, amb personatges pertanyents a la noblesa rural, vestits a la moda de principis del XVIII, protagonistes d’escenes galants i amoroses, bucòliques, o en actituds diverses: damisel·les pouant aigua o pescant, un cavaller en acció de caçar, genets cavalcant. També s’hi representen animals, com un ase, una cabra i un camell. I la mort també hi és representada, tenint en compte que és un company de viatge en el món de les malalties i dels seus possibles remeis.
Jo sovint em perdo en aquestes pintures, a la manera com ho faria en un llibre il·lustrat. I al costat de l’armari, provinent del mateix indret, hi ha la balança de l’apotecari. També presenta una policromia fantàstica, amb flors i fruites, i amb una efígie de la patrona de Montsó, santa Bàrbara, amb els seus atributs, la palma del martiri i la torre als peus.
A diferència d’altres peces que tan ens meravellen, la iconografia de l’armari no és religiosa. Per a mi això el dota d’un plus d’emoció etnològica. Hem de pensar que fins al segle XIX la medecina encara es regeix per principis relacionats amb la teoria dels humors, d’origen grec, atribuïda a Hipòcrates (segle V a.C.). Encara s’hi regeix, malgrat l’evolució lògica de la ciència. Veient aquests calaixos, no puc evitar de pensar en la saviesa popular que, al marge o de bracet amb la religió, va anar conservant i millorant els rudiments d’una ciència, la medicina, que fins al segle XIX no faria el pas de gegant que l’ha portat a ser com és ara. Herbes remeieres, principis actius de substàncies tot just assajats, tot un seguit de coneixements la base dels quals, ara fa prop de tres segles, es guardava en aquest armari.
La seu de Montjuïc del MUEC és prolixa en peces d’aquesta mena. Tan espectaculars com l’armari d’apotecari (la cabana de pastor, el manxó immens, la barca i les nanses) o tan simples com una joguina, una televisió antiga, qualsevol aspecte de la vida quotidiana d’ara i de no fa pas tant. Objectes i peces que desperten l’emoció etnològica perquè ens fan pensar i de quina manera: ens fan comparar i comparar-nos, que és la base del procediment antropològic per entendre qui som i com som. Elements de la vida quotidiana, al capdavall la de les persones que l’una rere l’altra han creuat els segles per reunir-se, mitjançant els seus objectes habituals, amb el visitant del museu.

 

– Adrià Pujol Cruells –

Art i antropologia

30 setembre 2016

Publicat a: Col·leccions, Glossari

Etiquetes: , , ,

Coincidint amb la inauguració de l’exposició Ikunde, vam explicar la història d’unes figures procedents de l’Àfrica Central, els byeris, que han esdevingut un preuat objecte de col·leccionista. Mostrar els byeris en una exposició, acompanyats de les urnes mortuòries que custodiaven originalment, pot ser una bona forma d’explicar les creences del poble fang i la seva forma de relacionar-se amb els avantpassats. Si es mostra al costat d’una urna mortuòria moderna, o de qualsevol objecte que formi part dels nostres rituals funeraris, o dels de qualsevol altre cultura del món, ens pot servir per inspirar reflexions antropològiques, a partir de la comparació, sobre la mort i el paper que exerceix el record dels avantpassats en diferents societats humanes.

Aquest tipus de discurs museogràfic, que respon a l’eslògan amb que es va re-inaugurar ara fa un any la seu de Montjuïc –el museu on comparar és entendre– és el que es pot observar a l’exposició estable Sentir el patrimoni, on es troben àmbits on comparteixen espai diferents objectes de procedències i èpoques diverses, i que pretenen provocar l’intel·lecte dels visitants i dur-los a entendre per què els objectes s’han agrupat d’aquesta manera.

Però aquesta és només una possibilitat de les moltes en què es pot mostrar una col·lecció etnogràfica com la que custodia l’Etnològic. llegeix més…

Alguns perquès de les festes majors

12 agost 2016

Publicat a: Activitats, Glossari

Etiquetes: , , , ,

Els darrers dos mesos hem estat presentant diferents festes populars, d’arrel catalana o procedents d’altres indrets. Durant l’estiu ha estat inevitable parlar de les diferents festes majors, especialment als barris de Barcelona. En ple agost és un bon moment per aturar-se a pensar el perquè d’aquestes celebracions.

La paraula religió té un origen llatí i la seva etimologia sembla remetre al verb ligare, lligar. D’aquesta arrel sorgiria també el mot obligar i, per als romans clàssics, la religio seria la serie d’obligacions de tipus ritual que un individu adquireix envers les divinitats. Una altra interpretació possible, defensada per Ciceró, és que els religiosos son aquells que observen els rituals i els rellegeixen, i per tant l’origen estaria en el verb legere. En qualsevol cas, sembla que, per als antics, la idea de religió tenia més a veure amb els rituals que no pas amb un conjunt de creences.

Aquesta perspectiva que es centra més en les accions que en la mentalitat resulta molt útil per l’antropologia, ja que el que aquesta cerca no és només què diuen les persones al voltant de les seves creences sinó com aquestes creences, conscients o no, influeixen en les seves accions. També resulta especialment reveladora quan observem societats laiques o molt secularitzades, com la nostra, on la religió sembla no tenir un paper important. llegeix més…

Patrimoni cultural immaterial

14 juliol 2016

Publicat a: Glossari

Etiquetes: ,

Quan una missió espacial no tripulada viatja més enllà del sistema solar, més enllà de la distància en que és possible la seva comunicació amb la Terra, en el seu interior du una sèrie de missatges adreçats a qualsevol intel·ligència extraterrestre que, eventualment, pogués trobar aquesta nau espacial. També existeix un projecte per enviar un satèl·lit que estarà en òrbita durant 50.000 anys per després retornar a la Terra, i que portarà una quantitat enorme d’informació explicant com és actualment la humanitat. Però, pot l’espècie humana posar-se d’acord en quin missatge hauria d’enviar als extraterrestres o als terrícoles del futur?

Una possibilitat seria explicar els avenços científics i tecnològics als que hem arribat, però així no estaríem explicant qui som, o només estaríem mostrant una part de la humanitat, la que té accés a aquests coneixements o té el privilegi de poder utilitzar-los. Enlloc de mostrar el millor, un criteri en el què difícilment ens posaríem d’acord, podríem optar per seleccionar elements que representessin la diversitat del planeta i els éssers que hi vivim.

La UNESCO, l’organització de les Nacions Unides que vetlla per la ciència, la cultura i l’educació, porta gairebé 40 anys elaborant llistats de diferents elements d’arreu del món que podríem incloure en el nostre missatge. Naturalment, el motiu per confeccionar aquestes llistes no és enviar-les a estrelles llunyanes o a un futur remot, i de fet és interessant conèixer el seu origen per entendre’n el sentit. llegeix més…

Les falles del Pirineu

17 juny 2016

Publicat a: Biblioteca

Etiquetes: , , , , ,

Des d’aquesta mateixa setmana i fins a finals de juliol, diferents pobles del Pallars i la Ribagorça, però també d’Andorra, la Vall d’Aran, el Sobrarb i l’Alta Garona celebraran les festes de foc. Quan parlem de rituals vinculats amb el solstici d’estiu, sovint caiem en la temptació d’evocar els seus orígens remots, arribant a emprar tòpics com dir que s’endinsen en la nit dels temps. Però enguany serà inevitable parlar d’elles com un esdeveniment d’actualitat. Seran una notícia que es publicarà més enllà dels diaris comarcals, convocant periodistes arribats de la capital, que es barrejaran amb els molts forasters que les coneixeran per primer cop.

I és que aquest any serà el primer cop en què les falles, brandons i altres manifestacions on hi participa el foc, són part del llistat del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La UNESCO va declarar la seva inclusió el passat 1 de desembre, i és el fruit d’una llarga temporada de col·laboració transfronterera entre diferents comunitats que, fins fa poques dècades, no eren conscients que festes semblants es celebraven a l’altra banda de la frontera, en altres comarques o fins i tot a la vall del costat. llegeix més…